compliment del principi d’ordinalitat inclòs a l’Estatut. L’article
206.5 diu que “L’Estat ha de garantir que l’aplicació dels mecanismes
d’anivellament no alteri en cap cas la posició de Catalunya en
l’ordenació de rendes per càpita entre les comunitats autònomes abans
de l’anivellament”.
Aquest redactat ha portat a dos tipus
d’interpretacions. La interpretació que defensen el conseller Castells i el govern de la Generalitat en les negociacions amb el govern espanyol compara el ranking en els recursos per càpita obtinguts amb els tributs cedits (totals i compartits) a totes les CA (abans de l’anivellament), amb el ranking de recursos per càpita que s’obtenen del finançament autonòmic (després de l’anivellament). En l’arxiu adjunt teniu aquests rànkings.
comunitat en recaptació per càpita de tributs cedits i en canvi ocupa
l’onzè lloc en recursos per càpita del finançament autonòmic. Per garantir el principi d’ordinalitat caldria que aquest
ordre no s’alterés i que, per tant, mantingués també el tercer lloc en
finançament per càpita.
Actualment,
el tercer lloc és ocupat per Cantàbria. Igualar-nos amb Cantàbria
significaria millorar el finançament en
3.603 milions d’euros (el 2006). I igualar-nos amb Extremadura
implicaria una millora en el finançament de 4.880 milions d’euros.
Però el document Solbes
només es compromet a reduir les diferències en finançament per càpita
entre comunitats però no a mantenir l’ordinalitat i ni tan sols a eliminar completament aquestes diferències.
El
govern de les Illes (encara més perjudicat que el del Principat pel
sistema), ha reclamat que com a mínim se li garanteixi el finançament de
la mitjana espanyola. Per a les Illes garantir això hagués significat una millora en el finançament de 421 milions d’euros el 2006. Per
a Catalunya assolir la mitjana estatal de finançament autonòmic hauria
representat una minsa millora de 906 milions el 2006. Però cal recordar
que el document Solbes ni tan sols no es compromet a això. Només a
reduir aquestes diferències actuals en finançament per càpita.
El
problema és que el redactat de l’Estatut és confús. Així
l’article parla de rendes per càpita, no de finançament, ni de recursos
per càpita. Aquest argument va ser etzibat per Solbes als diputats
catalans en el debat que tingué lloc al Congrés dels Diputats. I de fet
en les rodes de premsa que ha fet sempre diu que es garanteix
l’ordinalitat en els termes de l’Estatut. Què vol dir això?
Doncs
cal anar a la segona interpretació possible d’aquest principi. Així, en
un llibre publicat el 2005, Guillem López-Casasnovas i Jordi
Pons, van formular el principi de la següent manera: “Com a resultat del flux d’impostos i subvencions implícits en els saldos fiscals, no es pot generar un canvi en el rang de les rendes per càpita d’una CA que en sigui aportant neta.”
En les balances fiscals de la Fundació Irla hi ha una quantificació d’aquest principi que també us adjunto en un fitxer. S’hi observa que Catalunya passa de ser la quarta CA en PIB per càpita a la 9a en renda familiar bruta disponible en poder de compra, per sota de Melilla, l’any 2005. Però atenció, perquè aquesta alteració en els rànkings es produeix quan la renda disponible s’ajusta pel poder de compra. Si no es fa aquest ajust, rarament s’han baixat llocs en el ranking. És a dir, en renda disponible Catalunya segueix sent la 4a CA. Algun any ha baixat al 5è lloc però corregir-ho hagués costat molts pocs diners.
En això es basa doncs Solbes per dir que compleix amb l’ordinalitat: l’Estatut parla de rendes per
càpita i no de despesa o recursos per càpita. I en rendes per càpita, Catalunya
només perd llocs en el rànquing quan la renda disponible s’ajusta pel
poder de compra (però aquest ajust no figura en el redactat estatutari que parla de rendes per càpita a seques).
De fet, en la discussió de la campanya de l’Estatut, Guillem López Casasnovas ja va advertir d’aquest problema d’interpretació en un article publicat a l’Observatori de l’Estatut d’Òmnium Cultural que val la pena rellegir ara:
http://www.observatoridelestatut.net/index.php?blog=2&p=222&more=1&c=1&tb=1&pb=1
Una versió molt resumida d’aquest post, ha estat publicada com a article al diari Avui, el 10 de gener de 2008.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Proposo que deixi de reivindicar-se un finançament “d’acord amb el que diu l’Estatut” i passi a reclamar-se’n un que s’adigui a “allò que sembla que digui l’Estatut però que no diu”.
L’Estatut “vell” ja tenia competències sense traspassar, oi? (després de 30 anys!!!), l’Estatut aquest (promesa del Zapatero a banda) diu que s’ha de traspassar rodalies, oi?, (el Zapatero va dir “abans de final d’any” -abans de final d’any… 2007!!!-) i???, doncs que el traspassaran quan i de la manera que ells vulguin i aqui aplaudirem amb les orelles (igual que amb el castell de Montjuic, els papers -catalans- de Salamanca, el català a Europa-!!!-, la ‘reparació’ -estava espatllat?- a Lluís Companys… etc. etc. i més etc’s.)
En fi, que l’argument aquest de si compleix o no l’Estatut és més trampós que qualsevol dirigent del psoe -que ja és dir-
Per cert (autocrítica) tant dir que fariem i diriem (Esquerra) si a final d’any no hi havia acord i que hem fet?, el mateix que el 9 d’agost, res!!!, el ridícul!!!.
I quan els del psoe d’aquí (Iceta i companyia) diguin que sí, nosaltres sortirem al darrera a dir que sí, que i tant que sí!!!.
“A voltes amb” és el mateix que dir “A vegades amb”. “A vegades amb l’ordinalitat” no té gaire sentit. Si es pretenia expressar el que en castellà en diuen “A vueltas con” hauria estat millor dir, per exemple, “Tornem-hi amb”, i el títol hauria estat “Tornem-hi amb l’ordinalitat”, que sí que s’entén.
Amb esperit constructiu 🙂
Una vegada mès els teus escrits ens donen una visio cclara i entenedora als qui com jo no tenim estudis d’economia. Dit aixo m’agradaria que em donessis el teu parer a un dilema que em ronda pel cap fa temps…. i es que, si fem el simil a un partit de tenis, com podem enfrentarnos a un jugador que alhora es arbrit?.
Dit d’una altra manera com es pot tenir garanties que Catalunya tindra un bon finançament quan qui te davant per a negociar, no nomes es un os ple de prejudicis si no que a mes a mes fa les lleis que regularan la negociacio. No se si m’ha quedat clar el dilema….el resum es que Catalunya esta en una posicio de desventatge estructural ( des de sempre) i en aquesta situacio no hi pot haver un amor sincer…. es un amor imposible.
Respecte a que fer, jo tinc el meu parer….. i tu? que en penses de tot plegat?