Cartes per a qui les vulgui llegir

Amigues i amics, al llarg de quatre setmanes, i a partir, o amb l’excusa, del cas de Xipre, he anat fent  al llarg de quatre cartes una mena de repàs del que sembla com si fos, m’ho sembla a mi si més no, un pregon declivi de la UE. I més enllà d’ella, d’això que coneixem globalment com capitalisme. I ha arribat l’hora de fer alguns conclusions. Provisionals, com han de ser les conclusions serioses.

Amigues i amics:
    en aquestes darreres quatre setmanes, i a partir, o amb l’excusa, del cas de Xipre, he anat fent  al llarg de quatre cartes una mena de repàs del que sembla com si fos, m’ho sembla a mi si més no, un pregon declivi de la UE. I més enllà d’ella, del conjunt del mode de producció i organització econòmica dit capitalisme. Un repàs en el que havia començat escrivint que no podem analitzar el que està passant partint de maldats congènites del causants, i finalment l’acabava amb la fàbula, o paràbola, de l’escurçó i la granota. En la que com ja sabreu, l’instint agressiu de l’escurçó, la seva pròpia natura. acaba per fer que mori la granota i ell s’ofegui.
    Una veritable contradicció respecte del que havia estat dient. Però com que la història és un procés dialèctic, i la dialèctica es basa en les contradiccions, tampoc era qüestió de rectificar res, sinó que en tot cas fer algunes conclusions. Provisionals, com han de ser les conclusions serioses.

Altra fàbula, o paràbola
    És ben cert, i així ho vaig escriure a la primera de les cartes de la sèrie, que els qui ens definim marxistes, i a més comunistes —no sempre són noms, o adjectius, sinònims, malgrat el que creuen alguns—, hem matat, o donat per mort, diverses vegades el capitalisme. Amb la lamentable circumstància de què ell no se n’assabentava que estava ferit de mort, i seguia fent de les seves. O sigui, parlant en plata, que confoníem els nostres desitjos amb la realitat. Cosa ben poc pròpia d’això que se’n diu marxisme, per cert. I a més, ha passat que, com en altra coneguda fàbula, o paràbola, aquella del llop, vam anunciar tantes vegades que s’estava a la lluita final, que va arribar un moment en el que ja ningú no ens feia cas. Per més que, cosa que no explica la fàbula, o paràbola, el llop, ben viu encara, venia periòdicament en forma de crisi, es menjava algunes ovelles, marxava cap el seu cau, i tornem a començar.
    Perquè de crisis capitalistes n’hi ha hagut moltes. I no des de fa posem que cent o cent cinquanta anys, ja que la primera va ser el 1637! O sigui, des del mateix moment en que ja es pot parlar amb propietat de l’existència d’una primera societat que respon als paràmetres bàsics de societat capitalista, l’holandesa de l’època, la seva primera notícia històrica és una crisi. I ja Charles Sismondi (1772-1842), va definir la inevitabilitat de les crisis econòmiques i criticant durament l’economia liberal, productora i causant d’elles. O sigui, que se sap de fa temps —d’abans que Marx i Engels fessin els seus treballs— que capitalisme, o economia de llibertat de mercat si voleu, i crisi són tan consubstancials com la boxa i els cops de puny.
    Amb la diferència, però, que en el mode de producció capitalista el “tongo” està institucionalitzat. I a més, el boxadors no estan dividits per pes, com seria just, sinó de manera que els qui podríem definir com pesos ploma i lleuger, sempre acaben havent de fer front als pesos pesats. I rebent totes les hòsties. També està institucionalitzat.
    Això, amb totes les variants que vulgueu, ha estat la normalitat dels darrers tres-cents anys allà on les burgesies anaven formant part del poder, primer, sent poder, després, i imposant el seu mode econòmic —superior a l’anterior, cal dir-ho. Una normalitat que era un seguit de períodes d’expansió, fins i tot de bonança més o menys generalitzada, bruscament tallats per les inevitables crisis… I tornem a començar. Les víctimes, sempre els boxadors pesos ploma i lleuger, esclar.

