Amigues i amics: vaig arribant al final d’aquesta sèrie de cartes, que va néixer com una mena de trilogia… i ja van sis amb aquesta. I és que, com passa amb les cireres, prens una, i segueixen quatre o cinc. I cercant i cercant dades, m’he trobat amb els problemes de les dues grans economies de l’UE. França, per una banda, i Alemanya amb aquests més de set milions de minijobistes. Modalitat d’explotació mal pagada que ara es vol importar aquí.
Amigues i amics:
vaig arribant al final d’aquestes d’aquest seguit de cartes —ja van set!—. nascudes amb el desig de comentar una mica tot el conjunt de fal·làcies i incongruències amb que s’està tapant, i justificant, el desastre, per no dir catàstrofe general —excepte per una minoria, esclar—, que ha acabat sent aquell brillant període en el que tot i tothom semblava que ja havia aconseguit estar travessant les portes del Paradís. El bíblic, esclar. Per més que en realitat, massa gent el que estava a punt de travessar eren lede l’infern de Dant, aquelles on hi ha escrit lasciate ogni speranza.
Sí, ja sé que al llarg d’elles m’he posat pesat i repetitiu, però és que cal ser seriós. I cal ser-ho perquè els negres nuvolots de tempesta que tenim al damunt ja fa més de cinc anys, no sols no s’esvaeixen, sinó que es fan més densos encara. I una mostra la tenim en les dues més grans economies de la zona euro. En els teòricament grans motors de l’UE.
França no rutlla. Està perdent pistonada setmana rere setmana, i ja ha començat a ser examinada i analitzada per aquesta barreja de doctor Mengele i doctor Frankestein que per encàrrec d’Alemanya, i a través de Brussel·les, es passen la vida examinant i analitzant les economies que ells pensen que són inferiors. Un ho fa a la recerca de proves científiques de l’error genètic de la gent del sud —i França té un midi, que ningú no ho oblidi—, i l’altre sempre acaba construint monstres que, indefectiblement, acaben complicant la situació.
La raó d’aquest examen de l’economia francesa? Baixa el PIB i creix l’atur, creix el deute públic i baixa la compra privada… I al compàs d’això, del que passa a l’interior i de la por de possibles ingerències de l’exterior, monsieur Chauven s’aixeca de la tomba, on mai no ha estat del tot enterrat, enarbora l’estendard de Joana d’Arc, i creixen els moviments antieuropeistes d’ultradretes: el Front National dels Le Pen o el per ara indefinible moviment encapçalat per Frigide Barjot, que amb sols que una consigna homofòbica està ocupant els carrers. I per acabar d’adobar-ho… fins i tot, apareix un ministre amb comptes a Suïssa!
Ara bé, si ens anem a Alemanya, ara sabem que hi ha més de set milions que estan treballant en això que s’ha batejat amb l’eufemisme de minijob —que no sé si remet al job anglès, o al Job bíblic—, amb salaris fins de fins 450 com a màxim. No cal argumentar massa per entendre, que en aquest moment són milions els alemanys que justet justet si guanyen per mal menjar. La qual cosa explica el declivi continuat de la seva economia interna.
La cosa és més escandalosa si fem alguns números, si parem compte que la renda per capità alemanya del 2012 va ser de 39.l00 euros. I també preocupant aquí, perquè el govern espanyol —amb gran satisfacció de totes les patronals— ja ha parlat de la implantació d’aquesta modalitat de miniocupació —amb la qual cosa començaria a baixar, dirien les estadístiques, la taxa d’atur. Però no la pobresa.
I tornant als minijobistes alemanys, en les informacions sempre s’assenyala que en ells l’estat es fa càrrec d’alguns serveis bàsics: aigua, calefacció a l’hivern, despeses escolars dels fills, internet a fi que s’entretinguin navegant pel ciberespai… O sigui, un conjunt de serveis gratuïts que no deixen de ser una paròdia d’estat de benestar. I dic paròdia perquè cal no confondre estat de benestar amb beneficència pública.
I tot just aquest era el tema que volia abordar per acabar aquesta sèrie. Començant per demanar-se que és això d’estat de benestar.
L’estat de benestar, sense fantasies
Primer que res, i sense fer dramatismes ni desqualificacions, això batejat amb el pompós nom d’estat de benestar, és la conseqüència del reconeixement per part l’estat —que històricament rebia el nom de burgès i ara es diu “de la nació”, que el model econòmic i social capitalista, genera desigualtats. Menys que al mode de producció que va substituir, efectivament, però que existeixen. I que són inevitables perquè formen part de la seva estructura. I en part de la seva essència.
