Nocorriguesmassa!

14^a) 7/4/2025-13/4/2025

Setmana post-mitja, toca prioritzar la recuperació. Montornès em va servir per afirmar-me que la feina l’estic fent bé, tant per volum, com per la força i la qualitat. Vaig aguantar bé la distància fins al punt que el darrer km va ser el més ràpid, arribant sencer pel que fa a la forma, és a dir la força funciona i amb pocs entrenaments de qualitat vaig poder córrer per sota dels 80’. Però això no vol dir que l’esforç no hagués estat immens i calia donar-li el descans necessari i els aliments suficients pel cos i l’ànima.

Vaig començar la setmana descansant, després rodatges suaus i de volum baix, 2 sessions de força i el dissabte, amb 18kms vaig donar el tret de sortida a la càrrega de nou, acabant amb un diumenge d’hipòdrom, passant dels 20 amb una sessió de 3x(2k a 3’50’’-2k a3’40’’ i 1k a 4’), sense recuperació, és a dir, acabes fent 15kms per sota de 3’50’’. Tot estava preparat per a l’inici del bloc Road to Pollença.

15^a) 14/4/2025-20/4/2025

Setmana Santa. La flexibilitat que escrivia uns posts abans en aquest cas va ser social. Una oportunitat de gaudir d’amics em va decidir a ajornar la primera setmana del bloc i centrar-me en uns mínims pel cos i uns màxims per l’ànima. Tot i això, van sortir 58kms (amb dos dies de descans), una de força i una de qualitat dura: 3x2k + 3x1k, sempre recuperant 1’. En un altre dia pestos de vent creuat vaig centrar-me en fer-les i ja a casa mirar els temps, perquè un 2mil amb un vendaval de front necessita temps per pair-se. Pel que fa a l’altre plaer, els amics, el Matarranya estava el més bonic en anys, amb uns verds que no trobaràs a Bali (i a més t’estalvies ser trossejat per algun expat espanyol del sud-est asiàtic) i explosiu d’aigua, flors i colors. Així que restava per la següent l’inici del bloc (ara de 3 setmanes) amb uns objectius basats en el volum (superar els 100), força i qualitat (dues sessions per setmana, una de ràpida, l’altra de llindar).

Som-hi!

16^a) 21/4/2025-27/4/2025

Objectius assolits en una molt bona setmana. Fent gairebé vida de pro pel que fa a cuidar-me i dedicació. 102Kms, dos sessions de força i dos de qualitat. La Q1 a la cinta la vaig fer en plena nocturnitat, 6 AM, així que amb moderació, per les hores i pel propi perill de la cinta: 3k a 3’45’’, 2k a 3’40’’ i 1k a 3’35’’. Sempre amb 1’ de recuperació. I el diumenge vaig fer un Michigan adaptat. L’original, creat per Ron Warhurst, l’entrenador del Very Nice Track Club de Nick Willys, Hobs Kessler, Bryce Hoppel i Dani Jones consisteix en fer milles fora de la pista a ritme de llindar i entre aquestes, sèries a la pista decreixents en distància i creixents en ritme. El meu va ser: 1’6k-1200m- 1’6k-1000m- 1’6k-800m- 1’6k-600m- 1’6k. Si ho compteu, és llarg, prou llarg.

La setmana va començar amb Boston i la seva atmosfera eterna i màgica i va acabar amb Londres, la marató imperial que més bé paga als seus atletes. Ara que l’etern Eliud (GOAT) ja ha passat el seu relleu, es van perfilant els successors: Korir (Chicago24 i Boston25), Sawe (Londres25) i Kiplimo (2ⁿ al seu debut a Londres25). Xalarem veient-los volar aquest propers anys, tot enyorant el que hagués pogut ser amb Kiptum (DEP).

No ens podem queixar de res.

12^a) 24/3/2025-30/3/2025

El 2025 està sent el meu any internacional del micro-hàbit. Enlloc del clàssic 1 de gener i les promeses incomplertes vaig decidir anar canviant amb petites dosi allò que creia que podia fer millor però sense estressar-me amb dates tancades sinó d’anar-ho incorporant a poc a poc, com per exemple, ja assolit: estructurar molt més l’entrenament i ser molt regular en la força, dos cops per setmana peti qui peti; anar a dormir molt d’hora, molt d’hora, molt d’hora, per poder recuperar millor tenint en compte que em llevo 2/3 dies a la setmana a les 4h45 per anar a entrenar (en aquest cas la clau ha estat abandonar el FOMO i no patir per no veure sèries ni documentals, després de dormir-me un dia sí i un altre també al sofà); prendre regularment els suplements de ferro, omega3 i magnesi; escriure a mà, que és en sí mateix un veritable plaer, un dietari dels entrenaments i de les sensacions viscudes en aquests; ser més regular amb la publicació en aquest bloc i abandonar el sucre refinat tot abraçant la mel, de la que me’n puc prendre mig quilo al mes. Em falta llegir cada nit un tros d’algun llibre físic. Aquest l’acompliré en breu, estic pendent d’un bon llum de lectura i trencar amb la premsa digital a partir de les 19h.

I estic content perquè veig que funciona. Em vaig trobant amb unes sensacions magnífiques en general.

La setmana atlètica la definiria com a perfecta, en el sentit que tot allò que vaig preveure el diumenge anterior en planificar-la, ho he assolit. 7 sessions de córrer, 2 de força i, nou milestone, entrenar a l’hipòdrom de Vila-seca amb uns quants kalenjis. La primera sessió de qualitat, Q1 en endavant, la vaig fer sol en un dia ventós. I van ser 4x2k, recuperant 1’ que vaig fer a 3’45’’ i tot seguit 3×600, amb 2’ de rec, on vaig baixar en el darrer de 3’20’’! Em punxen i no em treuen sang! 12 setmanes després d’haver començat de zero estic fent sèries per sota de 3’20’’ a la meva edat! I la Q2 a l’hipòdrom (al ser de terra cal tenir en compte 4/5’’ més lent per quilòmetre), acompanyat, vàrem fer 4x(1k a3’50´´/1k a3’40´´/1k a4’). Aquests entrenaments solen ser complicats pels ritmes (de vegades no els respectem prou) però sé perfectament que són els que et porten a disputar les medalles dels campionats, encara que la majoria dels dies no els acompleixi al 100%, com va ser.

No puc demanar res més!

13^a) 31/3/2025-6/4/2025

Aquesta setmana era clau, doncs tenia la primera competició de la temporada i primera també post-quirúrgica i tot i ser la mitja més lenta que he corregut en anys (1h19´55´´) ha estat de les més satisfactòries.

Tenia una idea de quina marca podia fer d’acord amb els pocs entrenaments de qualitat que havia fet. Vaig decidir que valdria la pena córrer el risc de l’hora vint, però no les tenia totes.

Havia corregut 3 o 4 cops la mitja de Montornès, però va ser als 90 i no recordava el circuit, que és molt dur (i de fet m’agraden les mitges així, se’m donen bé, però hagués corregit l’objectiu afegint 2’ més). Als 50 metres de la sortida em passa la llebre…d’hora vint! No sabia que n’havia una! Darrere que me’n vaig! I quina llebre, quin ofici! Joan Piqué Serra, de corredors.cat, així és diu i aquí li agraeixo públicament. Sols vaig haver de mirar de tant en tant el rellotge per comprovar que tot anava molt bé. Picàvem 3’5o i tants en trams de pujades i 3’40 en els trams plans o en baixada. No em vaig moure del seu costat en tota la cursa, tant, que la vam creuar plegats. En un circuit dur, on les temperatures es van enfilar força i amb la tornada amb el vent de cara, del que ens va protegir la llebre en tot moment, va fer que tot plegat s’assemblés a una petita macrase on la majoria anava perdent bous i esquelles pel camí de tornada a meta.

