Feliu Ventura

“Poblador, compañero poblador,

seguiremos avanzando hasta el final” (Víctor Jara)

Ahir vam anar a la Fundación Víctor Jara. Anem acompanyats de Lulo, activista i  fundador de la banda de hip hop xilena Legua York.

Descobrim un nou escenari de la memòria. Intentem entrevistar-nos amb algun treballador de la Fundación. En aquell moment entra per la porta Joan Jara, la companya de Víctor. Accedeix a concedir una entrevista i pugem a la sala on guarden la guitarra de Víctor. Tres breus preguntes contestades amb punteria i unes abraçades. De sobte, abocat a la finestra del primer pis de la Fundació amb el Lulo, me n’adone que sóc un privilegiat.

Deprés anem a visitar el barri de la Legua. Una población situada a una llegua de la Plaza de Armas de Santiago de Xile.

Ens n’adonem que és un barri estigmatitzat i marginat per tots els comentaris que ens ha fet  tothom a qui hem dit que anàvem a visitar la Legua.

Travessem en taxi la población. La Legua es divideix en Legua Vieja, Legua Nueva i Legua Emergencia; cada Legua respon a realitats diferents però sofreixen una imatge d’estigmatització similar.

Arribem al centre on Lulo realitza tasques de reescolarizació de xavals que han quedat fora del sistema educatiu, junt a un equip de professionals i voluntaris. En baixar del taxi se senten trets  des de la Legua Emergencia. Però ens sentim ben segurs acompanyats de Lulo.

Arribem a una mena de sala de professors en plena reunió, entrem i es fa el silenci. La sala esta folrada de cartells on hi apareixen Allende, Jara… Un estant amb llibres, mòbils requisats i casquets de bala de diferents calibres.

Un dels companys comença a explicar tímidament el projecte mentre jo vaig mirant la resta de cares que m’escruten. Hi ha la seriositat i la severitat, però també hi ha una lluïsor especial en els seus ulls. Parlen d’amor, de la confiança en l’esser humà malgrat que la realitat de la Legua done motius per retirar-li la confiança cada dia. Els explique perquè he volgut visitar la Legua: els parle del Xile que m’estime i com a 10.000km d’aquella població jo somniava amb conèixer TOTES les realitats del país.

En aquell moment la conversa es relaxa i vénen els somriures i les abraçades, l’intercanvi d’opinions i presents.

Ens deixen unes bicicletes i encetem, amb el Lulo, un viatge en bicicleta per la población de la Legua. Al principi estàs una mica incòmode, i més si aquell dia has escoltat trets a l’aire però, a poc a poc, vas relaxant-te i gaudint d’una població que –a les 17 de la vesprada- respira tranquil·litat i relatiu silenci: xiquets jugant al carrer després de l’escola i menys contaminació que al centre de Santiago.

Arribem a l’escola on Lulo recull el seu fill. A primera vista es veu que l’interès dels gestors de la Legua és l’educació i  el futur: trobem una escola com qualsevol  altra de les que coneixem en un lloc en t’esperaries una altra cosa menys equipada i organitzada. Parlem amb una mestra i ens fa un breu recorregut curricular.

Tornem a pujar a les bicis i arribem al monument que la Legua va dedicar a Salvador Allende. És un monument més gran i més bonic que el de la Plaza Constitución i, a més, conté l’últim discurs del President (íntegre). Lulo ens explica això dient que Allende ha d’estar ací, entre el poble, i ens explica com els més vells encara recorden en quin banc va seure el President o des de quin balcó va parlar als habitants de la Legua.

Tornant amb les bicicletes ens topem a dos metres amb una tanqueta dels GOPE amb la porta oberta i carabiners amb metralletes: és l’únic moment en què tinc por de veritat a la Legua.

Arribem al centre i deixem les bicicletes i tornem al taxi, ens acomiadem de Lulo de moment, perquè el tornarem a trobar al Café Brasil.

Arribats al Café Brasil, Lulo ens fa una presentació musical i ens dóna pas. Ha estat un concert fantàstic.