Poc-moderna

Ell s’ho guisa, ell s’ho menja, nosaltres ho disfrutem. L’actor Sergi López és molt gran. Ell s’enfila a l’escenari, ell s’enfronta a l’audiència, ell ens encisa durant més d’hora i mitja. Repetim: sol. Non Solum és un monòleg (remetent-nos a la definició de monòleg com a ‘obra dramàtica basada en un sol actor que interpreta un personatge’. I qui diu un, diu trenta, i qui diu trenta, en diu un) que el mateix actor vilanoví va anar escrivint a partir de la improvisació (i amb l’ajuda de Jorge Picó). Ho va fer al TNC i ara torna a dur Non Solum –glups– a Barcelona, al Teatre Poliorama. Hauríeu d’anar-hi. No és una ordre, és un (des)ordre.

[disculpeu la insersió teatral. no en som experts. de fet, no som experts en gaire-res. en som espectadors. el boca-orella és gran. i ens permetem aquesta llicència perquè el teatre és super-poc-modern. fantàstic]

És espectacular notar un escenari ple sense escenografia i amb un sol actor. És impressionant sentir que et perds la meitat de coses i que tot i així, surts amb un batibull d’idees. I rius, i t’enrabies, i rius, i ja te l’ha clavat, i somrius amb ganes de plorar, i ja te l’ha tornat a clavar, i t’encisa, i et quedes concentrat, i està sol, i és ell, som tots, i son els altres (i no parlem de Lost). Sergi López és un gran actor, i amb obres com Non Solum, no ens queda més remei que treure el barret.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!