En canvi, la sensació que recordo era la d’estar més segur a cada quilòmetre que passava, anar deixant els dubtes enrere i fins i tot agafar una mena de flow els 3/4 darrers que em portà a córrer del 20 al 21 en 3’31’’, el més ràpid de tots. I tot i la destrucció muscular intensa, les sessions de força em van aportar la resistència necessària per acabar tan bé i tan satisfet, que sent corredor, és un mèrit afegit.

Deixo una setmana amb rodatges i força per recuperar-me de l’esforç i començaré un bloc de 4 setmanes, salvatge, per arribar a Pollença amb la màxima ambició.

Ferran

9^a) 3/3/2025 – 9/3/2025

Tenir entrenador, aquesta és la qüestió que em plantejo recurrentment els darrers 15 anys, sempre sense resposta. N’he tingut en aquest període, de força i fins i tot un parell d’anys Luís del Águila em va portar també els entrenaments atlètics, però sempre sol i a distància no m’agradava i vaig tornar a entrenar-me jo mateix. Llavors, la falta de perspectiva em fa dubtar de si podria entrenar millor però crec que la flexibilitat que em dona el fet de fer-m’ho jo és bona a la edat que tinc, on qualsevol circumstància et genera una davallada d’energia que afecta molt al rendiment i en conseqüència els canvis compensen els dubtes de fer-los. És a dir, m’agradaria tenir-ne un i a peu de pista a poder ser, però ara per ara aposto per mi perquè és més eficient i còmode. Quan tenia 19 anys, el darrer any de joventut on vaig donar-ho tot entrenant vaig tenir l’oportunitat d’entrenar amb Gregorio Rojo, el mític entrenador d’Abascal i Reyes Estevez, entre molts d’altres, perquè un tiet-avi meu havia estat el seu cap a la FECSA quan aquell era un atleta d’elit (anys 40 i 50) i li permetia compatibilitzar la feina amb l’entrenament a lo que el Sr Rojo, no cal dir-ho, li estava agraït eternament. Però jo era molt tímid i no m’hi vaig atrevir a demanar-li. I això que el veia dos cops per setmana, a les pistes universitàries, rellotge en mà cronometrant a Abascal (bronze en 1500 a LA’84 pels més joves).

Primera setmana de qualitat outdoor amb els ritmes esperats. Vaig fer 10 x 4’, recuperant 1’ al trot i van sortir entre 3’45’’ i 3’59’’.

Tanco setmana amb 77 kms, 2 sessions de força, una de plios i una sauna.

10^a) 10/3/2025-16/3/2025

Setmana on ha saltat la sorpresa. Molta pluja, i que no falti, que m’ha perjudicat un pèl el volum. Res greu. La vida social amb gent que m’estimo molt i que no veia amb calma des de la pandèmia també em va afectar a la 2^a sessió de qualitat, que vaig canviar per 9k de rodatge i benvingut així sigui. Però dijous sí que vaig poder fer-la i em va sorprendre i molt els ritmes assolits. Vaig fer 15x600m, rec 1’ doncs per preparar Pollença he decidit fer molt volum de qualitat amb poca recuperació, amb un mínim de 9/10 kms per sessió. Sense cap pressió, sols amb la idea de seguir sumant i en un dia rúfol i antiatlètic, amb no massa bones sensacions de cames, quan vaig vessar les dades del Coros em vaig quedar bocabadat: ritmes entre 3’23’’ i 3’40´´! !!

Sempre es parla del Japó com a potència atlètica en la marató. Tenir centenars d’atletes corrent la mitja per sota de l’hora tres (la raó es troba en la tradició Ekiden) acaba generant una massa crítica de maratonians entre 2h5 i 2h8’. I els americans no acabaven d’entendre com no se’n sortien igual tenint el potencial salvatge de la NCAA…fins diumenge passat a la marató de LA. De sobte, un jove de 24 anys totalment fora del radar guanya esmicolant als keniates i fent la 7^a marca de sempre dels americans. La seva història val molt la pena. I no, no és el petit Nicolàs que ha crescut i fa sèries per sota de 3.

Tanco setmana 75kms, 2 de força.

11^a) 17/3/2025-23/3/2025

Beneïdes pluges que ens han condicionat de nou la setmana. Cada cop m’agrada més entrenar a primeres hores del matí, si pot ser abans d’anar a treballar o immediatament en sortir al migdia i per la tarda ja fa uns anys que difícilment surto a córrer. Això ha fet que acabés fent una setmana estranya de 5 sessions de córrer, dos de força i una de Q avui diumenge, per sumar 72kms i acabant-la satisfet. He fet a la cinta del gimnàs 4 blocs de 10’ recuperant 1’. La idea era fer-ho pel FAR (far d’alt rendiment) però la llevantada quan volia sortir m’ha fet canviar d’escenari. Els ritmes pensats per sota de 3’40’’, tot i no estar-ne segur de si en seria capaç els he rebaixat perquè la cinta em fa molt de respecte a altes velocitats: 3’50’’/3’49’’/3’46’’/3’43’’.

Parlant de la flexibilitat necessària pels màsters, he canviat d’objectiu inicial de mitja. Sacrifico Azkoitia per córrer la setmana següent la mitja de Montornès, campionat CAT. La sectorial màster de la catalana, lluint-se un cop més, ha programat pel dissabte 5/4 el CAT de 10000 en pista i al dia següent el de mitja. En condicions normals intentaria fer els dos però ara que estic agafant la forma no ho veig clar i mira que m’agrada un bon 10mil en pista. I per reblar el clau, el Niño de Elche toca a Reus la nit del 5 d’abril…lo dit, a la caixa de fusta s’ha d’arribar rebentat. Somos gallos!

Ferran

7^a) 17/2/2025 – 23/2/2025

Minor setback. Recordo llegir d’adolescent la revista RW nord-americana i trobar-me aquesta expressió. Volia dir que un atleta havia patit unes molèsties que l’havien fet aturar, o no entrenar amb qualitat però que es recuperaria ràpidament. Doncs aquesta ha estat la meva setmana amb un parell de minor setbacks.

Amb aquesta edat provecta que tinc, el que més noto és la gestió de l’energia…minvant. I quan travesso cert llindar d’esgotament entro en una dinàmica semblant a una ressaca infernal. Un mal de cap impenitent i símptomes semblants a la grip però que em duren 48h. Dos dies mal dormits em van deixar tou fins al punt de descansar el dimecres. I al dia següent vaig passar per una petita intervenció dental que tampoc va ajudar a complir el cicle previst d’entrenaments amb un altre dia de descans forçat. Tot i així 5 dies de rodatges per sumar 52kms, 2 sessions de força i, això sí, zero de qualitat. Però bé, el jo d’avui fins i tot creu que no m’han anat malament aquests dos dies d’oci atlètic.

I per acabar, atès que aquest dietari és més aviat una eina personal de constància en l’escriptura i creació de records, la mitja dotzena de lectors que tinc (i agraeixo) em perdonaran que parli d’una de les curses més fantàstiques que he viscut, ara que fa un any de la fita: el campionat d’ESP short track de 3000 que vaig guanyar al mític velòdrom d’Anoeta a Donòstia. I no per l’or, que també, sinó per aquelles sensacions que tens en una de cada cent, cada mil curses. A les poques voltes ja sabia amb una seguretat gairebé màgica que podia guanyar i com havia d’executar la cursa per aconseguir-ho. Recordar-ho m’ha generat un desig que em regalaré a mi mateix. Em mereixo una txapela amb la data i la fita ben bordades!

