A tall d'invocació
blog d'Enric Balaguer
Lectures al racó del foc
Llibres llegits amb la companyia del foc. Quan la vesprada ha començat a cedir a la fosca, és a dir: en la boqueta de la nit. El ritme cadenciós dels troncs en cremar-se, les flames amb un balanceig sensual, les ones de calor eixuta que arriben a la pell… I a llegir… Una cerveseta i, després, en sopar, alguna conversa …
Rituals a l’encalç de l’arcàdia perduda, i reconstruïda en la imaginació com un somni. Sóc dels qui encara sent l’olor de la terra. I un poc d’olor de florit –un poc eh!– em porta reminiscències ancestrals que semblen parlar-me d’enllà dels temps. El camp d’aquests dies, marcat per l’estridència de la pluja, desprén una irradiació on es mescla una humitat purificadora amb la calidesa natural d’un gran mamífer. (n’hi ha més)
Llegir en la platja, o en la piscina, és una tortura. Amb música -si no és clàssica- amb la televisió engegada, amb sorolls -de gent o de cotxes- no em plau gens. I tot això té, en canvi, el seu oposat en la que es fa al racó del foc. La llum de les flames, concentra, l’entorn una mica més fosc, també. El semisilenci, que és silenci, del foc…transpira serenitat i calidesa. L’olor del fum evoca la capacitat de sacrifici. El fum és el principi de la cultura. El foc, és una connexió ancestral, potser totèmica de la nostra espècie. Vàrem ser caçadors, i encara ens en queda alguna cosa.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
A les cases, habitualment, ja no hi ha llar de foc, i aquest plaer de llegir a la vora de les flames, amb alguna beguda calenta a les mans, ens queda llunyà.
No estic tan d’acord amb què és una tortura llegir a la platja. Potser sí en una d’aquestes platges envaïdes de gent, però on jo vaig, a les Cases d’Alcanar o al Delta de l’Ebre, encara pots gaudir de la pau de la platja i del so del mar amb un llibre a les mans. Lamento fer-vos enveja. Salutacions a Alacant.
M’agrada moltíssim llegir en el sofà quan no hi ha ningú més a la casa, i si pot ser amb la llar encesa millor. El problema és que cada any el període de temps en que pots encendre la llar per ací a la Marina Alta és més curt.
A l’estiu tinc una hamaca que em ve perfecta per a lectures a l’aire lliure.
La música per a llegir millor si no té lletra o canten en algun idioma en que el que no entenga res.
Jo no he pogut llegir mai a fosques i a hores d’ara em són necessàries les ulleres i la llum elèctrica, la llum del gresol o de qualsevol espelma, també em resulten insuficients. M’agrada, això si, badar davant del foc però, s’ha de remenar perquè sinó perd l’encant. El fum em resulta emprenyador, si potser n’hi ha massa, em fa plorar els ulls i m’encomana aquella sentor que hem nomenat injustament de gitano, desagradable, molt desagradable. No m’evoca per tant cap capacitat de sacrifici més enllà de suportar-lo si de cas plou i no puc obrir la finestra. Ah, el silenci! si que puc compartir el gust per la remor de qualsevol mena, la del foc tanmateix, de vegades forada la roba si potser el tió peta amb un excés d’alegria tot fent voltejar les guspires a tort i a dret. Xe! res com llegir allà on vinga de gust malgrat sia una curta estona, si hi ha sort, pot arribar-hi la paraula clau, la frase precisa desllorigador de tota la trama, o la joia de trobar un nou desig per continuar desembolicant la troca d’una vida potser massa complicada. La literatura resulta, ja es veu sovint, quelcom massa personal per engrescar ningú. La relació literària que més m’agrada és la de xoc i si mai n’he establert cap, ha estat gràcies al corc de l’alliberament, si, l’alliberament que tanta falta ens fa, tanta, com l’aire que respirem. L’alliberament de què o potser de qui? ens demanaran alguns i ens cal contestar-hi prest, d’Espanya que tants anys fa que ens enganya. Hem arribat a un punt com deia Sophia de Melo, que quan la pàtria que tenim no la tenim, perduda per violència i per renúncia. Fins la veu del mar es torna exili i la llum que ens envolta són reixes. No t’ho ha semblat mai quan mires al Cap d’Horta? Amic Balaguer, gràcies de tot cor pel teu magnífic blog, d’Alcoi estant, amb sana enveja.