El 1992. Defensant la Independència de Catalunya. Carles Muñoz Espinalt.

26 de juliol de 2022

0 comentaris

Carles Muñoz Espinalt, Fotografia.

Preludi de la Independència.
Carles Muñoz Espinalt, 1992

Capítol VIII. (L’efecte Manelic)

LES AVERSIONS MÚTUES I ALTRES TRIFULGUES

No per haver fallat quan intentava heure’ls,
deixa un poble els seus anhels. Pot sentir-se
frustrat però els afanys van més enllà dels
resultats.

Els catalans en som un exemple:
a través de la història, hem mostrat idèntic delit
que els portuguesos per alliberar-nos
d’Espanya, tot i que ells van sortir-se’n airo-
sos i nosaltres encara no.

Qui es nega a veure-ho? En primer terme
els periòdics deliris de grandesa dels espa-
nyols els incapaciten per a comprendre que
existeixin al seu redós pobles que no se sen-
ten, ni gens ni poc, complaguts d’ésser
súbdits submissos de la seva infinita arrogàn-
cia. Quan se’ls insinua l’actitud, ens acusen
de voler tancar-nos a casa i de no trobar la
manera de conviure amb ells. Es pensen que
els tenim enveja quan contemplem la univer-
salitat de la seva expansió. Si poguessin,
intentarien convèncer-nos que l’espanyol
també és l’idioma oficial del cel.

El basc Miguel de Unamuno, en el seu lli-
bre Soledad, ja mig assimilat per l’aire de
Salamanca, confessa: «En el fondo del cata-
lanismo, de lo que en mi país vasco se llama
bizkaitarrismo, y del regionalismo gallego no
hay sinó anticastellanismo, una profunda
aversion al espíritu castellano y a sus mani-
festaciones. Esta es la verdad, y es menester
decirla. Por lo demàs, la aversión es dígase lo
que se quiera mutua»

Ens veuen com formigues que no paren de
treballar, però que no tenen cap noble singu-
laritat ni cap missió divina. La febre dels seus
deliris de grandesa no millora. S’hi troben bé
deixant-s’hi portar i, quan menys us ho pen-
seu, han pujat de temperatura. Com a mínim
han obrat així des que varen saquejar
Amèrica. Mireu la Història pel segle que vol-
gueu, són sempre en el mateix lloc: a punt
d’espoliar una altra víctima com si li fessin un
favor, ja que les seves actuacions les creuen
providencials. És un fet sense excepcions.

Començada la Segona Guerra Mundial, parti-
cularment el període que va de 1939 a 1942,
els dirigents del feixisme europeu es repartien
el món per després de derrotar totalment els
aliats. Entre ells, Franco era dels qui estava
més amatent per veure què li tocaria. En el
Diari del comte Ciano, Ministre d’Afers
Exteriors de Mussolini, queda ben clar el
repartiment que volien fer. En ple any 1939,
Ciano escriu: «II Duce voule che con la
Spagna si cominci a definire il programma
futuro per il Mediterraneo occidentale:
Marocco integralmente alla Spagna; Tunisia e
Algeria a noi. Un accordo con la Spagna do-
vrebbe assicurarci la comunicazione
permanente con l’Oceano attraverso il
Marocco.»

En aquells moments, i entre els més exal-
tats jerarques del feixisme espanyol, cada
vegada que Mussolini els prometia tot el
Marroc per a ells, ja especulaven amb el
nombre de catalans i d’altra gent que consi-
deraven indesitjables que hi trasplantarien,
mentre repoblarien el nostre territori amb
homes de confiança de l’«imperio». No feia
anar Hitler d’ací i d’allà a milions de persones
com el pagès que treu d’un lloc a l’altre un
rusc d’abelles?

Aquells anys són els més sòr-
dids i terrorífics de tota la història de
Catalunya: els millors intel·lectuals del país a
l’exili, les presons plenes a vessar, els afuse-
llaments al Camp de la Bóta a diari, la fam a
la majoria de cases i, per torna, l’espasa de
Dàmocles que representava sentir a dir que si
el feixisme guanyava la guerra —i en aquells
instants avançaven victoriosos per tots els fronts—
a la majoria de catalans ens traurien definitiva-
ment de la nostra terra. Es parlava de trasplantar
dos milions set-centes mil persones. Dos milions
serien del Principat de Catalunya i del País Valencià
i la resta d’Euzkadi, Astúries i Múrcia, zones on també
sospitaven que hi havia molts rebels en potència.

Sovint els catalans semblem negats per a
comprendre els pocs escrúpols que gasten
els espanyols «con mando» en les seves esbojarrades
pretensions i ens resulta impossible mesurar el volum
dels seus deliris de grandesa. Ens autoprogramem
per la via de l’error de tant repetir-nos: «no serà tant».
Prou que parlem que hi ha catalans destres i «florentins»
que en el terreny de la política se les saben totes, però
posats a jutjar les maquinacions megalomaniàtiques dels
espanyols ens comportem com en Manelic quan arriba
al molí, que no té cap sospita de tot el que trama l’amo
i el contempla com el seu protector.

Un cas: poques hores després del frustrat cop d’estat del 23
de febrer de 1981, totes les persones a Madrid que es creuen
dominar els fils de l’alta política ja estaven assabentades
que aquell intent portava com a finalitat, fos quina fos la pretensió
d’aquell o d’aquell altre sublevat, posar el general Alfonso Armada
com a nou dictador, amb més o menys guant
blanc i roses socialistes. No obstant, a La Vanguardia
del dia 25 de febrer de 1981, s’hi pot llegir un article de
Carles Sentís, en el qual interpreta al general Alfonso Armada i
bon punt el veu, en sortir del «parlamento español»,
aquella nit que havien estat tots els diputats segrestats,
declara: «Le di la mano pensando que a través de él se la daba a
todo el Ejército Español y al Rey del qual, el
hoy segundo jefe del Alto Estado Mayor, fue durante
múltiples años ayudante militar.»

Víctimes amb massa freqüència d’una
situació Manelic —no és pas casual que el
drama Terra Baixa d’Àngel Guimerà, la nostra
gent se’l senti carn de la seva carn— qui pot
estranyar-se si, descobertes les intrigues deli-
rants, ens sentim els catalans doblement
vexats? Creure’ns uns enzes inofensius o
voler-nos mantenir enganyats i políticament
immadurs, és una temeritat que podreix les
situacions i mai no condueix, ni a una autènti-
ca pau ni a la veritable concòrdia.

Carles M. Espinalt
(Preludi de la independència, 1992)

PS1:

Américo Castro i els fills de puta dels catalans

https://www.vilaweb.cat/noticies/americo-castro-i-els-fills-de-puta-dels-catalans/

PS2:

Barcelona 92: trenta anys després, Espanya ja no és, ni serà mai, el nostre futur

https://www.vilaweb.cat/noticies/barcelona-92-espanya-no-es-ja-ni-sera-mai-el-nostre-futur/