Nocorriguesmassa!

És curiós això d’escriure des de la memòria. No sé quins filtratges inconscients farà el meu cervell a l’hora de recordar, però farem una bona llimonada si sols tenim llimones!

A punt de complir els 55, vaig aconseguir una fita per la qual havia lluitat molts cops infructuosament i ja ni la contemplava: fer podi absolut a la mitja marató de Cambrils. Sabia que estava ràpid pels resultats indoor (avui, pista curta) i havia mantingut un bon volum de quilòmetres però així i tot, quan es van escampar els corredors del 10k i em vaig començar a creuar amb els que anaven davant meu de la mitja la sorpresa va ser grossa al veurem en 3^r lloc (km 15 aproximadament), seguit de molt a prop per un altre atleta. Sabent que en els 6 de tornada tindria vent de cara em vaig deixar agafar per fer-los plegats.

En l’atletisme, hi ha dies màgics, molt pocs, d’aquí la màgia, en que saps perfectament que sortirà el resultat que tu vols. El cos t’ho diu a cau d’orella i és una sensació que no té preu (nota a banda: estaria bé fer un post sobre alguns d’aquests moments).

Aquell dia n’era un, no volia quedar 4rt per res del món i sabia que ho aconseguiria. Els següents 5 quilòmetres van ser un estira i arronsa però vam arribar al darrer km ben juntets. Aprofitant que és en lleugera pujada i el conec molt bé (el circuit) vaig llençar un atac suïcida que em va permetre arrencar-li 10 metres que vaig saber mantenir fins al final. Ves per on havia fet podi quan ja no hi comptava. I el temps, 1h15’47’’, des del meu punt de vista prou bo i em deixava molt satisfet.

En la meva segona vida atlètica, que va començar als 42 anys després de dues lesions consecutives molt greus que em van deixar KO durant 6 anys, les metes han anat arribant a poc a poc. Primer va ser tornar a córrer des de zero, després em va fer il·lusió ser medallista en un campionat de Catalunya (or en 5000 als 45a , 2012), aconseguida la fita vaig intentar-ho als d’Espanya, primer un bronze (3000 en pista curta als 47a, 2014) i finalment un or (mitja marató als 50a, gener del 2018). I la primera medalla internacional em va agafar de sorpresa, un bronze en mitja marató a Torun -sempre al meu cor– amb 52a, 2019). No havia aconseguit mai, però, el premi que més il·lusió em feia, un rècord de Catalunya del meu grup d’edat. I ara que canviava de categoria sabia que ho tenia a prop.

Un altre avantatge de ser un atleta màster és l’alegria amb que celebrem els aniversaris acabats en 0 o 5. El canvi de categoria suposa acabar amb els feixucs darrers dos anys d’una categoria on, si no ets un fora sèrie, el jovent que va arribant et va posant les coses més complicades fins que fas anys rodons i passes tu a ser un dels tendres del nou grup d’edat que ha olorat la sang i es disposa a aconseguir la seva part del botí.

Per això el 2022 es dividia en abans i després de l’11 de març, el dia que complia 55 anys i entrava a millor vida, atlètica. Tenia clar que respecte a l’any anterior volia (i havia de) canviar d’entrenaments perquè el 2021 havia estat complicat i havia gaudit molt poc. Més volum, menys intensitat i un treball de força constant serien les bases d’aquesta nova etapa. L’estiu del 2021 va ser doncs de pic i pala. Al setembre era el campionat d’Espanya de mitja a Cantàbria i vaig dedicar l’estiu a fer quilòmetres, sumant setmanes de 115-125 quilòmetres. La cursa no va ser cap èxit, recordo que vaig córrer en 1h18 per fer el 8^è de la categoria en un dia amb moltíssima humitat on a mesura que passaven els quilòmetres m’anava trobant cada cop millor però sense excel·lir. El que si que va ser tot un descobriment va ser Cantàbria. Em va quedar clar que es mereixia un viatge amb temps.

