L’empresa on treballo m’ha confirmat que ha rebut la meva petició per acollir-me a l’ERO. Em diuen que amb 30 dies em confirmaran definitivament si m’accepten o deneguen la meva petició. Un nou temps d’espera. És aquest un temps coincident en deixar-me en suspensió coses importants que m’interessen i m’afecten: la finalització de la meva
Parafrasejant “Blade Runner” i mirant enrere, ara que s’atansa l’hora del comiat de la feina, després de tota una vida treballant, dels quals els 31 darrers me’ls he passat (i patit) a les caixes, conservo a la memòria alguns episodis veritablement delictius que he viscut directament o ben a prop. No em refereixo pas a
Els treballadors de caixes d’estalvi o de banc, que per exigències del guió (és a dir, ens empenyen a plegar), estem passant a una jubilació encoberta o anticipada sota la denominació de “baixes incentivades” (per no dir clarament que són acomiadaments) a causa de repetits ERO (Expedient de regulació d’ocupació) n’hem vist de tots els
L’altre dia van visitar l’oficina on treballo els meus representants sindicals. Com que l’empresa i els sindicats estan acabant de negociar l’ERE que farà prejubilar-me (ho han deixat per a després de Setmana Santa, no fos cas que algú s’herniés…), i segurament no tornaré a tenir ocasió d’intercanviar opinions, no m’hi vaig estar de dir-los
Parlar de Nàpols, l’antiga Neàpolis romana, capital del Mezzogiorno, és parlar del caos com a forma de viure, de la Camorra, oculta als forasters però sempre present, però també és parlar del Vesuvi, de restes arqueològiques úniques, d’amabilitat i paciència dels habitants de la Campània, de la pizza (la van inventar ells), del millor “espresso”
En un procés paral·lel al que està patint (o gaudint) el país, he iniciat el meu procés de desconnexió individual, en un aspecte que em canviarà del tot la vida, el laboral. Com a treballador de banca, el sector està encara en plena reestructuració, i als qui tenim més edat ens empenyen, ens incentiven o