A tall d'invocació

Cap de setmana deliciós: cinema, passejos, gastronomia, converses i literatura captivadora: El rastre blau de les formigues de Ponç Pons. Buscava tenir el moment per a posar-me a llegir les seus pàgines. Chapeaux! Es tracta d’un llibre equívoc per la seua ubicació en una col·lecció de poesia. El rastre blau de les formigues és un esplendorós llibre d’aforismes que s’acosta a l’assaig, al pensament, molt més que l’exercici líric tout court. És més, diria que amb tocs molt prosaics no per això mancats d’ interés i d’agudesa.

    Ponç Pons és, fonamentalment, autor de llibres de poesia, també del diari Dillatari, un esplèndid exponent de la literatura del jo (maltractat, al seu dia, per una crítica prou estúpida). Enamorat de la cultura portuguesa i de l’obra de Miquel Torga i de la de José Saramago, té, un altre punt de referència: Henry David Thoreau. Però la seua escriptura és una celebració continua de llibres, de lectures, d’autors. Allà on va, on pensa, a Ponç l’acompanya una biblioteca i en fa una citació, una al·lusió temàtica, un resum, un discurs antitètic, etc. A diferència de Dillatari a El rastre blau de les formigues la literatura està més digerida.

El del menorquí és un pensament hedonista, conformat des de la lectura com un aliment fonamental i diari i que va caçant al vol idees, imatges, observacions domèstiques… Ara entra una idea literària, ara una observació existencial, ara una percepció visual de Sa Figuera Verda, ara fa una comparació entre les ales de les gallines i les d’alguns poetes… Amb tot açò, Ponç Pons va dibuixant un croquis existencial, bé que desproveït de gramàtica, amb una rotunda aspiració a la plenitud.

“Cavar, esporgar o aixecar còdols cura les ferides produïdes per la raó, elimina poses literàries i allunya els invisibles fantasmes del desassossec, el buit, el tedi i la depressió”.

“L’alegria canta, la tristesa escriu”.

“Mentre al tercer món es moren de fam, aquí, envoltats de riquesa i de possibilitats, n’hi ha que es moren d’avorriment”.

“Hi ha clàssics que sobreviuen a través del temps en llengües mortes i nosaltres sembla que escrivim, literàriament morts, en una llengua viva”.

“Què se n’ha fet del pensament de Gramsci i els poemes de Nazim Hikmet? ¿Va ser tot en va? ¿Tanta presó per a no res?”

“Més que un ofici, ser poeta és un desfici”.

“Els mals poetes solen guanyar traduïts”.

“Fugir de lletrasabiüts, perdonar envejaferits”.

“L’afectivitat augmenta l’efectivitat i l’únic consell que donaria a qui vulgui ser professor és que s’estimi els alumnes”.

“Com l’arbre per les fulles, jo respir per les paraules”.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!