NOCORRIGUESMASSA, segona vida.
Deixa un comentari3 anys després d’haver publicat el darrer post al meu bloc, on explicava com m’havia anat al Campionat d’Espanya màster de pista coberta, aprofito l’anècdota que ahir vaig tornar a córrer la mateixa prova, al mateix lloc però en una categoria diferent (M55) per retornar al bloc amb alguns canvis.
En primer lloc, i tenint en compte que el bloc me’l van hackejar, aprofitaré l’estructura que Vilaweb em facilita com a subscriptor que serà molt més segura que blogger, amb permís de Tàcito i de la Guàrdia Civil.
En segon lloc i sense el permís anterior, escriuré en català, la meva llengua. Si algú té problemes hi han suficients eines de traducció per poder llegir-ho. Ja no tinc l’ambició del 2010 d’arribar a quantes més persones millor. Amb la gent que m’aprecio i m’aprecia en tinc més que suficient.
En tercer lloc, m’obligaré a una publicació setmanal on vull reflexionar sobre el fet de córrer. I d’una extensió semblant cada setmana.
Ben tornats pos; en aquest primer escrit voldria parlar dels campionats màster, els quals, per mi, són l’essència d’aquest esport i una eina fonamental per a encarar la vida, la vellesa i poder absoldre el pas del temps. A Antequera vaig córrer el 3000 i vaig quedar 4rt, el lloc més agredolç del món. Però lo més remarcable per mi va ser, un cop més, la convivència viscuda i que podria resumir en que vaig anar amb qui va acabar guanyant, Rami, de l’hotel a les pistes, allí vam trobar al bronze, Aranda, i vam escalfar plegats, ens varem desitjar sort, varem lluitar per les medalles, ens varem felicitar i desescalfarem plegats per anar a fer un cafè després del podi, on vaig poder fer-los fotos aprofitant el meu 4rt lloc. Això és l’esperit màster. I d’aquest esperit me’n vaig enamorar al 2019, quan vaig anar a Torun al meu primer campionat del món. Allí vaig conèixer a una llançadora de pes nord-americana F75 (F de female, dona i 75 perquè té entre 75 i 79 anys) i les ganes de viure que desprenia em van mostrar el camí. Abracem amb dignitat l’envelliment.
A més, afegim una variable que fins fa poc no havia contemplat: la salut. La setmana vinent en faré 56 i si alguna cosa t’ha de quedar clara del pas del temps és la nostra fragilitat i la seva fugacitat. Vivim-ho de la millor manera possible i córrer, ajuda molt.
Salutacions,
Ferran
Excel·lent Ferran, endavant!!! T’admiro 🌹
Beneïts els meus ulls!!
3 llargs anys d’espera, però has tornat!
Me n’alegro i segur que aprenem moltes coses.
Molt bé Ferran!