A tall d'invocació

Huit persones, de procedència diversa, es troben en una casa on se suïcidaran. Així de dura és l’obra que comentem. Estaran cinc dies en total, i després descobrirem, amb un final sorprenent, coses que no ens esperàvem i que, potser, expliquen fets innecessaris. En tot cas: sorpresa final.

En avançar la lectura anem coneixent Elena, una dona marcada per la dissort familiar i amb una malaltia duríssima; Noèlia, una xicona que després de tastar el món frívol, esdevé addicta i es prostitueix per tal d’aconseguir la droga;  Simó, que va ser un xiquet abandonat i que transformarà la ferida afectiva en una continuada autoagressió; Aisha, una immigrant africana amb peripècies molt dures a l’esquena; Joel un addicte al sexe; Dídac, un policia incapaç d’acceptar la seua orientació sexual; Robert, un empresari torturat per la mort del seu fill i Silvana, una dona a qui l’addicció al joc arruïna una vida acomodada.

Persones que desfilen explicant-nos els motius de la seua dissort, en alguns casos són producte de la culpa, o de patologies o, simplement, de situacions dràstiques on s’han vist arrossegades… Ací tenim el punt fort de la novel·la: cada personatge es presenta de manera extraordinàriament nítida. Més que personatges són persones que les veiem pròximes i en alguns moments podem participar dels seus interiors turbulents. Una llengua resolutiva, d’un lirisme mesurat, on no falta ni sobre res, explica bona part de l’encert. La imatgeria també reforça el món de cada personatge i emmarca la seua singularitat. Així, Dídac sent “un suau xiuxiueig en la foscor”, Joel, és un “impuls atàvic desbordant” de mascle  i així successivament. Com observa Francesc Gisbert estan “dotats d’una estranya grandesa tràgica”.

Aquest personatges, tancat en una casa, amb aqueixa sentència al damunt, recorda molt Hui Clos, de Jean Paul Sartre. Aquell famós hotel, que de fet és l’infern, on acudeixen tres personatges Garcín, Estelle, Agnés. Els personatges esperen ser torturats, però no apareix cap torturador. Ells són els torturadors, perquè con il·lustra l’autor: “l’infer són els altres”.

A Un sepulcre de lletres minúscules, l’infern són ells mateixos i una adversitat que sembla repartir, dolors i desgràcies, de forma èbria. Una adversitat que són incapaços de suportar els personatges. Amb tot, un d’ells defensa: “Ens matarem perquè estem cansats de nosaltres mateixos. Som una colla d’egoistes als quals han oferit una excusa perfecta per posar fi a una vida que no ens agrada”.  L’infern, doncs, som nosaltres i el portem en el nostre interior.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!