A tall d'invocació

Ahir, al migdia, es va inaugurar l’exposició "Sendes i carenes d’Enric Valor". Un muntatge d’Escola Valenciana amb paisatges i textos del de Castalla. Es tracta, sens dubte, d’una bona oportunitat per repassar l’univers valorià, que té en la muntanya el seu punt de referència. Les fotografies són una invocació tel·lúrica i una apel·lació ecològica. No està gens malament tractant-se de Valor que adorava les muntanyes com si foren déus sagrats. Parla d’Aitana -en L’ambició d’Aleix o La idea de l’emigrant– com si fos un olimp posseït per forces extraordinàries i guaridores. I en les rondalles, i en les Narracions de la Foia de Castalla, fa participar un bon grapat de serres de l’entorn castellut. (n’hi ha més)

El paisatge és un element reconfortant en l’obra de Valor. Té diverses dimensions: en primer lloc, com una part del seu nom indica, es tracta del (país), de la identitat. També presenta d’altres components: els estètics, evocats com a caçador i excursionista, els ecològics lligats al seguiment dels cicles naturals, al coneixement de les propietats de les plantes, dels arbres, de l’oratge… El llenguatge geogràfic muntanyenc, el comenta de forma admirable en Millorem el llenguatge. Va ser la primera vegada que hi vaig veure escrites paraules com "carena", "fondal", "clotada", "tossal"… i vaig saber què era una "canal", un "congost", o que "tossal" deriva de "tòs", la part posterior del cap.