LA PELL DE BRAU

Com que segurament no en deuen estar al corrent, els informo que avui és el superdissabte de les primàries d’ERC. Jo no hi votaré, perquè no sóc militant d’Esquerra, però sí que ocupo un càrrec al govern a proposta d’aquest partit –al departament de Cultura i Mitjans de Comunicació, per més senyes– i, com ha pogut saber tothom que ha volgut, he donat suport públic a una de les candidatures en lliça: concretament a la que encapçala Ernest Benach, amb Rafael Niubò com a candidat a secretari general, i que compta amb l’aval de Josep-Lluís Carod-Rovira. He donat suport a aquesta candidatura perquè em sembla que la conformen persones idònies per dirigir ERC en els propers anys: persones que han posat de manifest més que a bastament el seu compromís nacional, i que l’han dut a la pràctica sempre que n’han tingut ocasió, tant des de l’oposició com quan han ocupat càrrecs governamentals. Pel que fa a Josep-Lluís Carod-Rovira, el fet que es trobi al darrere o al costat d’aquesta opció per a mi no fa més que confirmar-ne les garanties de credibilitat. Ara bé: ¿significa això que, més enllà d’aquesta candidatura, totes les altres opcions em semblen negatives? La resposta, afortunadament, és que no, de cap manera.

De fet, molts auguris donen com a guanyador Joan Puigcercós; d’altres apunten cap a la possibilitat que Uriel Bertran esdevingui secretari general; encara d’altres parlen de la necessitat d’aliances entre diverses llistes. Doncs bé, en cas que es confirmin, sens dubte totes aquestes també serien bones notícies: afortunadament, com acabo de dir, ERC compta a hores d’ara amb una diversitat de persones perfectament capacitades per assumir-ne el lideratge. És més: en realitat, seran bones notícies totes aquelles que disposin ERC com a) un partit amb vocació de liderar el procés polític que porti Catalunya a la seva independència, i b) un partit amb vocació de govern. Però naturalment, perquè el lideratge sigui idoni, fan falta totes dues vocacions: la de construcció i emancipació nacional, i la de govern. Solament amb una de les dues no n’hi ha prou.

Que totes les candidatures que avui recomptaran les seves forces desitgen la independència de Catalunya, és –contra el que alguns volen fer creure– una obvietat: posar en dubte el pedigrí independentista de persones com Carod-Rovira, Puigcercós, Bertran, Benach, Ridao, Renyer i Niubò, a més d’una falsedat, és una bajanada, i només cal remetre’s als fets que consten en les respectives trajectòries per comprovar-ho. Això també és vàlid per a Joan Carretero i Rut Carandell, de qui ningú pot posar en dubte el desig vehement de l’alliberament nacional del seu país: llàstima, això sí, que Reagrupament tingui en compte com a forma de fer viable aquest desig la sortida d’ERC del govern de la Generalitat, com a mínim, fins a nou avís. Llàstima, perquè, com podem comprovar en tota la casuística a l’abast, l’àmbit on un partit polític té alguna oportunitat plausible de treballar en favor dels seus objectius és al govern: per això tots els que es troben a l’oposició tenen tanta pressa per arribar-hi, o per tornar-hi. I per això, els que volen tornar-hi o els que no acaben de trobar-s’hi prou segurs tenen tant d’interès a donar canxa a les opcions que promouen la implosió interna de les forces que els ho impedeixen o els incomoden (per exemple, CiU i PSC en relació a ERC i Reagrupament, per si no s’entenia el que deia). Tret que algú sàpiga demostrar-me el contrari, el govern és l’eina més potent de què podem disposar per fer realitat el somni. Al meu modest entendre, sigui quin sigui el resultat del recompte d’avui, demà mateix tots els partidaris de totes les llistes s’han de posar a treballar colze amb colze amb aquesta idea al cap (com, deixin-m’ho dir, s’ha pogut veure al mateix departament de Cultura i Mitjans de Comunicació, on la convivència de punts de vista ben diferents no ha impedit la feina, i ni tan sols les bones relacions humanes). Endevino a aquestes alçades d’article, si hi han arribat, les veus dels qui m’estaran acusant d’escriure des de la menjadora: doncs ja els la regalo, la menjadora, si han de saber acostar-s’hi sabent que s’hi menja de forma merament circumstancial i que el temps que duri l’àpat ha de ser útil a la realització d’un objectiu que no s’acompleix amb quatre grapades, sinó amb una tasca sostinguda que no sempre és fàcil ni clarament visible. Però que és comprovable, per poc que un es proposi d’aplicar un mínim d’equanimitat en els seus criteris de valoració.

Dit encara d’una altra manera: una Catalunya amb una ERC fora del govern és una Catalunya nacionalment més feble. Qui digui el contrari, menteix expressament a favor d’uns interessos més que descriptibles segons qui sigui que els auspicia. Es prepara una sociovergència com una casa de pagès: n’hi ha prou de veure les ofertes que fa arribar el PSOE de Madrid a CiU i les enquestes que aquesta federació ha publicat justament aquesta setmana, on els seus resultats i els del PSC pugen de forma sospitosament espectacular, mentre els d’ERC baixen en una proporció tan esfereïdora que fa una mica de riure. Senyor o senyora militant d’Esquerra, vol afavorir aquest estat d’opinió? Si no ho vol fer, té per escollir entre les opcions presentades: i, a continuació, a treballar per evitar que, com deia ahir el savi Desclot, no hi hagi més sang que ceba. Aquest serà el primer superdissabte; el darrer ha de ser la vigília del referèndum per la independència de Catalunya.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!