A tall d'invocació
blog d'Enric Balaguer
18 de desembre de 2013
Sense categoria
2 comentaris
“Hannah Arendt” de Margarethe von Trotta
La pel·lícula de Maragarethe von Trotta sobre la filòsofa jueva se centra en l’escriptura del llibre reportatge, Eichmann en Jerusalén. Els fets són coneguts: el 1957, a Argentina, agents del Mossad van detenir, segrestar i després portar a Israel Adolf Eichmann. Havia estat un tinent coronel de les SS, responsable de la repressió dels jueus i un executor de la Xoà, de l’Holocaust. El 1961 va ser jutjat a Jerusalem i Hannah Arendt va cobrir la notícia per a un períodic. Més avant, va publicar els textos en forma de llibre reportatge.
La visió de la pensadora, refugiada de l’Alemanya nazi, deixeble de Martín Heidegger i amb qui va tenir un affaire sentimental, va causar una gran indignació entre sectors jueus. Molts hi volien veure en l’oficial alemany la bèstia negra, el rostre del dimoni. Tanmateix Eichmann era un ésser “normal”, vulgar, elemental, fanàtic…però no una bèstia amb una patologia esquizoide. (n’hi ha més)
La visió de la pensadora, refugiada de l’Alemanya nazi, deixeble de Martín Heidegger i amb qui va tenir un affaire sentimental, va causar una gran indignació entre sectors jueus. Molts hi volien veure en l’oficial alemany la bèstia negra, el rostre del dimoni. Tanmateix Eichmann era un ésser “normal”, vulgar, elemental, fanàtic…però no una bèstia amb una patologia esquizoide. (n’hi ha més)
La raó de tot: complia ordres. Pot ser això una justificació? És evident que no, o no del tot. El cas es repeteix amb les desaparacions de l’Argentina durant la dictadura militar. Complir ordres…
La filòsofa va deixar clar les limitacions que, al seu parer, tenia el personatge: una incapacitat per a pensar, per a posar-se en el lloc dels altres, una buidor mental significativa. La pensadora sovint recorda que Eichmann té un llenguatge personal reduït a l’àmbit burocràtic.
L’oficial nazi és culpable, evidentment. Però quin grau de culpa té? Com es pregunta Espriu en Antígona, qui pot dir la part de culpa de cadascú? El fet cert és que primer els jueus varen ser demonitzats, insultats, satiritzats, després culpabilitzats. Això va ser l’atmosfera que propicià, després en el context de la guerra, l’extermini dels integrants del poble jueu. La industrialització i la burocratització en varen ser aliats, de l’holocaust. El resultat ja el coneixem.
Una de les lliçons va ser la que destacà Hannah Arendt: que darrere de ciutadans alemanys, “carinyosos” amb els seus fills, bons pares de família, que aspiraven a ser ciutadans exemplars, també s’hi afegia el fet que posaven jueus en vagons de trens, tractant-los com animals, els robaven el que tenien, els tractaren amb una duresa inhumana. I després els portaven als crematori. Aquest és el croquis de la situació sobre el qual treballar. Si més no, ser-ne conscients.
En altres apunts del bloc he comentat temes relacionats com ara el llibre de Michel Onfray, El sueño de Eichmann.
La filòsofa va deixar clar les limitacions que, al seu parer, tenia el personatge: una incapacitat per a pensar, per a posar-se en el lloc dels altres, una buidor mental significativa. La pensadora sovint recorda que Eichmann té un llenguatge personal reduït a l’àmbit burocràtic.
L’oficial nazi és culpable, evidentment. Però quin grau de culpa té? Com es pregunta Espriu en Antígona, qui pot dir la part de culpa de cadascú? El fet cert és que primer els jueus varen ser demonitzats, insultats, satiritzats, després culpabilitzats. Això va ser l’atmosfera que propicià, després en el context de la guerra, l’extermini dels integrants del poble jueu. La industrialització i la burocratització en varen ser aliats, de l’holocaust. El resultat ja el coneixem.
Una de les lliçons va ser la que destacà Hannah Arendt: que darrere de ciutadans alemanys, “carinyosos” amb els seus fills, bons pares de família, que aspiraven a ser ciutadans exemplars, també s’hi afegia el fet que posaven jueus en vagons de trens, tractant-los com animals, els robaven el que tenien, els tractaren amb una duresa inhumana. I després els portaven als crematori. Aquest és el croquis de la situació sobre el qual treballar. Si més no, ser-ne conscients.
En altres apunts del bloc he comentat temes relacionats com ara el llibre de Michel Onfray, El sueño de Eichmann.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Una cosa que em va sobtar a la pel·lícula, i no en parla a l’article, és que part de la furia que va despertar en el món jueu d’Estats Units fou més pel fet de posar de relleu un cert col·laboracionisme de les èlits jueves en el que podríem dir la logistica de la barbaritat, que en el fet psicològic del Mal.