A la tardor del 2021 vàrem fer molts fàrtleks, en el nostre paradís particular que és l’hipòdrom de Vila-seca. Molts cops fèiem 3 blocs de 5’ a 3’40’’, 5’ a 3’30’’ i 2’ a 3’20’’. La majoria de cops costava completar l’entrenament però ens va posar molt en forma de cara al període febrer-abril i més enllà.

I a dia d’avui me n’adono que va ser a partir dels 55 quan vaig tornar a entrenar sol. Circumstàncies personals complicades, canvis a la feina…havia d’optimitzar el meu temps. Amb un bon estat de forma vaig acomiadar-me del meu grup d’edat amb prou dignitat, sent 6^è del campionat de CAT i d’ESP del 3000 de pista curta, amb 9’34’’ i 9’32’’ respectivament. Tot pintava molt bé.

El 2021 va ser un any molt estrany. Van començar a fer-se les primeres competicions però eren sense públic i fins i tot t’havies de descarregar un certificat per poder desplaçar-t’hi. Però com a mínim podíem competir, que no era poc.

Personalment encara me’n vaig encarregar de fer-lo més diferent als anteriors. Vaig entrenar tot aquell any amb dos companys de club de 40 i 36 anys…pels meus 54, amb una fúria migfondista inèdita en el meu cas. El resultat van ser els millors entrenaments en anys i les pitjors competicions, també. I tot i tenir un discurs en relació a com s’ha d’afrontar l’atletisme màster, que bàsicament seria escoltar molt el teu cos (i cap), treballar la força i la mobilitat com si no hi hagués un demà i oblidar tot allò que sabies de l’entrenament atlètic de quan eres jove i tot era tan fàcil. Doncs vaig entrenar tot l’any contravenint els meus principis i a les competicions no hi anava ni cap enrere, no tenia ni gràcia ni la més mínima espurna, ho havia deixat tot a les pistes entrenant. Error.

Sols recordo una bona cursa, els 3000 de pista curta al campionat de Catalunya màster on vaig fer 3^r amb 9’34’’ en un Palau Sant Jordi buit (amb aquell soroll dels nostres impactes sobre la antiga pista de Vilafranca, reutilitzada). D’aquella nit, quan els restaurants encara estaven tancats però podien servir menjars, recordo gloriosament un sopar amb els companys de club i fatigues diverses a les furgonetes en un pàrquing d’un Viena. Aquell dia cap restaurant Michelin l’hagués pogut igualar.

Sense poder treballar la força doncs els gimnasos ara obrien, ara tancaven, vaig anar a Màlaga, al 5000 a l’aire lliure on vaig arribar totalment destorbat a nivell competitiu pels meus esforços adolescents i mig fondistes abans esmentats. Però un cap de setmana amb amics i poder córrer amb Fabian Roncero validà l’experiència, posant fi a la temporada que no als entrenaments.

Salutacions,

Entre bloc i bloc, quins anys què hem passat!

Al gener de 2020 estava molt fort després d’haver preparat la marató de VLC i no haver-la pogut córrer per un contagi familiar de grip…quan ens pensàvem que les mascaretes era una cosa que utilitzaven els japonesos, un poble tan educat i respectuós com un pèl frikie.

Vaig seguir entrenant i a finals de gener guanyava l’or en 10k ruta al campionat CAT màster M50 amb 33’50’’ a Vilafranca, al febrer corria la darrera edició de la marató de Tarragona regalant la victòria per una por escènica terrible a temperatures per sobre dels 20 graus i a Antequera feia 5^è als 3000. Tota una barreja de distàncies però m’agrada tan córrer de tot que no sóc capaç de centrar-me. I llavors ens van confinar.

I una cosa va quedar clara, 52 dies de descans, per molta gimnàstica que facis, et deixen tan fet pols muscularment que a principis de maig, quan vam poder rodar de nou havia de començar de zero. Faltaria a la veritat si obviés un detall: l’aturada em va servir per curar-me d’una facitis plantar que començava a portar-me pel carrer de l’amargura.