8^a) 24/2/2025 – 2/3/2025

I la darrera setmana abans d’iniciar el bloc d’entrenaments per Pollença ha estat magnífica. Bon volum (81k), 2 sessions de qualitat (una en cinta i un fartlek outdoor) i dos sessions de força. Ja em sento preparat per una primera part on primarà el volum per sobre de la intensitat, amb 3 setmanes de treball constant i una de taper abans de l’Azkoitia-Azpeitia. L’objectiu és cercar aquella màgia que et porta de córrer uns pocs kms a 3’35’’ a poder fer tota la mitja (la del campionat d’Espanya al maig) a aquest ritme objectiu que em portaria a córrer en 75’30’’. Dia a dia, quilòmetre a quilòmetre.

Ferran

(5ª) 3/2/2025 – 9/2/2025

Aquests temps ridículament estranys en què vivim, on ignorants de tota mena planten cara a centenars de milers de científics (i als seus doctorats) i voten en massa a aquells que els massacraran l’ànima, la butxaca i també el seu cos, em demanen centrar-me en els bàsics (la terra i l’amor dels i als meus) i en allò que m’apassiona (l’atletisme). Endinsen-mos-hi doncs.

Dissabte passat, en la 117 edició dels Millrose Games a la mítica pista coberta The Armory a NY (la qual estrenava un nou tartà; fa un segle era de fusta!) es va veure el resultat, en part, de la gran obra que ens deixa Sir Sebastian Coe. Un atletisme dinàmic i espectacular, professional. Portem uns quants anys, a cadascun millor…Doha, Tòquio, Eugene, Budapest, Paris…i ahir va continuar en la línia. Un gran espectacle i la cirereta del pastís amb els dos rècords mundials de la milla i els 3000 a càrrec dels nord-americans Yared Nuguse i Grant Fisher. A banda d’alimentar a un exèrcit de cretins, les xarxes també tenen aspectes positius òbviament, com ara poder veure com entrena una figura mundial, quelcom impensable tan sols fa 10 anys, així que per als més frikies aquí teniu la darrera super-sessió de qualitat del llicenciat a Stanford, Grant Fisher.

Aquesta setmana ha estat tan bona com les anteriors. 7 dies de córrer per a fer 70 kms més 3 sessions de força i un primer dia de qualitat en forma de 6×2’, recuperant 1’ i a un ritme tot just per sota de 4’. El fet de trobar-me tan sorprenentment bé en la 5^a setmana em permet agafar-m’ho amb tota la calma del món, no cremar etapes i seguir afegint un pèl d’estrès més al meu cos. Així seguirà tot el febrer, amb 3 setmanes més de creixement sostingut abans d’entrar en el súper-bloc de març i abril (que ja explicaré quan correspongui). I veient-me bé, m’he animat a fer una mitja a finals de març, per recordar-me’n de la distància. I serà en una mítica, una que portava molts anys volent fer i en un territori on s’estima l’esport: l’Azkoitia-Azpeitia, on podré fer un íntim homenatge a Diego Garcia, QEPD.

(6ª) 10/2/2025 – 16/2/2025

Al principi d’aquesta temporada vaig decidir fer canvis en la meva aproximació a l’atletisme. En el període anterior en algun moment vaig canviar d’enfocament centrant-me en guanyar tantes medalles (catalanes, espanyoles, europees i mundials) com fos possible. I així no anem enlloc més enllà d’acumular un fotimer de medalles que guardo en bosses de congelar en un calaix perdut.

Per això vaig voler apostar per tornar al gaudi més simple, el fet de córrer. I en l’estructuració dels meus entrenaments els dilluns toca córrer bonic. I això vol dir córrer pel bosc, entre 60’ i 90’ de comunió una mica new age, si voleu, amb la natura.

Bona setmana doncs, amb 7 sessions de córrer, una de les quals de qualitat (8×3’, rec1’ i de 4’ a 3’53’’ més dues bones sessions de força i una sauna per un total de 78 kms.

Dos setmanes més i començaré el bloc març/abril, 8 setmanes de picapedrerisme que, espero, em portarà als 75’ per la mitja del Campionat d’Espanya. De moment estem al camí, que no és poc.

I per acabar entomem un Visca els Jakobs! Ingebrigtsen i Kiplimo!!! I un visca Grant Fisher, WR de nou! 3 WR en una setmana, per ordre cronològic 3’45’’/milla, 12’44’’/5000 short track i 56’42’’ en mitja. Sembla que els Deus ens vulguin compensar per haver de suportar aquest allau d’ignorància global.

Salutacions molt i molt especials als seguidors de Milei que van comprar la seva cripto. Us felicito fills.

Ferran

En aquest cas, el resum és de 2 setmanes doncs no he donat més de sí pel que fa a la creació de contingut.

La setmana 4^a ha seguit en la línia de les anteriors, però millor. A mesura que el cos s’acostuma a la dosi diària d’activitat aquest l’assimila millor, les molèsties es redueixen i l’esperit s’alça amanit de ganes de tornar a patir en una competició. He sumat 4 rodatges (32kms) més 2 a la cinta, 2 sessions de força/activació/pliomètrics i una sauna.

En la meva planificació mental prèvia, la idea era de 4 a 6 setmanes per córrer sense dolor i poder començar la qualitat. Cal recordar que els dies sedentaris (54!) m’havien deixat amb unes greus molèsties al gluti esquerre que em van fer creure que tenia una lesió greu (i no sóc el clàssic paranoic!). Però no, s’ha anat esvaint i ara mateix gaudeixo del córrer sense molèsties.

I com aquestes 4 setmanes han anat tan bé, aquesta setmana començaré ja a fer qualitat per la nòrdica via dels fartleks. Temps per anar trencant el gel amb la qualitat i si tot segueix tan bé, març i abril seran de doble llindar. Prometo que amb presa de lactat.

En la 5^a setmana he assolit un dels milestones que m’havia marcat en el camí de tornada a l’activitat física. De fet, el més important. Tornar a córrer una hora sense molèsties. Aquest generador de salut física i emocional, com és el simple fet de córrer una hora a bon ritme el vaig assolir dissabte, tot just a les 5 setmanes d’haver començat a entrenar de nou. Molt abans del que em pensava. Quan portava 40 dies aturat i sabia que encara em quedaven 15 dies més per poder començar a entrenar vaig tenir alguns moments de dubte, pensant que seria molt complicat tornar a entrenar i a la vegada, quan el meu cervell volia engrisar-me la vida amb aquests pensaments, sabia que l’únic que havia de fer era aparèixer per entrenar cada dia i vigilar les càrregues, sobretot al principi. I dia rere dia aquí som, a punt per la qualitat i amb unes sensacions magnífiques.

Enllestida la 5ª amb 3 sessions de córrer (29,8 kms), 3 sessions de cinta (81’), 3 sessions de força i 1 de pliomètrics.

No m’agrada en excés el gènere de terror al cinema però enguany, dues de les millors pel·lícules que he vist hi pertanyen: La mesita del comedor i La sustancia. A Filmin, una molt bona plataforma.

I ja tenim aquí la short track!!!

Ferran

Sorprenentment bé. Aquest seria el resum de la setmana. 3 dies corrent en cinta, 3 dies pel carrer i 3 sessions de força. Incrementant les distàncies i la càrrega amb molta suavitat i escoltant el cos al màxim i fugint del hype de la setmana passada, quan vaig córrer massa ràpid a la cinta amb la conseqüent queixa dels talons; aquesta setmana he moderat els ritmes a la cinta. Pel carrer s’autocensuren i tot just he començat a mourem per sota de 5’.

Els números no diuen res però les sensacions sí. No acabo d’entendre el perquè però veig que a diferència d’altres ocasions, aquest cop estic superant molt bé aquesta necessària fase de re-introducció a l’atletisme després d’una bona aturada. I no he fet com Conner Mantz, qui la setmana abans de batre el rècord USA de mitja, 59’17’’, sols va poder rodar dos dies per una sobrecàrrega però va excel·lir en l’art del cross-training (natació, bici, el·líptica) com si no hi hagués un demà. De fet, el cap-vespre de la cursa, el seu entrenador ho va explicar tot afegint que 1) l’havien de frenar per la intensitat que li posava i 2) que possiblement li aniria millor la mitja amb aquests dies indesitjats d’aturada que si hagués entrenat. Pam!

