Poc-moderna

Aviat farà un any d’aquella trobada de menjador amb ell. L’Helena en publicava un cançó per cançó a principis d’aquesta setmana, i el dimarts a la nit assistíem a un no-concert de presentació de les seves noves cançons, on Paul Fuster s’enfrontava a la premsa (“no feu tanta por”) en un petit menjador (“això no és un concert”). Ara començarà gira (la setmana vinent durant dues nits serà a l’Heliogàbal, i allò “sí que serà un concert”) i ho farà acompanyat (“això de tocar sol és molt avorrit”) d’en Xarim Aresté (líder de Very Pomelo a més de moltes altres aventures) i el baterista Pep Mula (amb Sanjosex, entre d’altres projectes tan bons com la Mystic Flugehorn Band). Sí, Repte (Chesapik, 2012) és el nou disc del músic nord-americà d’arrels catalanes, i és un treball brillant.

El retorn de Paul Fuster a les terres catalanes és sempre una bona nova, però encara més quan ho fa per presentar un nou disc, deu anys després d’editar el darrer –aquell Happy nothing (Quisso Records, 2002)–. Des d’aquesta setmana ja el tenim a les mans i el podem tocar. Ell insinua que no és un disc de cançó d’autor, però canta i és autor d’una desena de boniques cançons. Segur que es diu Repte per un grapat de raons, la més òbvia és perquè és un disc interpretat íntegrament en català. Ha reeixit aquesta primera prova, però ho ha fet amb un grapat de cançons d’aquelles que et posen la pell de gallina (i aquest és, suposem, el veritable Repte). A “Ja no sap greu” parla d’un cor partit en tres, li dedica una cançó a “La Santa Collons” i explica que “Sóc fill de la meva mare”. El més important de tot, és que es tracta d’un disc en què en Paul ens convida a viure… i a riure. Què més es pot demanar?