De manars i garrotades

Estos últims dies hi ha un fenòmen curiós què, ingènuament, jo pensava que sols es donava en el cinema: l’aparició de zombis.
L’últim en aparèixer ha estat un tal Alfonzo Guerra, segons ell “un socialista sense fisures” (i l’àvia bé, gràcies…), què acusa les noves generacions de no eixir al carrer contra la guerra de Síria (?) perquè ell i la seua meravellosa generació varen eixir al carrer contra la guerra de Viet-Nam. Té que ser que aquest zombi, com és connatural a l’essència d’aquests éssers, no ix del seu cementiri (polític) i no passeja pels carrers de la “seua Ezpaña”.

Jo, que tinc tan sols alguns anys menys que ell i que, sí, vaig eixir al carrer per protestar contra la Guerra de Viet-Nam…i per la demanda d’un Sindicat Democràtic d’Estudiants en la “seua” -potser enyorada (?)- Espanya franquista (vegeu, per cert, la interessant, encara que escassa, expossició a la seu de la Nau a l’Universitat de València), veig ara més gent als carrers que mai, més activa que mai, més reivindicativa que mai i…una policia més violenta -encara que més sofisticada de mitjans- al carrer que mai, inclosa la “seua” Espanya franquista de la “seua” joventut.

Però la memòria d’alguns és selectiva i els zombis -sembla- no són cap excepció, perquè jo recorde també la “seua” Espanya dels escàndols del seu germà que recorden prou l'”estil Urdangarin” encara que, és cert, en un tò menor en quant al montant dels diners. I recorde els escàndols de Filesa, Malesa i Time Export per finançar el PsoE, i els dels maletins de la construcció de l’AVE a Sevilla i…el GAL, amb morts inclosos, fets tots ells ocorreguts quan el senyor Guerra no era pas un zombi, sinò una persona que manava i molt a tots els aparells de l’estat, els visibles i les invisibles “clavegueres”, com molt encertadament les va definir el seu ex-amic i ex-conmilitón (?) i ara també zombi Felipe González, en referir-se al GAL i voltants. Un socialista sense fisures?, què entendrà aquest zombi per socialista?.

L’altre zombi de relleu aquest darrers dies ha estat un anomenat, quan era una persona encara i manava, José María Aznar.

Aquest zombi, segurament afectat ja per l’alzheimer d’una forma, això sí, prou interessada, es declara disposat a tornar a exercir el poder “si Deu i la “seua” Pàtria (?) li ho demana”…o ell ho imagina així. La fase decisiva de la desregulació bancària, mare del desgavell actual, de la bombolla immo-financera i del deute públic actual, es va iniciar al llarg del seu mandat i dut a terme i profunditzat pel govern, anomenat socialista(?), posterior.

Però no sé si se’n recorda el zombi Aznar de quan, amb veu campanuda i solemne i sense que li tremolara gens el bigoti, declarava públicament que “el teniem que creure, que el senyor Saddam Hussein (q.e.p.d.) gaudia d’armes de destrucció massiva”. Gràcies a ell i als seus coautors hi ha hagut una tragèdia del poble iraquí (mig milió, un milió -quí sap- de morts?) mentre que ell treu bons diners dels contactes de la seua agenda, “militant” ara en empreses energètiques, periodístiques, d’advocats i qui sap quantes més. O quan el seu govern anomenava de “canalles” i “traïdors a la pàtria” als qui deien/m que l’atemptat de l’11M no era cosa d’ETA. I només anomene dos de les més grosses, perquè a la seua època començà a engrandir-se el “sainet-corrupto-financer” dels anomenats “papers de Bárcenas”. Això si, eixe mig somriure entre absurd, fals i inquietant no l’ha perdut, encara que sí el seu bigot…

Un altre zombi ilustre és l’anomenat en vida -política, clar- Felipe González. Un altre què viu espléndidament ara, gràcies als seus antics contactes d’agenda, com a home de confiança del senyor Slim -primera fortuna del món, segons Forbes-, del sou d’una altra empresa energètica i d’algunes altres cosetes, qui, fa no massa, va ser nominat president d’un fantasmagòric (mai millor dit) “Comité de savis” de l’U.E. per dir-nos com teniem que fer per arreglar el desgavell econòmico-polític-antidemocràtic que entre ell i els seus amics financers-polítics han provocat a aquesta vella Europa.
Un altre que, segons declarava ell mateix, se n’assabentava de les correries del GAL pels periodics -i no se li queia la cara de vergonya…perquè no en tenia- i de tots els altres tripijocs on el seu zombi ex-amic Guerra movia els fils mentre ell deixava fer i tractava de tindre ben tancades les “clavegueres” de l’estat suposadament democràtic, per a que no isquera massa olor pudent cap enfora. El que ens instava a que a l’OTAN “d’entrada, no”, per després fer que entrarem de cap a peus, acollonint el personal amb discursos de ploramiques el dia abans del referèndum.

Hi ha més probables zombis, alguns d’ells supervivents encara d’aquelles èpoques, els quals, encara que es creuen que manen, són ja ànimes en pena que si no fos pel mal que estan fent, donarien més llàstima que por.

Senyors zombis, isquen als carrers a veure si, com amb els vampirs, la llum del sol els fa esvair-se i ens alliberem de vostés, que ja en tenim prou amb els nous “homes de negre” com per a que també ens calfen el cap com si el passat no haguera existit i ells vingueren purs i virginals, com arcàngels de capa blanquíssima amb espasa flamígera, per alliberar-nos…de nosaltres mateix que, per si no s’han assabentat, som els únics què, amb la lluita als carrers o on calga podrem alliberar-se del seu passat i del futur que ens volen programar els seus cadells.

P.D.: Hi ha un altre (ex?)-socialista, què pot ser aspirant a zombi -ho és des de l’abril del 2010 de fet- però per ara sembla sense ganes d’eixir a la llum pública. Que continue així