Alguns amics em defineixen com un frikie de l’atletisme i crec que tenen raó. I amb els anys encara més. Tant en la part pràctica i personal com en la lectura constant de tot allò relacionat. I una bona forma de fer-ho és mitjançant newsletters, així que us en deixo una per a cada dia de la setmana:

Dll, Alison Wade: Fast women, on explica els resultats de les principals atletes nord-americanes i mundials. L’enllaç per subscriure’s no em funciona bé així que feu cerca i proveu-ho que val molt la pena.

Dm, Mario Fraioli: The morning shakeout, aquest atleta i entrenador, amb una visió molt sana del córrer i de la vida en general i sempre n’aprenc alguna cosa.

Dc, els nois de Citius Mag presenten: The lap count, han canviat de redactor i té dies millors i d’altres no tan bons, però sempre la llegeixo per si de cas.

Dj, és l’hora d’Amby Burfoot: Run long, run healthy. Antic editor de RW i guanyador de la marató de Boston al 1968, a 22 anys. Llegeix articles científics relacionats amb l’atletisme i te’ls enllaça amb un bon resum.

Dv, la millor web d’atletisme, Let’s run, envia la prèvia del cap de setmana i un resum d’allò parlat al llarg de la mateixa.

Totes aquestes llistes de correu tenen l’opció de pagament, algunes amb més contingut i d’altres amb el mateix. Sols pago 2’42€/mes a l’Alison Wade doncs trobo que fa una feina ingent i s’ho mereix. L’altra a qui pago és Maria Nicolau, la millor cuinera i comunicadora sota el cel, però això ja és una altra història.

Ferran

PD: si en sabeu d’alguna interessant…tenim Comentaris!

El passat 10 de novembre va ser el darrer dia que vaig entrenar del 2024. Un cop materialitzat el fet del burn out atlètic en el que estava instal·lat vaig decidir avançar la cirurgia de cataractes que tenia pendent. En principi eren unes 3 setmanes fins que podria reprendre els entrenaments però una errada en una lent va fer necessària una altra operació que va retardar-ho tot fins el 4 de gener, el primer dia que em van deixar tornar-hi.

Vaig haver d’aturar qualsevol activitat esportiva durant 54 dies (2 dies més que al tancament de la pandèmia) i n’era conscient que caldria tornar amb molt de compte després de tanta inactivitat si volia fer-ho bé i no lesionar-me. Sessions de força mínimes i creixents i rodatges a la cinta que van començar amb 20x(1’ caminant-1’corrent) fins al diumenge 12, on he fet 12x(1’ caminant-3’corrent). Tot i ser prompte per fer sonar les campanes, em pensava que tot seria molt pitjor i m’he anat trobant molt bé i fins i tot unes molèsties a la zona d’inserció gluti-isquios que em donaven malsons atlètics han anat desapareixent a mesura que tornava a la mobilitat i gairebé se me n’han anat un dia abans de la primera sessió amb la fisio.

Aquestes bones sensacions inicials absolutament inesperades, per bones, fan que miri amb renovada il·lusió el primer gran objectiu de l’any, el campionat de mitja d’Espanya màster a celebrar a Pollença el proper 18 de maig.

Mentrestant, la lectura d’aquest article m’ha desfermat encara mes optimisme de cara a la temporada 2025. Curioses les ganes i l’ambició que tinc d’entrenar i millorar als 58 anys que faré al març, una mala edat en general per millorar res i en particular dins del grup d’edat on els joves de 55 anys s’aniran incorporant disposats a rebentar-nos.

De moment una setmana més amb molt de compte i ja em deixaré anar a poc a poc a les següents.

Per acabar i revivint l’antic bloc hostatjat a blogger, 3 grans sèries que he vist aquest darrer trimestre, tot i que són, o varen començar, fa uns anys : We are Lady Parts, My mad fat diary i, per sobre de totes, La amiga estupenda.

I un parell de atletes-youtubers que valen molt la pena: Allie Ostrander, gran atleta americana d’obstacles, amb un passat amb desordres alimentaris que exposa públicament amb l’objectiu d’ajudar a d’altres atletes i que ha tornat a la pista amb prou èxit i Clayton Young, la parella de ball de Conner Mantz. Ambdós mormons de Utah, entrenats per Ed Eyestone (qui va córrer la marató olímpica de Barcelona) i que han entrat plegats als Trials USA de marató, 8^è i 9^è als Jocs de Paris i 5^è i 6^è a la darrera edició de NY. Si fos creient, seria mormó.

Ferran

L’estiu atlètic del 2023 va ser, per tant, estrany i amb molt males sensacions. Incapaç de fer res més que rodatges durant el juliol i l’agost, vaig deixar la qualitat pel setembre, intentant afinar inútilment.

Un any després, al trobar-me de nou amb aquesta sensació de pesadesa, esgotament i falta d’espurna vaig fer cas a un bon consell i vaig reduir el volum a la meitat aconseguint adaptar-me a la calor (l’alçada dels pobres, en diuen) en un parell o tres de setmanes arribant fins i tot a gaudir de la mateixa i amb uns bons entrenaments de qualitat.

Arribem a finals de setembre del 2023 i cap a Pescara, on celebraven l’europeu màster a l’aire lliure i on disputaria els 10 i els 5 mil, ambdós en pista i el cross, el meu nou millor amor. El 1^r dia tenia les 25 voltes a la pista però com no vaig confirmar amb un mínim de 24h d’antelació (fuck estrès) no podria córrer…però una concatenació d’errades que van cometre des de l’organització van fer que pogués escalfar i quan em vaig presentar tot mudat i preparat per la final a la cambra de requeriments, quinze minuts abans de la sortida, em van dir que, efectivament, no podia participar. Però es veu que vaig apenar als jutges i van començar un allau de trucades i algunes fotos de cos present que acabà amb un permís positiu i cap a la sortida, on m’esperaven tots els meus adversaris. Cansat del viatge i estressat per la incertesa vaig poder córrer prou dignament i acabar als voltants dels 35’30’’. Vaig saber patir i lluitar el bronze.

El cross (sempre 8k en la nostra categoria) era en un parc i sense desnivell, sent l’única dificultat la seva estretor i els trams d’asfalt que allunyaven els claus…però va arribar el dia i ens va rebre amb el diluvi universal, caent més de 100 litres en unes hores. A partir d’aquí, el caos. Havia quedat amb la germandat malaguenya per escalfar plegats i vàrem deixar en un cotxe l’equipació de competició amb els dorsals ja preparats. Vaig escapar-me un moment i en tornar no hi eren així que em vaig centrar en escalfar a prop del cotxe on tenia l’equipació pensant que haurien de tornar…vaig escalfar, vaig estar dins d’un cotxe amb d’altres participants quan la pluja era impossible i a falta de 10’ sense saber res dels meus companys vaig anar a la sortida pensant que no podria córrer. Però allà eren ells i amb la meva equipació així que em vaig canviar i com quedaven 5’ i queia tanta pluja em vaig tancar dins d’un bany portàtil. A falta de 3’ surto, vaig cap a la sortida, m’alarmo quan els veig a tots a punt per sortir i…pam! Quan era a uns 100 metres van disparar el tret de sortida! Vaig sortir el darrer amb 15/20’’ de retard! Però vaig gaudir molt i vaig començar a avançar atletes, a cada volta millor i finalment vaig quedar el 12^è, sent plata per equips i sense cap caiguda, cosa que pocs van poder dir aquell dia.

Em quedava el 5000. Recordo passar pel 2000 en 6’40’’ i pensar que no havia fet ni un mil a 3’20’’, però no vaig morir ans al contrari. Em vaig anar trobant molt bé i finalment vaig fer 6^è amb 17’5’’. L’únic però que em posaria és que en algun moment vaig veure que si patia (per sobre de la mitjana, es sobreentén) podria fer 4rt, el pitjor lloc del mon així que vaig renunciar a intentar-ho i encara em dol.

