El premi de Poesia “Ciutat de València” ha estat per a Terra Sagrada de Manuel Roig, publicada per l’editorial Bromera. Un dels poemes més evocadors i potents és “Ella portava estrelles”
Ella portava estrelles a les mans
i es mirava el gener com una núvia
que s’espera el missatge resplendent
i complet de l’amor.
Trobava temps, també,
per a endinsar els llavis
en les paraules belles, com riu, música,
hivern, mare o amunt.
Ara,
quan una pluja fina
amera les teulades,
abandone les mans sobre les cuixes
i, mentre les finestres
segueixen somniant,
jo li dic en silenci i tremolant
que em falta alguna estrella,
que plou com eixos dies
en què ella s’assentava a la cadira
i, al clarobscur monòton de la pluja,
lligava l’allioli.
Tot semblava detindre’s
en els clics-clacs de fusta contra pedra.
La lluminor anèmica
tenia els polsos pàl·lids del migdia
i compassava el ritme del seu riure,
que era en aquell moment l’únic cosa
que pagava la pena ser mirada.
En eixe sant moment,
fins els minuts i els anys
restaven al seu lloc
i el ritme lent de l’aigua i del morter
eren la nua veritat del cor.
Ara, quan ho recorde, fins el temps
desfet com sal en aigua
sembla voler mirar-me com a amic.
Els colors baixos, el clic-clac finíssim
de fusta, pedra i pluja, i el perfil
de la iaia Isabel a la finestra
són la llengua materna d’estos versos.
Poesia que tracta d’evocar i retenir moments de tendresa on la vida es manifesta en estampes de llum tènue i dolça. On les carícies amanyaguen la pell i on l’aire és pur i transparent. El poema que obri el llibre, “Als meus paisatges”, ens diu que el poeta fa “expedients de quasi tot/ per si aplegara el dia/que em fera falta dir-me que he viscut.”La poesia és així una motxilla de records, de gestos amorosos, de carícies. Tenim ací la pràctica de la poesia com un aixopluc, un refugi des d’on arrecerar-se de les hostilitats del món. Joan Margarit l’anomena “casa de misericòrdia”. D’alguna manera és això la “terra sagrada”, aquella que ens preserva del cel esglaiat, de la pluja, de les mancances… La felicitat –no m’agrada el terme, però com substituir-lo?– s’alimenta de la consciència de ser feliç. I com s’assoleix la consciència? a través de la rememoració, de reviure, de revisitar, moments viscuts amb intensitat. A la fi, som allò que pensem. Hi ha una continua interacció entre les emocions i les idees. El poeta bé sap que cal treballar perquè això siga així.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!