A tall d'invocació

Amb ressonàncies del Manifest Comunista, Manuel Baixauli llaura el primer text de Ningú no ens espera, on aplega les columnes publicades a l’edició valenciana d’ El País. El títol —potser  més propi d’un relat sentimental— dóna nom així a un recull de proses de pensament i d’opinió, d’un assaig(isme) innovador i refrescant. On no hi manca la dialèctica pròpia del gènere. I de la millor. L’obra conté els dibuixos  de l’autor que acompanyen les pàgines. Recordem que l’artífex de L’home manuscrit és també pintor.

     Què trobem a Ningú no ens espera? De bell antuvi, la seua poètica; en altres paraules els gustos artístics de l’autor:  plàstics, cinematogràfics i, per descomptat, literaris. Baixauli admira “el gran art” o simplement el bon art, definit per ell com aquell que es fa càrrec de la complexitat de la vida. En altres noms:  l’art que lluita contra la “banalitat” i l’excés —posat a veure diferent una cosa de l’altra. El més fàcil en aquesta vida –tot sembla indicar-ho– és lliscar cap a la vulgaritat.

Al llarg del llibre, Baixauli ens parla dels autors de la seua motxilla cultural i dels efectes intel·lectuals i sensitius que li provoquen. En un dels textos, tot manllevant una frase de Kafka, diu que el bon art és el que mossega. En efecte, és aquell llibre, pel·lícula o quadre que no ens deixa indiferents. Puig i Ferreter deia una cosa pareguda: “un llibre, per a mi, era una transfusió de sang o no era res”.

La llista d’autors comentats a Ningú no ens espera és llarga i caldria acompanyar-la de les consideracions pertinents, exigència que ara i ací no podem realitzar. En síntesi, Baixauli és amant del cinema d’Andrei Tarkovski, de la música de Bach, i en literatura d’autors com Beckett, Dostoievski, Borges, Melville o Leopardi; en pintura, entre els seus predilectes, hi ha Masaccio i Cézanne.

“Sense conflicte no hi ha literatura” defensa en una de les seues glosses. En una altra, reclama un paladar entrenat per a la recepció de l’art. Un paladar que s’ha de formar i cultivar, sobretot, perquè és imprescindible. Roland Barthes, en un text memorable, va parlar de “saber i sabor”, un tàndem no sempre ben avingut. Les facultats de lletres han negligit profundament aquest segon component. Parle dels estudis de Filologia Catalana, especialment. Aquesta qüestió l’ha denunciat Agustí Pons en alguns dels seus llibres, com ara a Temps indòcils, on al·ludeix a determinats capitostos de gremi que han potenciat una formació historicista i erudita, en detriment del gust per la lectura i del lligam entre el llibre i l’experiència.

“El silenci és revolucionari” —defensa l’autor en un dels textos— perquè ajuda a pensar i rebla el clau: “i qui pensa pot canviar el món”. Reflexions com les que fa a “Estoiques parets”, d’una altra banda, són ben il·lustratives d’un tarannà que malda per veure les coses tal com són. L’autor s’hi pregunta: podem afirmar coses amb el possessiu “meu”, “meua” en relació a una casa?, un carrer?, un poble?, un país? I conclou: “Ací, com arreu, tots hi som de pas”.

Manuel Baixauli entén la pràctica cultural al servei del creixement personal i del pensament propi. Aprendre a veure-hi amb els ulls d’un mateix. Des d’aquesta perspectiva, el seu exercici pensant és de tot punt saludable i alliberador. L’humor hi afig algunes engrunes més a l’efecte desintoxicant que produeix. Al remat, es tracta d’aprofundir en un coneixement que ens puga explicar els veritables mecanismes de les coses. I al voltant del nucli generador del pensament hi ha la curiositat. Tot el que he publicat —ens diu l’autor—“participa d’un mateix esperit i expressa la dèria permanent, la perplexitat davant del món”.

L’autor opina amb raonabilitat i contundència: sobre Andy Warhol, Miquel Barceló, Salvador Dalí, Salinger… També sobre els museus actuals i la seua funció, l’originalitat, el nom de la llengua i sobre tantes i tantes coses… En tot moment hi destil·la sentit comú, autoexigència i, en alguns, fervor. I ho escriu sense cap mena de petulància, ni tics pomposos.

Sovint fa l’efecte que Baixauli escriu amb el cos o des del cos, no sols amb l’ intel·lecte. Els símils que empra i algunes imatges recurrents ho fan pensar (“Literatura o nevera”, “Teoria del paraigua”). “Per a mi, una entrevista en un periòdic és una cervesa fresca en un vespre d’estiu” proclama en un text. En comentar l’obra arquitectònica de Wang Shu, recorda una afirmació del xinés per a qui els materials de construcció, a través de la seua textura, “contenen l’experiència i la memòria de les persones”. La pintura que acompanya els textos apel·la, sovint, al tacte.

Tot plegat fa de Ningú no ens espera un viatge complaent, amb un vaixell de rumb imprevisible, però sempre per paratges seductors. Les paraules, ací, mai no tapen la vista.

Foto TV Vilaweb

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!