I he escrit que és conseqüència del reconeixement per part del poder, i no pas de la conquesta per part dels treballadors, perquè el seu creador va ser una tal Bismarck. El qual va dictar un conjunt de disposicions, emparades per l’estat i d’ell depenents, que sols afectaven els treballadors: llei d’accidents del treball, reconeixement de sindicats, assegurances contra malalties o invalidesa, pensions… convençut que només l’acció de l’estat podria neutralitzar les idees revolucionàries. Especialment en un moment que s’estava construint el nou estat alemany.
En el desenvolupament posterior, hi ha hagut moltes versions. Des de concepcions socialdemòcrates, de la socialdemocràcia seriosa, que en la concepció de crear un cert equilibri social, una certa distribució de la riquesa, sense, però, qüestionar el desequilibri estructural propi del capitalisme, determinats drets i avantatges s’estenien a pràcticament tot el conjunt de la ciutadania, fins una simple assegurança de pau social en base a assegurar mínims quasi que bàsics. I poca cosa més. Passant pels modes que hi va haver als dos estats feixistes seriosos, Itàlia i Alemanya. Dels que ara que està tan de moda, rent per part de l’esquerra com per part de la dreta, titllar de feixista “l’altre”, caldrà parlar algun dia amb una mica de rigor a fi d’estalviar-se sorpreses.
En alguns casos, aquests models no sols s’asseguren uns serveis bàsics gratuïts, o quasi, sinó que també ofereixen un salari indirecte que permet als segments més dèbils econòmicament accedir a uns serveis en principi de pagament: transport públic per sota dels costos reals, llibres i material escolar gratuïts, els diferents modes d’imserso que hi ha Europa, i un llarg etcètera. Un estat de benestar que en els seus diferents aspectes, ha estat també una de les bases del desenvolupament de les societats on existeix, ja que alhora que s’assegurava la pau social, també permetia tenir un ample mercat interior amb capacitat de consum, ja que l’estalvi “pels dies dolents”, privant-se de certes alegries de compra, era bo, però no imprescindible.
I aquest estat de benestar, que cal dir que al conjunt d’Europa, i he escrit Europa, ha creat una situació general absolutament nova en la llarga història de la humanitat, està saltant a trossos.
I aquí salta la pregunta. Era irremeiable, com ara ens diuen, que fos així, ja que les alegries econòmiques del passat, obliguen a posar remei dràstic? És aquesta una afirmació corrent, com ja sabeu. I que fins i tot pot tenir la seva lògica. Però que dita per qui la diu, i amb les intencions que la diu, és una estúpida i miserable fal·làcia. Però això ho deixarem per la setmana vinent, que acabarem aquest culebrot.
Així que, amics i amigues, amicalment com sempre, fins a la setmana vinent.
Francesc Font
PD. Tornant a la realitat més concretament política de Catalunya. A l’enfrontament cada dia més dur amb el govern d’Espanya —ara ja no simplement central, sinó que d’Espanya—, penso que aquí estem anant del desconcert a la decepció davant les actituds del govern Mas.
Ja fa alguns mesos que vaig escriure que Mas, presoner de les seves concepcions liberals en la economia i conservadores en el social, era incapaç de liderar cap moviment agosarat. I així esta sent. I és que malgrat les aparences, en el fons el veig com tímid —aquesta estrany sentiment que pot fer que una actriu sigui tímida en la seva vida personal, i interpretar una terrible Lady Macbeth damunt d’un escenari, o que un valent encapçali l’assalt a una fortalesa, i tremoli alhora d’enfrontar-se a una noieta en una sala de ball—, una una mica insegur, un típic vol i dol. Home de petit comitè i no de grans masses.
A mesura que passa el temps, el veig incapaç de convocar una ciutadania que ves a saber si la veu com enemiga, o no massa amiga, després de la rebolcada de les darreres eleccions, i desconfia d’ell: Poble, poble, —haurà cridat amb cristiana queixa—, perquè m’has abandonat!
No és per criticar-lo massa, però. Si mirem la nostra història, podrem arribar a entendre que Mas és digne continuador d’un conjunt de comtes, reis i classes dirigents catalanes que en el fons no eren més que uns cagadubtes partidaris del menjar poc i pair bé, de l’ocell a la mà, i deixar-se de si hi ha cent volant.
Algun dia faré un repàs, escèptic i irreverent, a aquells comtes que no gosaven proclamar-se reis, encara que fundessin regnes a tort i dret. Aquells dirigents que reconeixien un hereu avui, i el rebutjaven demà, muntant així uns cristos d’allò més ridículs. I unes guerres que sempre perdien.
La veritat és que fent una mirada objectiva al nostre passat, no ens ha d’estranyar massa el nostre present.
???