Feliu Ventura

Avui vull parlar-vos d’un sentiment retrobat en imatges. Ahir des del compte de twitter @el_tio_canya em van enviar un enllaç a un vídeo del Youtube que il·lustra un text que vaig publicar fa un temps (el teniu més avall) en homenatge a Ovidi Montllor.

Són les imatges d’un concert a la Plaça de la Galera (placeta de Sant Jordi) de Xàtiva. Aquest, amics i amigues, és el primer concert a què jo recorde haver assistit en la meua vida.

Al vídeo Ovidi (amb 41 anys) canta el “M’aclame a tu” musicat just 3 anys enrere, amb Toti Soler taral·lejant la melodia de la segona guitarra (coses del duo, sí el Borja i jo parlàrem…) i Raimon (amb 43 anys) cantant “Jo vinc d’un silenci” en el lloc on la cançó pren un significat complet, acompanyat al violoncel per Joan Figueres, el pare de Pau Figueres que m’ha acompanyat un temps. Dos autèntiques figures de la cançó valenciana omplint una nit de Fira de 1983.

A les imatges veureu de fons un enorme escut de Xàtiva i una pancarta on es llegeix “Festival de la Cançó”. Això era en plena Fira d’agost, un festival reconegut a nivell nacional que van fer desaparèixer a mitjans dels anys 90 perquè alguns ho havien facilitat abans. Entre uns i altres estem apanyats!

La programació d’unes festes majors ha de ser plural, clar que sí! I arriscada i feta pensant en els veïns i veïnes. Una programació dissenyada amb els xativins.

Portar estrelles televisives de la “movida madrileña” ja ho em viscut, i fa de mal repetir. Volem ensenyar al món com som, generar una indústria cultural pròpia (gastronomia, música, arts plàstiques, teatre, oci, …) i passar-ho bé i no sentir que amb els diners dels xativins es paguen bufons al gust de la cort.

Sempre hi ha perles, fins i tot en les programacions de Fira més nefastes. Aprofiteu aquestes perles veïns i forasters, teniu dret i les heu pagat. Hi haurà les actuacions de grups indie locals, hi haurà les albaes del primer i últim dia de Fira, hi haurà les paelles, l’actuació d’orquestres locals, un poc -molt poc- de teatre en valencià, la gastronomia local, l’aparador dels comerços xativins, l’actuació de les escoles de danses de la comarca, les tradicionals carreres de motos i el tir i arrossegament, la tradicional Fira del bestiar… Però sobretot aprofiteu per estar junts i ser feliços.
I no oblideu que, com veieu en aquesta prova: Una altra Fira és possible.
 

Amb el permís de Diagonal, publique la traducció d’un article que vaig escriure per a aquest periòdic fet des de Madrid, En un especial sobre Ovidi Montllor que completen El periodista Roger Palà i el cantant Àlex Vendrell.

Als ‘80, quan jo era un xiquet, sempre hi havia música al carrer. A la meua ciutat, cada estiu, quasi tots els balcons donaven a escenaris enfrontats a cadires plegables de fusta, amb el logo de l’ajuntament, que solia interessar-se -als ‘80- pel benestar cultural dels seus ciutadans.

A la meua ciutat les nits són humides -també a l’estiu- així és que es calia emportar-se una peça d’abric i completar el pack amb un entrepà calentet. Aquell dia vaig anar amb els meus pares, vaig seure els meus pocs anys en una d’aquestes cadires incomodes i va aparèixer Ovidi. No sé si heu anat de concert alguna vegada amb xiquets, però no solen estar calladets i quiets. Amb Ovidi davant, us assegure que em vaig quedar clavat a la cadira més incomoda del món, amb els ulls tan oberts com la boca. Ha nevat poc des d’aleshores, però ha plogut bastant.

Van passar els anys i es van creuar al meu camí pèls, grans, guitarres i ideologies. Amb els pèls i els grans no vaig poder triar, però vaig triar una guitarra i una ideologia. Vaig desempolsegar els vinils dels meus pares i allà hi havia Ovidi, amagat, fumant a la portada d'”Un entre tants”, era a l’únic a qui es permetia fumar a casa. Ho vaig escoltar tot, ho vaig llegir tot i vaig aprendre el que vaig poder.

Ovidi se’n va anar. Va continuar plovent i es van creuar al meu camí lloguers, sous i projectes discogràfics. Amb els lloguers i els sous no vaig poder triar, però vaig decidir implicar-me en el desenvolupament d'”Ovidi se’n va a Palau” perquè els pròxims xiquets que ocupen les nostres cadires plegables de fusta, sàpiguen que un dia va nàixer a Alcoi un dels cantants més complets, coherents i lúcids de tota la cançó europea.