De manars i garrotades

Ara que el debat sobre la independència de Catalunya , de la Catalunya “estricta” (o PV del nord, que diu el Llach), està obert de bat a bat potser fora interessant rellegir una pàgina del “Noi del Sucre” al respecte, donada l’ambivalent posició que des de sectors d’esquerra i front al fet que CiU haja agafat la “capçalera de la manifestació” es té.
Haig de dir que compartisc el que deia Seguí al seu moment, car m’irrita especialment que el partit què, en aquest moments -i ho vaig assenyalar a la reunió de +Vilaweb a València- encapçala les polítiques més agressives i reaccionàries respecte de les classes populars, de la mort del dictador ençà i a tot l’estat segurament, siga qui haja agafat a les seues mans l’estelada i no vulga que ningú li l’agafe o, com a mínim, que s’agafe del pal també: “Catalunya serà nostra o no serà”, sembla ser la consigna.
Com que soc de l’opinió de que “si una cosa està ja bé no la millores”, no parlaré més i deixaré que les paraules de Salvador Seguí parlen per mi. Supose que la diferència de noms en les organitzacions, producte del moment, no despistaran respecte de les identificacions actuals.

Ho deia al 1919 el Noi del Sucre a l’Ateneu de Madrid i  es pot trobar la refrència ací.

“A Catalunya, els elements reaccionaris del catalanisme, sovint aixequen la bandera de les reivindicacions catalanes, en un sentit nacionalista. I quan més soroll fan és en els moments es quan es produeix un fet social de ressonància, talment com si cerquessin la intervenció de les autoritats de l’Estat espanyol per a batre els treballadors catalans. Nosaltres, ho dic ací a Madrid, i si convé també a Barcelona, som i serem contraris a aquests senyors que pretenen monopolitzar la política catalana, no per assolir la llibertat de Catalunya, sinó per poder defensar millor els seus interessos de classe i sempre amatents a malmetre les reivindicacions del proletariat català. I jo us puc assegurar que aquests reaccionaris que s’autoanomenen catalanistes el que més temen és el redreçament nacional de Catalunya, en el cas que Catalunya no els restés sotmesa´. I com que saben que Catalunya no és un poble mesell, ni tan sols intenten deslligar la política catalana de l’espanyola. En canvi, nosaltres, els treballadors, com sigui que amb una Catalunya independent no hi perdríem res, ans el contrari, hi guanyaríem molt, la independència de la nostra terra no ens fa por.

Estigueu segurs, amics madrilenys que m’escolteu, que si algun dia és parles seriosament d’independitzar Catalunya de l’Estat espanyol, els primers i potser els únics que s’oposarien a la llibertat nacional de Catalunya, foren els capitalistes de la Lliga Regionalista i del Fomento del Trabajo Nacional. Tanmateix hi ha moltes proves que confirmen el meu raonament. Tan se val que proclamin el seu catalanisme en discursos i articles periodístics quan són a Barcelona. Si pensen que es troben en perill els interessos particulars de la seva classe benestant, enfollits i a corre-cuita fan cap a Madrid, per tal d’oferir els seus serveis a la Monarquia centralista, i més d’una vegada els haureu pogut veure vestint la casaca de ministre. ¿És, per ventura, amb la col·laboració ministerial com és poden afermar les aspiracions de llibertat nacional de Catalunya, sotmesa a una monarquia centralista i enemiga de l’emancipació del pobles hispànics?

I és que aquesta gent avantposa els seus interessos de classe, és a dir els interessos del capitalisme, a tot interès o ideologia. Estic tan cert del que dic, que sense pecar d’exagerat, puc assegurar-vos que si algun dia Catalunya conquesta la seva llibertat nacional, els primers, si no els únics, que li posaran entrebancs, seran els homes de la Lliga Regionalista, perquè a Catalunya com arreu, el capitalisme està mancat d’ideologia”

(Salvador Seguí: escrits. Recull a cura d’Isidre Molas. Pàg 53-54. Ed.62, 1975))

Afegiré un matís personal, crec que el capitalisme no està “mancat d’ideologia”, que diu Seguí, el què està és mancat de cap altra pàtria que no siga la del lucre i la rapinya. I el Noi del Sucre, per cert, no va ser assassinat per pro o anti-catalanista sinó per proletari, per la gent pròxima a la Lliga.