A tall d'invocació

blog d'Enric Balaguer

11 de juny de 2015
0 comentaris

“Terra sagrada” de Manuel Roig

El premi de Poesia “Ciutat de València” ha estat per a Terra Sagrada de Manuel Roig,  publicada per l’editorial Bromera. Un dels poemes més evocadors i potents és “Ella portava estrelles”

Ella portava estrelles a les mans

i es mirava el gener com una núvia

que s’espera el missatge resplendent

i complet de l’amor.

Trobava temps, també,

per a endinsar els llavis

en les paraules belles, com riu, música,

hivern, mare o amunt.

 

Ara,

quan una pluja fina

amera les teulades,

abandone les mans sobre les cuixes

i, mentre les finestres

segueixen somniant,

jo li dic en silenci i tremolant

que em falta alguna estrella,

que plou com eixos dies

en què ella s’assentava a la cadira

i, al clarobscur monòton de la pluja,

lligava l’allioli.

Tot semblava detindre’s

en els clics-clacs de fusta contra pedra.

La lluminor anèmica

tenia els polsos pàl·lids del migdia

i compassava el ritme del seu riure,

que era en aquell moment l’únic cosa

que pagava la pena ser mirada.

En eixe sant moment,

fins els minuts i els anys

restaven al seu lloc

i el ritme lent de l’aigua i del morter

eren la nua veritat del cor.

 

Ara, quan ho recorde, fins el temps

desfet com sal en aigua

sembla voler mirar-me com a amic.

Els colors baixos, el clic-clac finíssim

de fusta, pedra i pluja, i el perfil

de la iaia Isabel a la finestra

són la llengua materna d’estos versos.

Poesia que tracta d’evocar i retenir moments de tendresa on la vida es manifesta en estampes de llum tènue i dolça. On les carícies amanyaguen la pell i on l’aire és pur i transparent.  El poema que obri el llibre, “Als meus paisatges”, ens diu que el poeta fa “expedients de quasi tot/ per si aplegara el dia/que em fera falta dir-me que he viscut.”La poesia és així una motxilla de records, de gestos amorosos, de carícies. Tenim ací la pràctica de la poesia com un aixopluc, un refugi des d’on arrecerar-se de les hostilitats del món. Joan Margarit l’anomena “casa de misericòrdia”. D’alguna manera és això la “terra sagrada”, aquella que ens preserva del cel esglaiat, de la pluja, de les mancances… La felicitat –no m’agrada el terme, però com substituir-lo?– s’alimenta de la consciència de ser feliç. I com s’assoleix la consciència? a través de la rememoració, de reviure, de revisitar, moments viscuts amb intensitat. A la fi, som allò que pensem. Hi ha una continua interacció entre les emocions i les idees. El poeta bé sap que cal treballar perquè això siga així.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!