Però venint de l’estiu xafogós, lent i pesat em vaig quedar molt satisfet amb el meu rendiment. La consistència pagava interessos, aquesta va ser la gran revelació que confirmaria gairebé un any després al mundial de Goteborg. Ja sols quedava acabar l’any fent quilòmetres de cara a VLC. No va ser el procés de construcció desitjat per una marató però veia factible baixar de 2h40’…la qual cosa no sabré mai perquè 48h abans vaig palmar amb un virus intestinal.

A la marató de VLC sols he pogut estar-hi d’espectador. Al 2019, malalt de grip una setmana abans. Al 2022, lesionat a l’agost i setembre ho deixo córrer, al 2023 un virus intestinal i aquest 2024 la sensació de burnout m’ha fet desistir-hi tot i abans d’iniciar la preparació. Em sap greu perquè és sens dubte de les tres millors del món, pel circuit, pel nivell, pel calendari, per l’afició als carrers…però quan les coses no et venen de cara no cal cap-ficar-se.

La preparació per VLC del 2023 em va servir, però, per fer una aproximació clàssica a la temporada 2024. Un hivern amb volum elevat -em va faltar el cross per ser perfecta- prometia una temporada de pista curta i aire lliure estratosfèriques, però no va ser del tot així. Els entrenaments seguien sent poc extraordinaris. I aquí hi veig un dels meus errors fonamentals (d’apreciació) doncs tot i que el 95% dels entrenaments no havien estat extraordinaris d’acord amb les meves expectatives, els resultats van seguir arribant. En conseqüència, eren millors del valor que jo els hi donava.

Al 2024 les circumstàncies personals havien canviat a millor, disposava de més llibertat de moviments doncs havia deixat les classes a distància i un càrrec a l’institut, moltes hores que a més afegien ansietat i estrès però la inèrcia que portava no vaig saber canviar-la i vaig seguir en la línia de molta consistència, mala qualitat i poc treball de força (havia fet un canvi pel 2024 que no va acabar de funcionar). Va arribar la pista coberta i del de Catalunya em vaig endur dues plates en 1500 i 3000 però amb molt poca gràcia. I just dies abans del d’ESP al mític velòdrom d’Anoeta em surt un entrenament espectacular i imprevist: 3x1k en 3’8’’/3’10’’/3’9’’. Aquest va ser un dels moments rellevants i reveladors del 2024: l’impacte de la confiança en el rendiment atlètic. Perquè amb aquest sol entrenament em vaig plantar a la sortida amb una ambició i seguretat fora de mida. Recordo que minuts abans pensava que si la cursa sortia ràpida tenia grans opcions per guanyar l’or, i quan a les 3v anava 3^r a uns 50m dels líders vaig saber que l’or seria gairebé de forma segura, meu. I aquesta sensació es té molt poques vegades en la vida d’un atleta i és màgica i meravellosa. Vaig agafar als companys que anaven un pèl ràpids davant meu i a falta de 4 voltes veient que ens alentíem i ens agafaven pel darrere vaig canviar i me’n vaig anar. El revolt a falta d’uns 180m, mirant de reüll al meu amic i mentor -qui estava competint al pentatló- i tots dos gaudint del que anava a ser en un instant, és impagable.

Torun 2024, ara europeu de pista curta, va ser molt semblant al mundial de l’any anterior. Mateix hotel, magnífic menjar, magnífica companyia, bones converses i cerveses i algunes curses millors que d’altres. Al 3000 vaig quedar 9^è amb 9’46’’, però varem sortir molt ràpids i vaig córrer tot lo crispat que et deixa el lactat disparat des de les primeres voltes. Al cross vaig fer cas al consell rebut -surt ràpid que és clau en aquestes proves- i vaig patir les conseqüències, morint-me una miqueta per renéixer i acabar molt fort en 5^a posició. I per acabar unes semi-finals de 1500 que em van deixar molt bon sabor i a 3’’ de passar a la final.

Després de la pista coberta em vaig centrar en entrenar per fer un bon 5000 al d’ESP a l’aire lliure i una bona marca en 1500, però res es va complir tal com havia desitjat. Vaig fer molts bon entrenaments, ara sí amb claus i a la pista i preveient molt bones curses però vaig arrossegar problemes físics que no em van deixar rendir bé en cap. L’únic destacable d’aquest període va ser el viatge que vaig fer per córrer el 6 de maig a Oxford, The Mile of miles, a la mateixa pista on Sir Roger Bannister va trencar la barrera dels 4 minuts just setanta anys abans. Vaig gaudir molt de l’experiència i vaig aprendre del valor que se li dona a la tradició atlètica al Regne Unit, a més d’unes dosi de parc botànic, Fish & Chips i bones pintes torrades. L’aire lliure va ser un desastre total inclosa la retirada a l’estatal de 5000 on la calor i les molèsties en van fotre un KO tècnic.

Tenia 6 setmanes per recuperar-me física i anímicament de cara al mundial de Goteborg, a Suècia. No me n’adonava però començava a tenir símptomes de burn-out atlètic. Vaig voler fer vida de PRO i vaig acabar fent vida de bro. El volum i la calor em van esgotar i aquí va ser quan va entrar en funcionament el consell de rebaixar volum a la meitat i cuidar molt la hidratació durant els entrenaments. També portava mesos i mesos entrenant sol i sabia que si volia millorar havia de tornar a entrenar amb la germandat kalenji a l’idíl·lic hipòdrom de Vila-seca, al que tots els atletes hi haurien de peregrinar, com a mínim, un cop a la seva vida. I a base de rebentar un dia de qualitat i un altre també vaig anar millorant i enfocant el mundial amb l’actitud que calia per a un esdeveniment d’aquesta envergadura. L’organització sols havia de posar la fresca, jo me n’encarregava de la resta. Faria el 10k i el cross. I vaig rendir prou bé. Aquí ho explico: https://blocs.mesvilaweb.cat/ferranillo/2024-fast-forward-to-goteborg/

Tornant del mundial la idea era fer el d’ESP de milla (set), mitja (oct) i 10000 (oct) en pista i la marató de València (des) però la realitat va ser alegrement tossuda i em va posar al meu lloc. Vaig arribar a Albacete, on feien el d’ESP de mitja, molt cansat i estressat. Tant, que si no arribo a anar acompanyat al dia següent me n’hagués tornat a casa sense córrer. Per a mi, l’èxit va ser que vaig ser capaç de refer-me anímicament, descansar i dormir bé i a la mitja, tirant d’ofici i cap i amb la mica de sort que sempre cal vaig fer un bronze que em va saber a glòria. Però a la capital manxega vaig deixar tot el que quedava dintre meu d’ànims i gairebé d’ànima perquè dues setmanes després al de 10000 ja havia perdut qualsevol bri de força i capacitat de patiment i allà vaig veure clar que era el moment d’aturar-me i donar per acabat aquest 2ⁿ gran bloc post-pandèmia.

Com a resum, el 1^r bloc va anar des del maig del 2020 al juliol del 2022 i el 2ⁿ de l’octubre del 2022 fins el novembre del 2024. Començant-los tots dos des de zero.

Del primer bloc destacaria que tenia molt clar que entrenant i entrenant arribaria a un punt de forma boníssim que coincidiria amb el mundial de Tampere. I així va ser, en període post-pandèmia, amb poques competicions i sense públic, gimnasos que obrien i tancaven i molts d’entrenaments salvatges, majoritàriament acompanyat que substituïen la absència de competició.

