L'ameba digital

A la societat israeliana hi ha alguna cosa que falla. Es tracta d’un estat confessional, jueu, però amb un 20% de població palestina i un 5% més que tampoc es de religió jueva. Hi ha armes de tota mena al carrer i un servei militar llanguíssim que afecta a gairebé tots els joves (menys els palestins i els ultraortodoxos). Al principi o al final del cap de setmana, a les estacions d’autobusos, no costa veure nois i noies joves amb grups o sols, fent broma, elles maquillades i ells ben pentinats i fins i tot alguns fent-se petons… però amb uniforme militar i l’M16 penjant de l’espatlla.

Després, aquests adolescents de divuit i dinou anys, son els que ens demanen el passaport als punts de control, els que fan esperar els palestins hores i hores a ple sol o els qui t’apunten si no fas el que et diuen. Però no tots volen fer el servei militar; l’objecció de consciència i fins i tot la insubmissió, creixen a marxes forçades. El mur mateix, és una manera d’estalviar soldats: s’han de vigilar menys punts i ja n’hi ha alguns que són controlats directament, no per l’exercit, sinó per empreses de seguretat privada.

Tot plegat es molt car i se’n beneficia la indústria militar, que de fet no produeix res realment útil ni que es pugui menjar, i se’n ressenten les pensions, la sanitat publica, la educació i tots els serveis socials. L’estat del benestar, si mai ha existit, desapareix a boca de canó. Segons alguns israelians i palestins amb qui hem parlat, el sistema s’aguanta en bona part gràcies a les ajudes de l’administració Bush i al sacrifici de la societat israeliana. Fa poques setmanes els nord-americans van donar trenta-quatre mil milions de dòlars en ajuda militar a Israel, però si el govern dels EUA canvia de color, arribaran menys diners. La situació serà encara més insostenible, però abans que això no passi alguns israelians ja es comencen a queixar. Els moviments d’esquerres, tot i que la majoria no diuen gran cosa de la situació dels palestins, si que criden en contra dels retrocessos socials que cada vegada són més clars. I encara més: afegim-hi la bombolla immobiliària dels assentaments de colons a Cisjordània, amb un mercat finançat per les subvencions del govern que sense aquestes ajudes s’esfondraria.

Si Israel canvia el rumb polític o la manera de fer en vers els palestins, no serà per la pressió internacional inexistent, la por dels míssils Qassam de Hamàs, de pocs milers de palestins mal armats i ni tan sols per l’amenaça militar dels països àrabs que l’envolten. Israel té un dels exercits mes avançats del món i amb la millor tecnologia possible, com va demostrar a la Guerra dels Sis Dies. Però si a tot això, hi afegim una crisi social i econòmica interna que sembla que ja es comença a gestar, potser si que no hi haurà mes remei que canviar les coses. Es trist de dir però per a mi els palestins no poden fer res més que esperar i resistir tan units com puguin.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!