A tall d'invocació

De l’autor, n’estàvem habituats a un tipus de novel·la —la crítica les havia batejat de “novel·les d’erudició”— a través de la qual es reconstruïa una etapa de la vida d’una personalitat històrica. Hi havien estat la d’un científic —el naturalista comte de Buffon— o la d’escriptors de la talla de Goethe o de Voltaire o bé la d’un pintor com Cézanne. Amb La sega, Martí Domínguez fa un canvi de rumb en la seua trajectòria i s’endinsa en una ficció més convencional.

         La sega relata les peripècies dramàtiques viscudes per la família de Goriet, el narrador-protagonista, que viu en un mas de la zona muntanyosa de l’interior de la Plana de Castelló, en els anys de la immediata postguerra. Els llauradors hi sofreixen les escomeses, a tandes, dels membres del maquis i de la guàrdia civil. Viuen així entre dos focs: ara les represàlies i les venjances d’uns, ara les dels altres. El resultat final, el saldo, és  una cadena de desgràcies i de morts. Les qüestions ideològiques s’hi enramen amb les sentimentals-pulsionals i el conjunt esdevé un còctel explosiu. La situació que viuen els personatges, en molts moments, és ben fosca: “La guerra és així, mai no saps molt bé qui és l’enemic” —afirma el dissortat Ferroviari al protagonista.

  La sega, però, són dues novel·les: una sobre la por, la repressió i els efectes col·laterals de les guerres i una altra que podríem anomenar “ecològica”. Si anem aquesta segona, l’obra és plena de comentaris sobre el pas de les estacions, els cicles vegetals, els treballs agrícoles… El narrador-protagonista, Goriet, a través del qual seguim les peripècies de l’obra ha aprés a observar la natura de la mà del mestre don Arcadi. “Volia canviar-nos —diu en un moment donat— la mirada sobre un paisatge i una terra que nosaltres pensàvem que coneixíem millor que ningú”. No és gens casual que el mestre s’anomene “Arcadi”. Les descripcions sobre els canvis de paisatge, els signes de l’oratge, les propietats d’arbres, de plantes i d’animals són minucioses i poètiques,

         Ja érem a finals de la tardor, i la llum era groguenca i enlluernadora. El perfil de les coses s’accentuava, i les ombres s’allargaven, per entre els camps segats a ras. El vent novia el brancatge flexible de les gavarreres, amb els fruits vermells, brillants, vibràtils i juganers. La vegetació amb aquesta llum, irradiava una lluentor argentada, i les sorts finíssimes projectaven un verd cridaner, com si estigueren acabades d’envernissar. Els gal·lers i les serveres, amb les fulles seques ataronjades, contribuïen a aquesta macilència, amb les fulles estrellades dels aurons i les delicades dels corners, que encatifaven els barrancs. Bufava el mestral, i tan sols se sentia la maror que el vent entre la pineda densa del Tossal de Monfort.

    A través de les pàgines de la ficció descobrim l’efecte benèfic de les serps de ferradura o com la saliva humana mata els escurçons. I també una gran quantitat de propietats sobre plantes (gavarreres…), sobre animals (ovelles tronades, lluernes, gallines…), sobre els cultius (birbar els enciams o els fesols, encanyar tomateres…). O el passat que podem llegir a través de fòssils i altres residus prehistòrics. La sega no deixa d’oferir informació sobre el ritme de la natura i els seus cicles. Les parts de la novel·la són, significativament, la sembra, la sega i la batuda. S’hi indiquen moltes de les propietats —algunes màgiques als nostres ulls— de plantes i d’arbres. Així com de les característiques de la vida d’aus i d’ insectes. Els personatges es comparen contínuament amb altres integrants del firmament: Blas era prim com un llagostí; el Xaxo tenia els ulls sortits com de Mantis religiosa; Teresa tenia una mirada retillent com l’estrella del matí. O bé tenen malnoms, com ara la Rabosera, que parlen del seu tarannà. També els animals són tot un món pròxim, com les cabres que poden morir d’una tristesa que es combat amb pedres modorres.

“Tu eres un privilegiat de viure entre aquestes muntanyes, tan curulles de vida” —espetà, en un moment donat, Don Arcadi a Goriet. I l’encamina envers l’observació i la col·lecció d’insectes i de fòssils. A La sega apareix la mirada del biòleg-escriptor que hi ha en Martí Domínguez, sensible i conscients de la bellesa canviant de la natura, però sobretot de la diversitat i del misteri que acompanya el cosmos. És ací l’escriptor de les columnes de la revista El Temps o l’autor dels textos que va recollir posteriorment a Bestiari. La novel·la és fruit de la combinació de l’escriptor i del científic, de l’entomòleg i del poeta. Una suma vigorosa i fecunda que dóna com a resultat molts moments de lectura embadalida.

Foto de l’autor: Associació d’Escriptors amb Llengua Catalana

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!