El 2ⁿ bloc, en canvi, ha estat el de la consistència, la qualitat per sota de les sensacions esperades i el rendiment en alta competició, sinó per sobre de les possibilitats si per sobre de les expectatives amb que anava. I molta solitud. Elegida per les circumstàncies però no em fa bé. Sobretot pel rendiment però també per l’esperit. Massa obsessió pels resultats perdent un pèl de vista el procés.

Així que ara al gener de 2025, quan comenci a entrenar després de recuperar-me dels tràngols mèdics que estic passant, no relacionats amb l’atletisme, tinc clar que necessito estructurar molt més els entrenaments, tant de volum i qualitat com de força i pliomètrics i xalar més encara amb el dia a dia, buscant nous escenaris per córrer i acompanyar-me de la germandat kalenji de Tarragona i Tortosa. Me’n moro de ganes per començar aquest 3^r bloc!

Vaig amunt i avall sirgant per la línia del temps en aquestes memòries atlètiques fins que, algun dia, col·lideixi amb el present. Ara que m’he aturat de nou, sobretot per un esgotament mental insuperable, m’interessa fer un resum d’aquest segon bloc temporal de cara a veure on puc millorar quan torni a entrenar en unes setmanes.

El primer bloc de competició va anar a des de la pandèmia (maig del 2020) fins el campionat del món màster a Tampere, al juliol del 2022. És a dir, tot un procés de reconstrucció des dels més de 50 dies de confinament fins els rècords de Catalunya de la categoria. La idea de cara al segon bloc d’entrenament era la de descansar un parell de setmanes aprofitant un viatge i en tornar posar-m’hi de nou però no va ser tot tan fàcil. Primer una lesió de tant caminar (tendinitis del peroneal dret; aprenem anatomia a base de ferides) per unes plantilles exhaustes i després el COVID van fer que fins finals de setembre del 2022 no m’hi posés de nou. Des de zero, amb rodatges i caminades alternes, tornant a poc a poc.

Val a dir que en aquest segon període, sobretot del setembre del 22 al gener del 24, circumstàncies personals complicades han fet que la meva devoció i dedicació atlètica hagin estat, si més no, diferents doncs en moltes ocasions m’he limitat a rodar perquè el cansament era excessiu i no donava per més. Una primera referència d’aquest període, doncs, ha estat la consistència per sobre de qualsevol altra variable. He descansat de mitjana un dia al mes però el treball de qualitat ha estat molt menor.

La primera cita ineludible era el campionat del món màster de pista curta a Torun (Polònia) a finals de març del 2023. Tenia el temps just per arribar-hi amb un estat de forma mínim. Vaig poder fer les primeres sèries al desembre i les primeres suficientment dignes (per sota de 3’20’’ actualment) just a dues setmanes. Mentrestant, vaig córrer els 3000 de CAT en 9’58’’ i dues setmanes després el d’ESP en 9’54’’.

Els 10 dies per Torun van ser gaudits holísticament. Polònia és un país magnífic, amb una història transcendental a la vella Europa i una cuina tan bona com honesta i saludable per descobrir. I en competició, sorprenentment, vaig fer un dels 3000 de la meva vida, sent 5^è amb 9’40’’ i gaudint moltíssim en carrera. Dos dies després vaig voler recuperar un amor de joventut, tornant a competir en un cross que va ser duríssim, estoic, per sota de zero graus i amb flocs de neu acompanyant-nos. Bronze per equips i 8^è individual i sobretot tornant-me a enamorar d’aquesta disciplina. Al dia següent, finalitzava amb un 10k en ruta (6^è) on vaig córrer amb els bessons desbrossats per tanta intensitat sota un fred cosac. Polònia no defrauda.

Tornant de Torun començaven sis setmanes de càrrega per afrontar un final de temporada tan ambiciós com carregat. Faria, per aquest ordre, el campionat d’ESP de mitja (Santander) seguit 7d després del de 10000 en pista (Alcalá de Henares), per acabar amb el de 5k en ruta (Tenerife) i 5000 en pista (Jerez de la Frontera). I pel mig un bodorrio a Amalfi, tot i que això ja quedaria en un àmbit més privat.

Per aquestes sis setmanes d’entrenaments, a més d’augmentar el volum a uns 110/setmana, vaig encetar els entrenaments de doble treshold, és a dir, dues sessions de qualitat en un dia a ritme de llindar. Vaig començar fent, per exemple, 6x1k a les 8h30 i 3x2k a les 14h30. Lo ideal és amb un control de lactat però de moment ho feia (i ho faig) per temps, entre 3’25’’ i 3’30’’ el quilòmetre. Et surten fàcilment 25-27 kms dels quals gairebé la meitat als ritmes llindar. En les primeres sessions que vaig fer vaig comprovar que era més un treball de cap que de cos. El cervell es posa des de la primera sèrie de la primera sessió en mode conservador amb el digne objectiu de poder amb tot el que el dia et porta per endavant.

Les setmanes d’entrenaments em van anar molt bé, els resultats mig, mig. Al d’ESP de mitja, els 11 mesos que feia que no corria la distància em van fer cometre algunes errades importants (sortida excessivament lenta, quedar-me amb un adversari a qui considerava un dels favorits sense adornar-me’n que em retenia) i la mala sort va fer que literalment perdés el bronze al darrer metre de la mitja (4rt amb 1h17’2’’). 7 dies després tot va ser còmicament pitjor. Al 10000 va córrer Sancho Ayala, un dels mites de la categoria. Com sempre va sortir disparat fugint endavant en solitari mentrestant la resta anàvem fent volta rere volta. En un moment donat recordo a algú cridar que Sancho ens agafava pel darrere, és a dir, que ens anava a doblar a tots. Però no va arribar a passar-me i vaig centrar-me en la cursa oblidant-me’n d’ell. Sí que vaig tenir cert desconcert en algun moment amb les voltes que ens quedaven però en un 10 mil en pista, 25 voltes, sol passar…fins que a falta de 4 voltes vaig atacar, em vaig escapar del grup i al creuar la línia de meta els jutges em van dir que no, que em quedava una volta i allà em vaig quedar. Amb 24v i sense la medalla d’argent. Reflexionant després sí que hi va haver una errada dels jutges que en cap moment ens van avisar de les voltes que ens quedaven a la resta, com haurien d’haver fet d’acord amb el reglament. 0 medalles de 2 campionats. En fi, ningú va dir que seria fàcil.

El següent cap de setmana vaig tenir una boda amalfitana, amb tot el sucre possible que l’amor romàntic pot generar però vaig esquivar la diabetis conseqüent i cap a Tenerife, on feien el d’ESP de 5k en ruta. Encara tinc estrès post-traumàtic amb aquesta cursa. Centenars de corredors en carrers estrets i revirats tots desnivellats pel casc antic de la capital. Calia no caure i sortir el més ràpid possible. Crec que vaig passar el 1^r km en 3’10’’, la 1^a volta de 2’5k a 3’20’’ i vaig acabar en 16’57’’, patint com poques vegades. L’or va ser una bona recompensa però mentrestant escric aquestes línies m’entren calfreds tot recordant-la. I tot i que tenia previst acabar la temporada aquí, havent corregut tan bé valia la pena allargar-la una setmana més i córrer el 5000 a l’aire lliure a Jerez sota uns 35 graus. Em vaig endur una plata i un bon amic, l’Agustin, qui em va guanyar l’or sobre la mateixa línia de meta.

En aquestes setmanes competitives no vaig acabar de tenir unes sensacions extraordinàries tot i que la forma hi era ja que la marca de Tenerife la equiparo a uns 16’30’’ en pista. Molt consistent però crec que la qualitat l’hagués pogut fer millor. Vaig tenir un excés de persensacionsnisme allunyant-me d’una mínima planificació. Portava 10 mesos de temporada i a finals de setembre es celebrava l’europeu a l’aire lliure a Pescara, on faria el 10mil i 5mil en pista més el cross. La idea era rodar i rodar un parell de mesos i començar a afinar 3/4 setmanes abans, però no vaig ser capaç de trencar amb la dinàmica anterior amb l’afegit d’una mala adaptació a la calor de l’estiu.

