A tall d'invocació

He llegit, amb fruïció, Una educació francesa,de Joan-Daniel Bezsonoff (L’Avenç, 2009). Es tracta d’un recull d’estampes de la infantesa, cadadascuna de les quals comença amb la frase: “quan jo era petit…”. Els textos varen aparèixer, prèviament, a les pàgines de la revista L’avenç, i pauten el recorregut de manera prou simètrica i ordenada en breus capítols.
  La infantesa de l’autor estigué marcada pels diversos llocs de la geografia francesa on va viure, pel divorci dels pares i, sobretot, per la petjada que varen deixar escoles, liceus i professors. El títol, atenent aquest darrer component que centralitza el recorregut, està ben triat: “una educació francesa”. En efecte, el record de professors, de classes, de matèries, de companys i d’experiències escolars es dilata de manera abassegadora.  “Per què són els professors  bons conductors del record?” –es preguntava Roland Barthes en la seua autobiografia. No ho sé, però així és: el llibre de Bezsonoff ho mostra amb  eficàcia. (n’hi ha més)
                       

El repàs del novel·lista, nascut a Perpinyà el 1963, passa per la geografia que va recórrer, des d’Alsàcia a la Provença, i de Massy a Niça i,  per descomptat, per la Catalunya d’enllà dels Pirineus; per la literatura que, poc a poc, va anar descobrint-li tot un un món –no podia ser d’altra manera tractant-se d’un escriptor; i força important també és la música, que li va proveir una enciclopèdia sentimental candorosa i potent. 

   Al pròleg l’autor hi deixa caure unes petjades de nostàlgia en avançar-nos que parlarà d’aquells temps: “antediluvians sense Internet, mòbils, fotocòpies, ni targetes de crèdits, [quan] els trens trigaven quinze hores per unir Perpinyà a París i calia esperar tres o quatre anys per tenir el telèfon a casa.Els cantants sabien cantar. Els actors pronunciaven admirablement el francés. El cinema feia somiar. Els gendarmes us demanaven la documentació amb la veu de Fernandel…” En fi, un temps que visitats per la memòria, i contraposat amb el present, traspua una pèrduda de puresa i un esvaïment melangiós d’essències.

     Dels múltiples al·licients de l’obra, caldria consignar com és d’interessant per al lector ibèric, un conjunt d’estampes biogràfiques de procedència francesa. Es tracta d’altres referents paisatgístics, musicals, escolars… Una allau d’ingredients novedosos. També és interessant la personalitat de l’autor, amb un hibridisme cultural i lingüístic, ja d’entrada familiar, que metabolitza de forma admirable. I, sobretot, és atractiu el seu compromís ètnic: “no em consideri ni de dreta, ni d’esquerra, sol amb les meues nostàlgies, a la recerca dels mots perduts del català rossellonès a les ribes oblidades dels estanys”. Llegiu-lo, si podeu, s’ho val.  

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!