Alguna cosa és diferent, però
    Ara bé, em permeto dir que alguna cosa sembla diferent. Com si s’haguessin format unes condicions diferents. Ara no és tracta pas d’una crisi sectorial. Ni tampoc de la d’un espai nacional o territorial determinat. Tampoc és, atenció, la gran depressió apareguda de sobte, d’avui per demà, que fa una bona escombrada, una bona neteja, eliminant brutalment tota mena d’elements indesitjables i tumors espuris que s’han anat formant al caliu de l’especulació unida a la mala gestió. Com la crisi dels ferrocarrils espanyola, del 1866. Ni tan sols la terrible recessió del 1929, que va començar sent regional, EUA, i va acabar sent mundial, amb una guerra fins i tot. I tan d’avui per demà, que un dimecres tot era normal i tothom feliç, i a l’endemà la Borsa de Nova York es va ensorrar totalment Tan va ser així, que el dia en que va passat ha quedat fixat com el dijous negre. Podria citar altres de ben semblants, com la nit en la que es va ensorrar la de Tòquio, el 1987…
    Ara, però, si ens hi fixem bé podem veure que aquesta d’ara és una crisi que es va anunciar força abans que esclatés (vegeu la  165a carta), i que després s’ha anat desenvolupant lentament: avui aquí, demà allà… Les borses no s’han desplomat en un dia ni una setmana, sinó que a poc a poc. Els inversionistes-estalviadors, que no especuladors, han vist com els seus estalvis s’anaven erosionant lentament. No de sobte. I de manera desigual a aquest país, que a aquell. La bona gent que anava invertint, o havia invertit, en fons de pensions, no entenia com allò que l’havien venut com més sòlid que la muralla xinesa, s’havia anant encongint fins esdevenir més feble que un tenderol de platja. També els salaris s’encongien alhora que apareixia un nou anglicisme macarrònic, minijob, amb el que s’amagava la realitat d’una feina curta i mal pagada: la suma de dos minijobs, no dóna el resultat d’un job complert.
    I tot això davant l’estupefacció de governants i tècnics. Poder i oposició, progressistes i conservadors per un igual. Com si estiguessin mes davant una maledicció llançada per ves a saber quina divinitat, que no davant un cúmul d’errors, imprevisions i sotmetiment dels governs al poder i necessitats de les veritables classes dominants.
    Fins i tot el gran mite d’Islàndia no ha funcionat. Com avisant-nos de què la solució al gran problema ja no està pas dins del sistema, del model, per més que si li vulgui donar un tractament menys canònicament liberal, més socialdemòcrata, fins i tot amb trets aparentment alternatius. I els islandesos, presentats com el gran exemple a seguir per gent que llegia les informacions sobre aquella illa amb les mateixes ulleres de vidres color de rosa amb que miren místiques revolucions bolivarianes… ha tornat a confiar tot just en els causants de la seva crisi! Inconcebible. Però així ha estat.

Un cos malalt
    Doncs bé, aquest desconcert general, es degut a que el capitalisme —i lamento insistir en aquest nom— és un cos malalt. Un cos que pateix no un, sinó que diversos focus d’infecció. Focus que quan no eren més que petits, però ja purulents, tumors, ningú amb capacitat de poder o influència social —ni de dretes ni d’esquerres—, no va poder, o voler, veure que estaven allà. I que ara ningú no sap com guarir. Ni tan sols aïllar-los de les parts encara més o menys sanes del cos. I és que penso que els dirigents, polítics, socials i financers, ni tan sols saben de quina mena d’infecció es tracta. Quins són els virus que l’han causat. Sols cal que llegir les declaracions dels capitostos polítics, dels economistes de càmera i de les diverses oposicions, per adonar-se’n.
    I no poden perquè, entre altres coses, el metges, els qui haurien de fer l’anàlisi —o sigui els economistes— són part del problema. Els principals causants del problema. I dic això perquè van ser ells, els qui van fabricar les subprimes; els qui van falsejar els comptes de Grècia i van permetre que s’emetessin un bons que no valien ni la meitat del preu amb el que es van posar al mercat; els qui van dur un parell o tres de bancs britànics a la misèria; els qui van fer que bancs alemanys, i no sé si també francesos, financessin uns préstecs de bancs i caixes espanyols i grecs que no hi ha manera de rescabalar; els qui, en el cas nostre, han dut a la ruïna pràcticament tota la un dia modesta però sòlida i útil xarxa de caixes d’estalvi, més algun banc en temps també sòlid, i a més han perpetrat autèntiques i descarades estafes, com és el conjunt de l’operació Bankia, les preferents, els contractes presentats com hipotecaris, quan en realitat són crèdits personals, etcètera.