Fast forward de 2 anys i mig. Crònica del mundial màster a l’aire lliure celebrat a Göteborg, Suècia l’agost del 2024.

Constància i simplificació. Aquestes eren les dues paraules clau que abraçaven aquesta experiència i aquest període estrany (per mi) que ha conclòs al mundial màster a l’aire lliure.

La constància porta al volum i el volum a la intensitat. Aquesta frase de Nic Bideau, el gurú de l’atletisme australià aquest segle XXI, em va deixar marcat quan vaig escoltar-li en una xerrada. No hi ha cap peça més clau com el simple fet d’acumular setmanes, mesos i anys d’entrenament. Per aquest cantó vaig sobrat. Des de que sóc més conscient de la nostra evanescència, intento córrer cada dia per celebrar l’instant, la vida.

La simplificació m’era fàcil d’entendre però difícil d’aplicar. Té a veure amb fruir del procés, entendre la recompensa del mateix i no (tant) del resultat, tot apartant la pressió que suposa un campionat d’alt nivell. D’alguna manera havia de trobar en algun moment el meu camí atlètic i personal cap a la simplicitat.

L’any atlètic ha estat estrany degut a determinades circumstàncies personals. No he deixat d’entrenar, molt i bé però la temporada, típica, amb una tardor maratoniana, un hivern de pista curta i una primavera i estiu mig fondista havia generat resultats atípics, molt per sota del rendiment esperat d’acord amb els entrenaments fets.

Per tercer cop no podia córrer a València després d’haver-la preparat a consciència. Una malaltia comuna m’apartava a dos dies de la marató. Tot i portar corrent 47 dels 57 anys que tinc, sols sé que sé molt poc i que em segueixen sorprenent moltes coses. Pot ser més que mai perquè estic més atent. I així va ser quan mesos i mesos entrenant amb massa dies més aviat minsos van ser esborrats sobtadament a mitjans de febrer amb unes sessions de qualitat increïbles que van propulsar la meva confiança a l’estratosfera per acabar guanyant el campionat d’Espanya de 3000 a la pista talismà d’Anoeta a principis de març.

A partir d’aquí no vaig deixar d’acumular grans sessions d’entrenament, tot seguint amb resultats prou decebedors. Un parell de mesos de doble llindar (que a tots ens agrada jugar a ser bons i una mica Jakob) van donar lloc a un juny de pista i claus per afinar (ara jugant a ser Kerr) amb molt bones sessions. Problemes físics gàstrics i una difícil adaptació a la calor em van deixar un pèl frustrat, un cop més aquest 2024. Però a l’atletisme dos més dos solen ser quatre. Sabia que estava en forma i imaginava que en algun moment sortiria tota la feina feta. Amb algunes adaptacions als entrenaments per fer front al calor faller agafava l’avió cap al mundial màster a l’aire lliure on faria el 10k i el cross country dos dies després.

Constància, que no cal explicar. Comunitat amb els atletes màsters, des dels del meu club, Atletisme Terres de l’Ebre (no em direu que no n’és de bonic el nom), als d’arreu del món amb qui anem fent coneixences tot passant pels malaguenys que em van adoptar a Pescara i amb qui hem format una sòlida família atlètica, que es va ampliant. I agraïment, doncs tinc molta sort de poder viure aquestes jornades excepcionals, de veritat. Amb tot aquest bagatge vaig enfilar cap al nord.

Arribar amb dos dies de marge em va permetre fer les coses molt bé. Conèixer els circuits, menjar i descansar òptimament i anar centrant-me en la primera prova amb tranquil·litat. I per molt bon dia de pícnic al parc que fes a Göteborg, correríem amb una temperatura per sota dels 20/25 graus i això sí que m’animava!

Diumenge a les 13h sortíem al 10k tots els atletes de totes les categories del mundial màster. Em vaig col·locar en 3^a fila, prou davant però no on ja no em correspon i tenia dos objectius en ment: no caure en una sortida massiva, estreta i prou salvatge i no fer un 1^r quilòmetre excessivament ràpid que limités el meu rendiment. Havia recorregut el circuit i sabia perfectament què em trobaria: un trencacames amb dues pujades per volta amb molt desnivell i baixades molt més suaus i llargues. Passats mil cinc-cents metres ja estava més o menys situat i amb el ritme adequat i me’n vaig adonar que anava ben a prop d’atletes que normalment queden bastant més al davant, bona prova que confirmava el meu estat de forma. A més, el més important era com estava corrent. Controlava el ritme, els desnivells i era capaç de canviar per apropar-me a un grup d’atletes que sabia que em portarien més ràpid. Aquestes eren les sensacions buscades durant tot l’any i no trobades fins ara. A mesura que passaven els quilòmetres em veia més fort, avançava atletes de la meva categoria (tots els dorsals començaven per la categoria a la qual l’atleta pertany, 551218 en el meu cas). Així que al km9 ens varem reunir 4 atletes de la categoria i sense saber exactament quina posició ocupàvem no volíem perdre allò que tant ens havia costat. Una errada en la situació de la meta va definir la posició final amb un 9^è lloc amb 35’56´´, que en aquest circuit i amb qui havia arribat em va deixar molt satisfet. T’afinarà pel cross del dimarts em van dir sàviament aquella tarda.

I dimarts a les 14h50, juntament amb els M50, sortíem per gaudir dels 8kms en un circuit de 4 voltes. La nit abans vaig escriure al dorsal (no ho havia fet mai abans) quant anava a xalar amb el cross i que calia fer 3 passes: respirar profundament, concentrar-me i córrer. A les curses de camp a travès cal sortir ràpid així que quan van donar el tret de sortida ho vaig fer, trobant-me prou davant de seguida sense massa atabalaments. I a partir d’aquí vaig anar construint una de les millors curses que he fet en temps. Una primera volta on tothom corre molt i a la que cal sobreviure, una 2ª on vaig anar a buscar ser un dels 3 primers espanyols per si de cas pujàvem al podi per equips. Una 3ª on em vaig situar 2ⁿ dels nostres i sense saber-ho exactament sí que veia que anava prou al davant, individualment i per equips i una darrera volta on em vaig dir a mi mateix que valia la pena to dip in the pain cave, com diu la gran Courtney Dalwater i vaig donar-ho tot fins arribar sisè i confirmant l’or per equips que havíem guanyat.

Respirar profundament, centrar-me on sóc i córrer per xalar en un cross molt britànic i sentimental. Havia trobat la clau de la simplicitat.

Ferran

PD: en breu tornem al 2022!

És curiós això d’escriure des de la memòria. No sé quins filtratges inconscients farà el meu cervell a l’hora de recordar, però farem una bona llimonada si sols tenim llimones!

A punt de complir els 55, vaig aconseguir una fita per la qual havia lluitat molts cops infructuosament i ja ni la contemplava: fer podi absolut a la mitja marató de Cambrils. Sabia que estava ràpid pels resultats indoor (avui, pista curta) i havia mantingut un bon volum de quilòmetres però així i tot, quan es van escampar els corredors del 10k i em vaig començar a creuar amb els que anaven davant meu de la mitja la sorpresa va ser grossa al veurem en 3^r lloc (km 15 aproximadament), seguit de molt a prop per un altre atleta. Sabent que en els 6 de tornada tindria vent de cara em vaig deixar agafar per fer-los plegats.

En l’atletisme, hi ha dies màgics, molt pocs, d’aquí la màgia, en que saps perfectament que sortirà el resultat que tu vols. El cos t’ho diu a cau d’orella i és una sensació que no té preu (nota a banda: estaria bé fer un post sobre alguns d’aquests moments).

