Molt d’acord. Només una puntualització de detall: el terme “café para todos” no fou encunyat per Guerra; tradicionalment s’ha atribuït a Manuel Clavero Arévalo, ministre de Suárez, qui, en tot cas, és el responsale intel·lectual del projecte. El terme, segons creia recordar el mateix Clavero en entrevista al Temps, el féu córrer El País. No havia sentit mai atribuir-lo a Guerra.
De manars i garrotades
De coses què passen tots els dies i que no sempre es veuen
22 d'octubre de 2012
Sense categoria
1 comentari
LA SOCIALDEMOCRÀCIA ESPANYOLA CAP A LA FOSA
“…si el nacionalisme ha triomfat, clarament a nivell intern, les polítiques dutes endavant pels governs del PsoE…en un sentit neoliberal i de consagració de la política de “deute zero”, han estat el penúltim clau del taüt…”
Les eleccions de Galícia i Euskadi han estat les trompetes del judici final per al partit emblema de la socialdemocràcia oficial -digueu-li social-liberalisme- de les “espanyes”.
El resultat electoral d’Andalusia va ser un miratge que va fer creure a alguna gent que el miracle “espanyol” era encara possible. Recordem-ho, va guanyar el PP, encara que com no va fer-ho amb majoria absoluta es va poder formar un govern amb forceps, entre el PsoE i una Esquerra Unida què, per no donar-li el govern al PP com varen fer els seus companys d’Extremadura, varen tragar saliva i optar per un govern de coalició amb responsabilitats en conselleries què, de segur, acabaran pagant amb escreix les següents eleccions.
Però el cas d’IU és un tema a banda. Allò que volem glosar hui és el rodar, sense frens ni perspectives de tindre’ls, del que va ser el gran referent de l’esquerra sociològica d’ençà la transició i, sobretot, arran el gir dretà -centrista es deia aleshores en llenguatge políticament correcte- que va forçar el tàndem González-Guerra per dur endavant la projectada “transició” modèlica(?). El PsoE va abanderar i construir, amb la dreta ex-franquista de la sorprenent UCD, aquell invent del “cafè per tothom”, que va encunyar l’inefable Alfonzo Guerra, per tal de diluir les demandes autonomistes de Galícia, Catalunya, Euskadi i, en un to menor, el País Valencià.
El caràcter profundament nacionalista -espanyol, “of course”- d’aquell tàndem va soterrar, per sempre més, el feble caràcter federal d’un partit què, històricament, sempre va tindre les dues ànimes enfrontades.
Però si el nacionalisme ha triomfat, clarament a nivell intern, les polítiques dutes endavant pels governs del PsoE, reblades pel gir de Zapatero arran del maig del 2010 i la reforma “expréss” de la, per altres coses, “intocable” constitució, en un sentit neoliberal i de consagració de la política de “deute zero”, han estat el penúltim clau del taüt on quedarà soterrat aquell partit que Pablo Iglesias va fundar fa més de cent anys. Quin siga l’últim és una qüestió anecdòtica. El tema és irreversible.
Que descanse en pau, Au!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!