A tall d'invocació

                          1

  Pensem-la clara aquesta quietud

  que escampa tants de ressons impensats;

   pensem-la clara i suggerent, que ens ompli

  l’espai concret d’ara mateix, l’espai

 en què no hi ha cap mena de sorpresa

 i tot és vell, i trist, i necessari.

Vam girar full temps ha, i alguns s’entesten

a llegir encara la mateixa plana.

                                    2

Potser el secret és que no hi ha secret

i aquest camí l’hem fet tantes vegades

que ja ningú no se’n sorprèn; potser

caldria que trenquéssim la rutina

fent algun gest desmesurat, alguna

sublimitat que capgirés la història.

Potser, també, del poc que tenim ara

no sabem fer-ne l’ús que cal; qui sap!

                                         3

Molt lentament giravolta la sínia

i passen anys, o segles, fins que l’aigua

s’enfila al cim més alt i, gloriosa,

proclama la claror per tots els àmbits.

Molt lentament davallen aleshores

els catúfols per recollir més aigua.

Així s’escriu la història. Saber-ho

no pot sobtar ni decebre ningú.

                      4

Massa sovint girem els ulls enrera

i el gest traeix angoixa i defallences.

L’enyor, voraç, ens xucla la mirada

i ens gela el moll dels sentiment. De totes

les solituds, aquesta és la més fosca,

la més feroç, i persistent, i amarga.

Convé saber-ho i convé, d’altra banda,

pensar el futur lluminós i possible.

    Miquel Martí i Pol, L’àmbit de tots els àmbits.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!