Ens diuen que aquest dissabte abans de les eleccions generals és dia de reflexió. És el mateix que la major part dels “dies de” que omplen els mitjans de comunicació quan hi ha poc tall per tant de pa. Reflexionar és una tasca diaria, si més no de les persones considerades adultes i amb una certa capacitat de seny. La jornada de reflexió sembra més aviat establerta perquè els candidats, i també el poble en general, tinguin unes hores de descans desprès de la campanya electoral. Potser veritablement hauria de dur el nom de: Dia de descans electoral.
Fa dies que reflexiono què haig de fer demà, el dia de les eleccions espanyoles. Tinc tendència a fer més cas del cor que del cervell. I habitualment la primera decisió sol ser aquella que passada pel sedàs de la ment, analitzats els pros i els contres, les conseqüències, etc acaba sent la bona. O així ho penso. Les opcions malgrat la seva varietat de colors, en el meu cas, es redueixen a dues del país. Evidentment no crec en els vots amb la pinça al nas, doncs durant quatre anys segueixes pensant que vares errar. De les tres opcions nacionalistes una la descarto perquè no estic a favor de votar a un partit que ens ha trait a tots. Així de clar. Un partit que fou, i és, capaç d’enganyar a milions de persones que de bona fe han estat capaces de treballar per la nostra Llibertat i Independència. Un partit que ja va rebre un important càstig fa unes setmanes a les eleccions locals i que espero rebi un de més gran demà. Així doncs, em queden dues opcions. La que sempre he votat, alternativa, progresista, lluitadora, i la que presenta aquell que per mi és encara el M H President de tots els catalans encara que estigui exiliat a més de mil quilòmetres de casa nostra.
Anem a pams. El partit del M H President conserva una rèmora d’altres temps que a la pràctica li fa fer coses ben estranyes. Al meu poble per exemple ha pactat amb els populars i els socialistes per mantenir-se al poder. I aquesta és l’objecció. No tot s’hi val políticament parlant, per mantenir uns càrrecs, obviant programes electorals, promeses i paraules donades. La llista és massa llarga per exposar-la aquí, però els pactes contra-natura tant als ajuntament, com les diputacions o consells comarcals són penosos, per adjectivar-ho només amb lleugeresa. Dels altres, els meus, fa temps que he perdut el camí. Segurament em vaig endarrerir en algun desviament de la sendera i des d’aquell moment he començat a no entendre moltes de les decisions que van prenent. De fet la primera que no entenc és que hi van a fer al Congreso de los Diputados. Una formació de base i municipalista, que és i on té realment la seva força. Ser el dit que burxa la nafra madrilenya no és prou motiu per destinar-hi representants en aquella cambra. Perquè aquest un o dos dits burxadors, malauradament, no seran suficients per aconseguir res de l’Estat espanyol. Fa sis anys que els diputats catalans havien d’haver tornat a casa deixant buides aquelles butaques amb les que tenen somnis humits alguns dels que ja fa temps que hi són.
La professionalització de la política és un assumpte complicat. Però a l’estat espanyol, i al català, fa temps s’ha creat aquesta nova classe social a la qual molts dels que l’han tastat s’hi arrapen amb ungles com urpes. Des dels Ajuntaments al Senat, tothom vol aconseguir la seva butaca, paga i privilegis que això comporta. I quan és necessari, les idees, els programes i els projectes, queden per demà, l’altre, el següent o al calaix perquè ja s’està acabant la legislatura. Bona prova d’això és que es poden comptar amb els dits de les mans els càrrecs polítics que han estat capaços de dimitir, i no en tindriem prou amb els dits de tota la família per enumerar aquells que han abandonat partit i idees però no pas el seu tron personal i tot allò que comporta.
La democràcia a l’estat espanyol està malalta des d’aquella Transició que molts, jo també, ens vàrem creure. Per aquesta democràcia, i per la República, moriren molts avantpassats nostres en un guerra civil injusta i en un repressió feixista més cruel posterior. Per tant exercir el meu dret, i deure per aquells que no ho pogueren viure, és una decisió gens senzilla de prendre. Demà, per primer cop des que tinc dret de vot, no aniré a votar. No hi ha cap opció política que sigui de prou confiança per dipositar el meu vot. No m’els crec. I si com jo molts no votem demà, potser aquesta España, amb ñ, retornarà socialment a un passat que molts vàrem viure, però que la majoria dels que votaran desconeixen. Potser pagarà la pena aquest període d’empassar-nos gripaus dia rere dia, perquè moltes persones tornin a despertar-se, com ho fèrem 10 anys enrere i junts lluitar per aconseguir finalment la Llibertat.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!