    Ara bé, i torno a la contradicció, si darrere de tot això sols veiéssim que una maldat de personatge de culebrot televisiu. D’aquells qui l’única explicació per la seva maldat és que és congènita, i els dolents ho són per un impuls quasi que genètic de fer el mal, i així gaudir del mal ben fet. Tant de bo fos així. Perquè aleshores sols caldria que fer una bona escombrada i llançar tota l’escombraria al contenidor —o sigui, la solució populista que ja està apuntant a molts llocs—, i tornar a començar. Un cop més.
    Però, penso, que en aquesta crisi hi ha un parell d’elements que cal tenir en compte. Un és l’absoluta falta d’empatia, quan no el no menys absolut menyspreu, envers la possible víctima, per part dels seus causants, cosa molt característica del capitalisme en la seva vessant feixistitzant, en el que es teoritza que cal esclafar el dèbil a fi de salvar els forts. L’altre, són les conviccions teòriques pròpies del tea party sobre la necessària ’eliminació de l’estat.
    Dos elements que ens duen al dur capitalisme salvatge del segle XIX i inicis del XX. Un clar retrocés cap els inicis que indica la manca de perspectives de futur Però això deixarem per a la setmana vinent.
    Així que, fins aleshores, amics i amigues rebeu, com sempre, una cordial salutació.
                               Francesc Font

PD. El 1848 Marx i Engels publicaven un text que ha estat cabdal en dos àmbits. Un el de l’historiografia, en els dels mètodes d’estudiar i comprendre la història i els seus processos. L’altre, com punt de partida de la formació d’una consciència en la classe treballadora, que amb tots els seus problemes, avenços i retrocessos, ha servit perquè aquells que havien de fer jornades de catorze i fins quinze hores diàries per uns sous de misèria, comencessin a lluitar i anar conquerint drets —perquè els drets no es tenen, es conquereixen—, en una llarga lluita de la que al capdavall, ho volguem reconèixer o no, ens hem beneficiat nosaltres.
    En aquest text, Manifest del Partit Comunista, o simplement el Manifest comunista, hi ha una afirmació rotunda: “de totes les classes que avui s’enfronten a la burgesia, sols els proletariat és una classe veritablement revolucionària”. I encara que més de cent seixanta anys després ho puguem veure amb un cert escepticisme —la burgesia i el seu mode de producció segueixen sent els dominants de la societat—, si mirem quines eren les condicions de vida i de treball d’aleshores, efectivament, les lluites obreres han aconseguit canvis veritablement revolucionaris.
    Ara bé, i en alguna xerrada que he fet a la Universitat Comunista dels Països Catalans, ja ho he demanat un parell de vegades: ¿on és, on tenim ara, el nostre proletariat? Aquell que construeix l’ordinador i complements amb el que escric aquestes coses? La televisió que tinc? Els CD i DVD en blanc o ja gravats? Mòbils i tauletes? Tota mena d’electrodomèstics? i també eines de treball? Aquelles que quan s’espatllen surt més a compte canviar-les per una de nova que no fer-les reparar. Si mireu les etiquetes que duen, no amb la indiferència amb la que es miren les coses ja sabudes i normals, sinó que fent-vos aquesta pregunta, potser que us quedareu una mica perplexos. Els nostres proletaris, aquells que explotem nosaltres, o són explotat per compte de nosaltres, estan a Taiwan, la Xina, Malàisia, Brasil, Vietnam, l’Índia…
    I la roba que usem i llencem amb tanta alegria, perquè el seu preu ens permet estrenar noves coses cada dos per tres? També a la Xina, i al Marroc, i a Mèxic…
    …i també a l’exòtica i desconeguda Bangladsh, on han sortit noms com Benetton, Mango o el Corte Inglés…
    I fixeu-vos, si un dia aquest proletariat, el nostre proletariat, el que fabrica les coses que nosaltres consumim, pren consciència i es revolta, és evident que ens perjudicarà. I molt. Aleshores, ¿al costat de qui estaríem? Dels grans fabricants agredits que tantes coses bones ens proporcinen, o dels humils proletaris revoltats?