Nocorriguesmassa!

Vida atlètica

AQUESTS ESTRANYS DARRERS 3 ANYS (I)

Deixa un comentari

Entre bloc i bloc, quins anys què hem passat!

Al gener de 2020 estava molt fort després d’haver preparat la marató de VLC i no haver-la pogut córrer per un contagi familiar de grip…quan ens pensàvem que les mascaretes era una cosa que utilitzaven els japonesos, un poble tan educat i respectuós com un pèl frikie.

Vaig seguir entrenant i a finals de gener guanyava l’or en 10k ruta al campionat CAT màster M50 amb 33’50’’ a Vilafranca, al febrer corria la darrera edició de la marató de Tarragona regalant la victòria per una por escènica terrible a temperatures per sobre dels 20 graus i a Antequera feia 5è als 3000. Tota una barreja de distàncies però m’agrada tan córrer de tot que no sóc capaç de centrar-me. I llavors ens van confinar.

I una cosa va quedar clara, 52 dies de descans, per molta gimnàstica que facis, et deixen tan fet pols muscularment que a principis de maig, quan vam poder rodar de nou havia de començar de zero. Faltaria a la veritat si obviés un detall: l’aturada em va servir per curar-me d’una facitis plantar que començava a portar-me pel carrer de l’amargura.

Tornar a entrenar després d’una aturada en edats màster vol paciència, calma i consistència. Saber que cal picar pedra cada dia, amb petites progressions i que un dia, tot i ser lluny d’allà on havíem estat, tornarem a passar-nos-ho bé. Per mi aquesta és la clau, cal arribar al dia en que xalaràs i a partir d’aquí, temps i cap.

Amb mil dolors petits passarem el maig i el juny, arribaren les primeres sèries i a l’estiu els controlats amb companys a la via verda eren moments que valien més que els diamants. I sense adonar-nos-en la grupeta tarragonina, altrament coneguda com kalenjis, convertíem la tirada dels diumenges en les curses de ruta que havien desaparegut. Diumenge rere diumenge volàvem entre la 340 i el far. Sols faltaven els dorsals i uns arcs de sortida perquè la resta era com a les curses. Fins i tot dèiem al començar que avui no correríem en excés i al 3r quilòmetre s’havia declarat la guerra.

Aquells maravellosos diumenges

És ara quan ho escric que me n’adono que vàrem ser capaços de construir una vida atlètica paral·lela a la que havíem viscut fins la pandèmia, però el neguit no ens deixava gaudir-ho al 100%. Fins que al desembre del 2020, podíem tornar a competir.

Salutacions,

Ferran

Aquesta entrada s'ha publicat en el 15 de març de 2023 per Ferran de Torres Burgos

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.