Fa uns dies vaig assistir a la primera reunió del Comitè per la Defensa de la República (CDR) de Palamós. En aquella assemblea es parlà dels objectius d’aquesta entitat. Però ja des d’un primer moment hi havia alguna cosa que em ballava.
Un comitè, segons el Diccionari General de la Llengua Catalana és grup de persones elegides o nomenades per una societat, un partit o un col·lectiu per constituir una junta que té una missió o unes atribucions determinades. I allò no era un comitè, era una assemblea. Per tant el nom en aquest cas sí que fa la cosa. Puc pensar que el terme fou usat per mirar de recordar d’altres entitats que es crearen durant la II República espanyola i més concretament a l’inici de la Guerra Civil l’any 1936. Però qualsevol semblança és de bon tros ben llunyana. Bàsicament pel caràcter marcadament pacifista del procés en el segle XXI enfront de l’armat de fa una mica més de vuitanta anys.
La veritat és que no vaig entendre la necessitat de crear nous organismes o entitats més enllà de les que han conduit el procés fins on som a l’actualitat: l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) i Omnium Cultural (OC). ANC de Palamós es desmarcà del CDR d’aquella vila pocs dies desprès. Aquestes han estat capaces de mobilitzar com mai s’havia fet al continent europeu als ciutadans de Catalunya en grans manifestacions, concentracions, signatures massives, etc… Per tant, quina és la veritable raó de l’aparició dels CDR?
En aquella reunió em va sorprendre veure cares conegudes de persones que fins a aquell moment mai havien participat ni directa, ni indirectament de les mobilitzacions sobiranistes al nostre país. La realitat de la defensa dels col·legis electorals el 1 d’octubre per evitar la retirada d’urnes i material electoral per part de les forces policials, crea uns grans grups a les xarxes socials que han estat aprofitats pels CDR d’arreu per mobilitzar pel seu compte a moltes persones. Potser caldria preguntar-nos si això és legal, i sinó volen usar aquest terme, senzillament ètic. Personalment un cop acabades les votacions, al vespre del dia 1-O vaig abandonar el grup al que pertanyia de la vila de Calonge. Les informacions sobre mobilitzacions les rebo a través dels canals de les entitats ANC i OC, i a través dels comptes oficials del Govern o dels partits sobiranistes.
Aquells rostres poc habituals en aquella assemblea -evidentment tothom és lliure d’assistir o no a una convocatòria oberta- em posaren en alerta. La entrada d’un nou agent social dins d’això que s’anomena procés s’hauria de considerar positiu. Però la manca de control -no hi ha dades personals de les persones que les integren, per exemple- d’una entitat com els CDR pot ser un salvo conduit per a persones que es vulguin infiltrar per transformar l’esperit pacífic vigent fins al moment en accions cada cop més radicals, fins i tot a nivell personal, que justifiquin accions repressives més contundents.
Penso que sí, que és necessari en aquests moments un Comité de Defensa de la República a nivell nacional amb capacitat per coordinar accions pacífiques però contundents que serveixin perquè la República de Catalunya prengui bocí a bocí el control del nostre territori. I aquest CDR ha d’incorporar les associacions civils sobiranistes existents, els partits polítics, l’Assemblea de Càrrecs Electes i el Govern a l’exili. Les accions puntuals de talls de carreteres i transports públics a l’interior del país no serveixen per altra cosa que, a banda de recordar -cosa importantíssima- que tenim uns presos polítics, per obstaculitzar la vida dels milers de catalans i catalanes que s’esforcen dia a dia en portar endavant casa seva i a remolc el seu país. Dubto moltíssim que aconseguim treure a ningú de la presó tallant la circulació de Rodalies a Sant Celoni, per exemple. Però segurament altra cosa passaria si talléssim indefinidament els accessos ferroviaris de tota mena entre Espanya i Catalunya, i a més bloquegéssim les carreteres i autopistes al pas de camions i altres vehicles de transport de mercaderies. En poques hores, i sobretot en una persistència de varis dies, l’economia espanyola quedaria tocada. No poder exportar els seus productes (la via d’Euskadi o la d’Aragó difícilment podria absorbir tot el trànsit si tinguessin temps a organitzar-se, cosa que també es podria evitar aixecant aleatòriament les barreres per permetre el pas de camions, per exemple) tindria un efecte directe en la hisenda espanyola ja prou tocada. I no permetre el pas de camions en sentit invers afectaria a sectors importants com la distribució de carburants, el subministrament “just in time”, el comerç per paqueteria,…
En conclusió, la creació dels CDR desprès del 1-O no sembla respondre a la necessitat d’una societat que ja disposa d’entitats amb contrastada experiència organitzativa per conduir els catalans vers les accions necessàries per defensar la República de Catalunya. A més, cal una activació d’aquesta societat amb objectius clars -més enllà de les cassolades, enganxada de cartells i manifestacions al Passeig de Gràcia de Barcelona- que serveixin per demostrar que tenim control del nostre territori. Per tant cal que un autèntic CDR que englobi associacions, partits, càrrecs electes i Govern a l’exili, agafi el timó i passi a una actitud defensiva com l’actual a una de més ofensiva materialitzada com sempre de forma pacífica però a partir d’ara més contundent.
Escenavegant 6/11/2017
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!