Feliu Ventura
música i lletra
La meua opció
Tot i que he treballat intermitentment de docent, he dedicat -i dedique- la major part de la meua vida laboral a l’ofici de cantant i creador de cançons.
Demà faré vaga i em veig obligat a justificar-me doblement.
La primera justificació és més comunament entesa: està a punt de produir-se una reforma laboral que és la traveta política que els bancs volen posar als pobres perquè només els rics arriben a la meta dels drets (així, en pla reducció).
La segona ja és més difícil d’explicar –sobretot a qui no vol entendre-: Demà faré vaga i sóc artista. He decidit no compondre, no cantar ni tocar, no fer gravacions, no fer promoció del meu treball artístic, …
Això no és solidaritat amb els treballadors, això és el meu dret a la vaga com a treballador de la música.
Allò que dóna de menjar -i no tots els mesos- a un grapat de famílies del país. Allò que els costa d’entendre a institucions que malpaguen i tard, per exemple.
Un grapat de treballadors que tenen tants pocs drets que quasi ni apareixen ni a la reforma laboral.
Demà faré vaga perquè hi ha musics, artistes sota el llindar de la pobresa, menystinguts. Són “los nadie” del moviment obrer.
Tan menystinguts que de vegades ens menystenim nosaltres mateix: Renunciem, negociem els nostres drets depenent de cada bolo, cada exposició, cada comanda…
La cultura, allò que iguala les persones i les fa diverses al mateix temps. Allò que ens fa poderosos sobre els poderosos. Allò que es controla poc amb reformes i molt amb pressupostos anuals: cada any hi ha reforma laboral sobre els treballadors de la cultura.
Desprotegits, apareixem quan treballem, desapareixem quan alcem la veu.
La meua opció és fer vaga. La nostra vaga és no escriure, no fer bolos, aparcar el pinzell, l’ordinador, la càmera, … si no és per posar-se al servei de la vaga. I engegar el dia següent amb una força renovada, al costat de qui ho necessita, il·lustrant el dies que corren.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!