A tall d'invocació

Bataller, un periodista dedicat a la publicitat, té un infart. És el tercer. Als seus cinquanta-quatre anys és un bon punt d’inflexió per revisar la seua vida, professionalment exitosa, efectivament estancada, humanament –o espiritualment– insatisfactòria. Per això en canvia el rumb: refà un amor de joventut, i s’estableix a un poble xicotet de la Vall de Gallinera, en una casa rural. La vida allí, bé que tindrà l’amenaça urbanística, és plàcida: un amor reeixit, un entorn de gent feliç, un acoblament estacional deliciós. Després de revisar la primera part de la vida: l’estada a París, les primeres passes professionals, el món intel·lectual (l’autor aprofita per fer un repàs d’alguns postulats post-estructurals) amb reptes i incerteses, el camí que ha seguit l’ha portat a l’infart. Aquesta segona oportunitat esdevé el camí del somni, el de la felicitat: tot happy end. I bé, com és possible tanta i tanta felicitat en una ficció actual? (n’hi ha més)

A la fi de la novel·la descobrim que es tracta de les cavil·lacions somnàbules que Bataller ha tingut durant els deu dies d’estar en coma. Res d’allò ha experimentat el protagonista que retorna a la realitat de l’hospital. Ho ha viscut tan intensament que ho dóna com a real, però ha estat una elaboració feta amb retalls de les seues experiències autobiogràfiques. Aquest viatge, encara que creat des de la imaginació delirant, ha estat un aflorament de la consciència i de la insatisfacció de la seua vida. “La vida es com un tapís ple de fils que s’enllacen i es desenllacen” —comenta el protagonista i afegeix: “Arribes a una cruïlla i decideixes tirar a la dreta. A voltes ni tan sols es pot parlar d’una decisió. A l’esquerra t’has deixat tot un seguit de possibilitats. Si hagueres girat a l’esquerra, el fil de la teua vida hauria acabat teixint un dibuix diferent”. En efecte, el protagonista, conscient d’aquesta realitat vol permetre’s una segona oportunitat. Vol seguir els fils d’una amor de joventut.

     L’autor desplega una sèrie de recurs hàbils per capbussar-nos en la vida del personatge.Durant la primera part de la seua vida professional s’ha deixat anar a través de les emocions publicitàries, dirigides, fabricades; la segona etapa suposarà un lliurament a les emocions naturals: la vida del camp, el menjar natural, la placidesa còsmica…

                La novel·la, en algun moment, semblava empeltar-se amb les ficcions de Michel Houllebecq. Això sí: sense la càrrega despietada de deshumanització. Ni amb un sexe tan omnipresent. També en algun punt ens recorda els personatges de Milan Kundera, amb el seu llast filosòfic al bè. 

                Bodí és un escriptor agut, amb una inventiva inesgotable que pot extraure el color i el sabor de qualsevol situació, de qualsevol caràcter. La domesticitat més insulsa passa pel filtre de la poesia reveladora. Amb un llenguatge amerat de sensacions, perfila tant la vessant intel·lectual com quotidiana en la vida dels personatges. I ens presenta unes individualitats que ens parlen, escenifiquen amb agudesa, el món dels nostres dies. Com diuen els francesos: “Ça vaut le voyage”, el viatge s’ho val.   

    Foto: Benissili, la Vall de Gallinera

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!