A tall d'invocació

Acaba d’eixir El mapa i el territori, una nova novel·la de Michel Houellebecq i s’ha fet de nou evident que és un autor amb partidaris aferrissats i amb enemics, simètricament, acèrrims. Des que l’any 2000 vaig llegir, tota d’un glop, Les partícules elementals, vaig entrar a formar part dels primers. En aquesta obra l’autor ens parla de la vida de dos germanastres de tarannà oposat: un és científic i  porta una vida ordenada, l’altre és professor de literatura i és un desenfrenat buscador de plaers sexuals. Però el que més em va agradar era com les peripècies d’ambdós personatges estaven acompanyades de digressions de caire sociològic i científic. Houellebecq els vol personatges exponents, éssers traspassats per la típicitat. A parer de l’escriptor els personatges viuen en un món on ha desaparegut l’amor —la possibilitat d’estimar— mentre que el sexe ha experimentat un domini expansiu i ocupa l’energia de la major part de la gent. En aquesta anàlisi, cal afegir que els culpables són, segons l’autor, les persones imbuïdes per filosofies com les de maig de 1968 o afins.    (n’hi ha més)

Després vindria la novel·la Plataforma, el 2001, on l’autor, mitjançant uns personatges significatius escenifica la buidor vital i la recerca desesperada de plaer. Aquesta recerca de plaer té el turisme sexual com la seua principal fita. La novel·la va profetitzar alguns esdeveniments del fonamentalisme islàmic. A través de diàlegs àgils i amb una diafanitat d’expressió, l’autor situa els personatges en actituds representatives de la societat dels nostres dies.
          El 2005 va aparèixer La possibilitat d’una illa, una novel·la més  extensa i més complexa que les anteriors, on aborda des de qüestions de ciència ficció, fins al buit existencial de la societat acomodada. Amb l’humor cínic deconstrueix alguns aspectes puritans i ens mostra molta hipocresia de les societats actuals anestesiades pel consum, plenes de gent amb colesterol i amb tota mena de plaers a la carta —especialment els sexuals.

    Ara, amb El mapa i el territori, Houellebecq revisa, a la seua manera, el món de l’art, la família (vista des d’un estat de raquitisme i descomposició) i alguns temes recurrents com ara el turisme,  més que una forma de descans quasi la manera més normal d’estar en el món.

             Amb l’audàcia que el caracteritza, l’autor deia en una ocasió: “Sóc el Zaratustra de les classes mitjanes decorades per Ikea”. Crec que és una autodefinició adient. Alguns, però, el veuran novament com un escriptor nihilista i oportunista, altres com un brillant observador del món dels nostres dies, impregnat de virulència crítica. Jo em quede mentre avance en la lectura d’El mapa i el territori —cal dir-ho?—en aquest segon grup.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!