A tall d'invocació
blog d'Enric Balaguer
De déus i d’homes
Una pel·lícula interessant, De dioses y hombres, inspirada en fets reals ocorreguts a Algèria al voltant de 1996. Un convent de frares s’enfronta amb els grups integristes que guerregen per l’entorn. A la fi, seran els seus botxins: moriran a les seues mans.
Mentrestant assistim al debat intern i, extern, dels frares sobre què fer: anar-se’n? acceptar la protecció de l’exèrcit? romandre sense prendre cap mesura de seguretat? La càmera es recrea en el monestir: un edifici enclavat en un paratge bonic, en les oracions, en els rituals comunitaris (els moments de cant gregorià són a tocar de l’èxtasi); també en les faenes de cadascú: un és metge, altres cuiden l’hort, altres venen la mel que produeixen… (n’hi ha més)
Els abnegats monjos mostren un compromís plenament autèntic i solidari. Un compromís que també els conduirà a la mort. Constantment, la pel·lícula ens situa el monestir com un oasi de pau envoltat d’amenaces.
Els frares són una comunitat que posa en pràctica l’harmonia i els valors espirituals: cada tret del paisatge, cada oració, cada activitat els fa viure conscients. I aquesta consciència els fa transmetre pau i serenitat. Són els fruits d’una vida coherent, d’una vida conscient.
Aquesta mena d’exemples ens reconcilia amb l’església, on també hi ha homes compromesos amb la pau, l’honestedat; “La vida conscient –escriu Tich Nhat Hanh- ha de ser una vida de compromís; quan hi ha visió, hi ha acció. Si no, de què ens serveix, veure-hi?”. Quina llàstima que no hi haja més frares com els d’aquest convent! Perquè, en fi, bona part dels membres de l’església –no sé si cal recordar-ho– tenen compromís, és clar que sí, però amb l’ordre establert i amb els poders fàctics. Són com auxiliars del sistema i en participen de l’intoxicació apologètica (posem la COPE, a tall d’exemple).
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Al final del seu llibre “Las Moradas”, Teresa de Jesús, després d’haver fet l’esforç de posar negre sobre blanc l’evolució espiritual que condueix les ànimes en braços de l’Amat (ella en diu Majestat), també deixa molt clar que si no hi ha “obres”, i ho repeteix tres vegades, no hi ha res…
Les obres són el nostre testimoni en aquesta vida, a la qual venim nus i partim nus.
Potser ho he idealitzat però sempre m’ha agradat aquest recolliment interior que es pressuposa en els frares, aquesta pau, serenitat i senzillesa que transmet l’espai d’un monestir. M’ha semblat molt diferent de la resta de l’església, més encara si pensem en les jerarquies.
És una gran pel·lícula. Ja fa dies que la vaig veure i encara me’n vénen flaixos de tant en tant. Encara n’hi ha, de frares i de monges com els d’aquest convent. I de laics que viuen també compromesos amb la pau i l’honestedat. Viscuda així, la vida és més plena. Segur.
Salutacions!
Una de les millors pel.lícules que he vist en els darrers anys. Frares compromesos n’hi ha pocs, així com fora de l’església. Quina bellesa de diàlegs, cants i sentiments en un món d`homes. salut, carme