Aquell dia n’era un, no volia quedar 4rt per res del món i sabia que ho aconseguiria. Els següents 5 quilòmetres van ser un estira i arronsa però vam arribar al darrer km ben juntets. Aprofitant que és en lleugera pujada i el conec molt bé (el circuit) vaig llençar un atac suïcida que em va permetre arrencar-li 10 metres que vaig saber mantenir fins al final. Ves per on havia fet podi quan ja no hi comptava. I el temps, 1h15’47’’, des del meu punt de vista prou bo i em deixava molt satisfet.

En la meva segona vida atlètica, que va començar als 42 anys després de dues lesions consecutives molt greus que em van deixar KO durant 6 anys, les metes han anat arribant a poc a poc. Primer va ser tornar a córrer des de zero, després em va fer il·lusió ser medallista en un campionat de Catalunya (or en 5000 als 45a , 2012), aconseguida la fita vaig intentar-ho als d’Espanya, primer un bronze (3000 en pista curta als 47a, 2014) i finalment un or (mitja marató als 50a, gener del 2018). I la primera medalla internacional em va agafar de sorpresa, un bronze en mitja marató a Torun -sempre al meu cor– amb 52a, 2019). No havia aconseguit mai, però, el premi que més il·lusió em feia, un rècord de Catalunya del meu grup d’edat. I ara que canviava de categoria sabia que ho tenia a prop.

Un altre avantatge de ser un atleta màster és l’alegria amb que celebrem els aniversaris acabats en 0 o 5. El canvi de categoria suposa acabar amb els feixucs darrers dos anys d’una categoria on, si no ets un fora sèrie, el jovent que va arribant et va posant les coses més complicades fins que fas anys rodons i passes tu a ser un dels tendres del nou grup d’edat que ha olorat la sang i es disposa a aconseguir la seva part del botí.

Per això el 2022 es dividia en abans i després de l’11 de març, el dia que complia 55 anys i entrava a millor vida, atlètica. Tenia clar que respecte a l’any anterior volia (i havia de) canviar d’entrenaments perquè el 2021 havia estat complicat i havia gaudit molt poc. Més volum, menys intensitat i un treball de força constant serien les bases d’aquesta nova etapa. L’estiu del 2021 va ser doncs de pic i pala. Al setembre era el campionat d’Espanya de mitja a Cantàbria i vaig dedicar l’estiu a fer quilòmetres, sumant setmanes de 115-125 quilòmetres. La cursa no va ser cap èxit, recordo que vaig córrer en 1h18 per fer el 8^è de la categoria en un dia amb moltíssima humitat on a mesura que passaven els quilòmetres m’anava trobant cada cop millor però sense excel·lir. El que si que va ser tot un descobriment va ser Cantàbria. Em va quedar clar que es mereixia un viatge amb temps.

A la tardor del 2021 vàrem fer molts fàrtleks, en el nostre paradís particular que és l’hipòdrom de Vila-seca. Molts cops fèiem 3 blocs de 5’ a 3’40’’, 5’ a 3’30’’ i 2’ a 3’20’’. La majoria de cops costava completar l’entrenament però ens va posar molt en forma de cara al període febrer-abril i més enllà.

I a dia d’avui me n’adono que va ser a partir dels 55 quan vaig tornar a entrenar sol. Circumstàncies personals complicades, canvis a la feina…havia d’optimitzar el meu temps. Amb un bon estat de forma vaig acomiadar-me del meu grup d’edat amb prou dignitat, sent 6^è del campionat de CAT i d’ESP del 3000 de pista curta, amb 9’34’’ i 9’32’’ respectivament. Tot pintava molt bé.

El 2021 va ser un any molt estrany. Van començar a fer-se les primeres competicions però eren sense públic i fins i tot t’havies de descarregar un certificat per poder desplaçar-t’hi. Però com a mínim podíem competir, que no era poc.

Personalment encara me’n vaig encarregar de fer-lo més diferent als anteriors. Vaig entrenar tot aquell any amb dos companys de club de 40 i 36 anys…pels meus 54, amb una fúria migfondista inèdita en el meu cas. El resultat van ser els millors entrenaments en anys i les pitjors competicions, també. I tot i tenir un discurs en relació a com s’ha d’afrontar l’atletisme màster, que bàsicament seria escoltar molt el teu cos (i cap), treballar la força i la mobilitat com si no hi hagués un demà i oblidar tot allò que sabies de l’entrenament atlètic de quan eres jove i tot era tan fàcil. Doncs vaig entrenar tot l’any contravenint els meus principis i a les competicions no hi anava ni cap enrere, no tenia ni gràcia ni la més mínima espurna, ho havia deixat tot a les pistes entrenant. Error.

Sols recordo una bona cursa, els 3000 de pista curta al campionat de Catalunya màster on vaig fer 3^r amb 9’34’’ en un Palau Sant Jordi buit (amb aquell soroll dels nostres impactes sobre la antiga pista de Vilafranca, reutilitzada). D’aquella nit, quan els restaurants encara estaven tancats però podien servir menjars, recordo gloriosament un sopar amb els companys de club i fatigues diverses a les furgonetes en un pàrquing d’un Viena. Aquell dia cap restaurant Michelin l’hagués pogut igualar.

Sense poder treballar la força doncs els gimnasos ara obrien, ara tancaven, vaig anar a Màlaga, al 5000 a l’aire lliure on vaig arribar totalment destorbat a nivell competitiu pels meus esforços adolescents i mig fondistes abans esmentats. Però un cap de setmana amb amics i poder córrer amb Fabian Roncero validà l’experiència, posant fi a la temporada que no als entrenaments.

Salutacions,

Entre bloc i bloc, quins anys què hem passat!

Al gener de 2020 estava molt fort després d’haver preparat la marató de VLC i no haver-la pogut córrer per un contagi familiar de grip…quan ens pensàvem que les mascaretes era una cosa que utilitzaven els japonesos, un poble tan educat i respectuós com un pèl frikie.

Vaig seguir entrenant i a finals de gener guanyava l’or en 10k ruta al campionat CAT màster M50 amb 33’50’’ a Vilafranca, al febrer corria la darrera edició de la marató de Tarragona regalant la victòria per una por escènica terrible a temperatures per sobre dels 20 graus i a Antequera feia 5^è als 3000. Tota una barreja de distàncies però m’agrada tan córrer de tot que no sóc capaç de centrar-me. I llavors ens van confinar.

I una cosa va quedar clara, 52 dies de descans, per molta gimnàstica que facis, et deixen tan fet pols muscularment que a principis de maig, quan vam poder rodar de nou havia de començar de zero. Faltaria a la veritat si obviés un detall: l’aturada em va servir per curar-me d’una facitis plantar que començava a portar-me pel carrer de l’amargura.

Tornar a entrenar després d’una aturada en edats màster vol paciència, calma i consistència. Saber que cal picar pedra cada dia, amb petites progressions i que un dia, tot i ser lluny d’allà on havíem estat, tornarem a passar-nos-ho bé. Per mi aquesta és la clau, cal arribar al dia en que xalaràs i a partir d’aquí, temps i cap.

Amb mil dolors petits passarem el maig i el juny, arribaren les primeres sèries i a l’estiu els controlats amb companys a la via verda eren moments que valien més que els diamants. I sense adonar-nos-en la grupeta tarragonina, altrament coneguda com kalenjis, convertíem la tirada dels diumenges en les curses de ruta que havien desaparegut. Diumenge rere diumenge volàvem entre la 340 i el far. Sols faltaven els dorsals i uns arcs de sortida perquè la resta era com a les curses. Fins i tot dèiem al començar que avui no correríem en excés i al 3^r quilòmetre s’havia declarat la guerra.

És ara quan ho escric que me n’adono que vàrem ser capaços de construir una vida atlètica paral·lela a la que havíem viscut fins la pandèmia, però el neguit no ens deixava gaudir-ho al 100%. Fins que al desembre del 2020, podíem tornar a competir.

Salutacions,

Ferran