Tornar a entrenar després d’una aturada en edats màster vol paciència, calma i consistència. Saber que cal picar pedra cada dia, amb petites progressions i que un dia, tot i ser lluny d’allà on havíem estat, tornarem a passar-nos-ho bé. Per mi aquesta és la clau, cal arribar al dia en que xalaràs i a partir d’aquí, temps i cap.

Amb mil dolors petits passarem el maig i el juny, arribaren les primeres sèries i a l’estiu els controlats amb companys a la via verda eren moments que valien més que els diamants. I sense adonar-nos-en la grupeta tarragonina, altrament coneguda com kalenjis, convertíem la tirada dels diumenges en les curses de ruta que havien desaparegut. Diumenge rere diumenge volàvem entre la 340 i el far. Sols faltaven els dorsals i uns arcs de sortida perquè la resta era com a les curses. Fins i tot dèiem al començar que avui no correríem en excés i al 3^r quilòmetre s’havia declarat la guerra.

És ara quan ho escric que me n’adono que vàrem ser capaços de construir una vida atlètica paral·lela a la que havíem viscut fins la pandèmia, però el neguit no ens deixava gaudir-ho al 100%. Fins que al desembre del 2020, podíem tornar a competir.

Salutacions,

Ferran

3 anys després d’haver publicat el darrer post al meu bloc, on explicava com m’havia anat al Campionat d’Espanya màster de pista coberta, aprofito l’anècdota que ahir vaig tornar a córrer la mateixa prova, al mateix lloc però en una categoria diferent (M55) per retornar al bloc amb alguns canvis.

En primer lloc, i tenint en compte que el bloc me’l van hackejar, aprofitaré l’estructura que Vilaweb em facilita com a subscriptor que serà molt més segura que blogger, amb permís de Tàcito i de la Guàrdia Civil.

En segon lloc i sense el permís anterior, escriuré en català, la meva llengua. Si algú té problemes hi han suficients eines de traducció per poder llegir-ho. Ja no tinc l’ambició del 2010 d’arribar a quantes més persones millor. Amb la gent que m’aprecio i m’aprecia en tinc més que suficient.

En tercer lloc, m’obligaré a una publicació setmanal on vull reflexionar sobre el fet de córrer. I d’una extensió semblant cada setmana.

Ben tornats pos; en aquest primer escrit voldria parlar dels campionats màster, els quals, per mi, són l’essència d’aquest esport i una eina fonamental per a encarar la vida, la vellesa i poder absoldre el pas del temps. A Antequera vaig córrer el 3000 i vaig quedar 4rt, el lloc més agredolç del món. Però lo més remarcable per mi va ser, un cop més, la convivència viscuda i que podria resumir en que vaig anar amb qui va acabar guanyant, Rami, de l’hotel a les pistes, allí vam trobar al bronze, Aranda, i vam escalfar plegats, ens varem desitjar sort, varem lluitar per les medalles, ens varem felicitar i desescalfarem plegats per anar a fer un cafè després del podi, on vaig poder fer-los fotos aprofitant el meu 4rt lloc. Això és l’esperit màster. I d’aquest esperit me’n vaig enamorar al 2019, quan vaig anar a Torun al meu primer campionat del món. Allí vaig conèixer a una llançadora de pes nord-americana F75 (F de female, dona i 75 perquè té entre 75 i 79 anys) i les ganes de viure que desprenia em van mostrar el camí. Abracem amb dignitat l’envelliment.

A més, afegim una variable que fins fa poc no havia contemplat: la salut. La setmana vinent en faré 56 i si alguna cosa t’ha de quedar clara del pas del temps és la nostra fragilitat i la seva fugacitat. Vivim-ho de la millor manera possible i córrer, ajuda molt.

Salutacions,

Ferran