Mandat 1-O: Edificar la República Catalana Independent

Preludi de la Independència. Capítol VI. "els qui han volgut dominar Europa"

 Preludi de la Independència de Carles M. Espinalt, 1992

CAPÍTOL   VI

NAPOLEÓ, TALLEYRAND 1

CATALUNYA

Abans, com ara, els qui han volgut dominar

Europa ideen projectes i especulen mitjançant

un ample espectre polític que, quan es refe-

reix a Catalunya, va des de la submissió més

estricta a la plena Independència. Cap possi-

bilitat es descarta per endavant. Com és que

no s’hi han fixat detingudament els nostres

historiadors? Ni un d’ells esmenta fets com el

següent: L’any 1807 Napoleó comunicava

amb imperiosa insistència a Talleyrand que

volia apoderar-se d’Espanya. Dominaria la

península Ibèrica, nació per nació. Era reco-

manable? Talleyrand creia que no en tenia

cap necessitat, ja que els espanyols li deixa-

ven pas lliure per combatre contra Portugal i

els tenia rendits sense atacar-los.

Els consells de Talleyrand a l’emperador

venien a dir: Si voleu intimidar encara més els

espanyols ocupeu, Catalunya. Amb l’acció,

podreu fer creure als catalans que els inde-

penditzeu d’Espanya, que els té sotmesos. I,

la gesta, podreu presentar-la de cara a

Espanya com una ajuda que els feu, ja que

no essent els catalans gent de la seva con-

fiança, voleu assegurar-vos que no us trairan

per aquest costat ni faran cap mala passada

a Espanya. «Ocupada Catalunya ?concreta

textualment Talleyrand en les seves

Memòries? , fins aconseguida la pau maríti-

ma amb Anglaterra, si la pau es retarda, és

possible que Catalunya, que és la menys

espanyola de totes les regions d’Espanya,

s’adhereixi a França, puix que d’això n’hi ha

tradicions històriques.»

Per perfectes que fossin les maquinacions

que Talleyrand ordia, Napoleó no en va fer

cap cas. Ell, creia només en el poder de les

armes i amb la seva sort de guerrer invenci-

ble, mentre el seu ministre comprenia que el

secret de la política operant es deriva de

saber desxifrar i valer-se del caràcter dels

pobles. Parlaven dos llenguatges diferents. El

mateix Talleyrand comenta els resultats

d’aquella entrevista amb Napoleó: «No el vaig

convèncer i des d’aleshores desconfià de

mi.» És més, el recel i la suspicàcia entre

aquests dos personatges, iniciada un dia del

1807, on van sortir a parlar de Catalunya,

creixia més i més a mesura que la guerra a la

península Ibèrica prenia un mal caire per a

Napoleó. Se sentia airat per l’encert dels con-

sells de Talleyrand? Mai no havia permès

Bonaparte que li donessin una lliçó d’estratè-

gia. l molt menys si després es demostrava

que era la correcta. Només el que ell ideava

ho creia la perfecta solució. Aquesta supèr-

bia, fins i tot pot constatar-se en els

comentaris que deixà escrits Napoleó a

l’entorn del llibre E/ Príncep de Maquiavel.

Així, en un moment que, l’autor, adverteix al

príncep de com pot estalviar-se certes dificul-

tats, Napoleó anota: «Maquiavel es

meravellaria de veure com he sabut escapar-

me’n.»

No, les tropes napoleòniques no varen pas

envair Catalunya amb l’estratègia de

Talleyrand; el programa que portaven ni de

bon tros era tan astut i precís. Es pot dubtar

del talent polític dels catalans, però és inne-

gable que som un poble que ha tingut com a

adversaris homes de la màxima sagacitat.

Com a mínim, enfront, rarament hem trobat

aprenents. Què hauria passat si els francesos

haguessin envaït Catalunya portant com abandera la política de Talleyrand?

Naturalment, va prevaldre la de Napoleó i cal

llegir les proclames dels francesos per veure

fins on estaven desafinades. S’adreçaven als

catalans, això sí, amb l’idioma de la terra,

però en termes molt poc motivadors. Un frag-

ment: «Napoleó el Gran vos allarga los seus

braços tutelars veyent que les entranyes de

vostra pàtria se despedasen per al furor revo-

lucionari que us han inspirat los vils

inglesos.»

Amb tot, van trobar-hi molts catalans dispo-

sats a valdre’s d’aquells esdeveniments per

anunciar un preludi de la Independència. Amb

temor i agafades les oportunitats per la punta

dels cabells, si voleu, però sense defallir i

donant la cara. Si calia exigir, es feia. Quan

en un sopar de gala que la ciutat de

Barcelona oferia al mariscal Augereau, nome-

nat Governador General ?segons es pot

llegir en el llibre Invasió Napoleònica de

Frederic Camp?, el Regidor en Cap Antoni

de Ferreter reclamà de l’alt militar francès que

a partir d’aleshores fos publicat en català el

Diari de Barcelona, no podem pas dir que els

polítics d’aquell temps anessin per les bran-

ques o es passessin la vida creient que

encara «no és el moment.»

Carles M. Espinalt
(Preludi de la independència, 1992)

——————————————————————–

No us oblideu de llegir a En Carles M. Espinalt "Preludi de la Independència" post 491 (V) post 479 (IV) – post 475 (III) – post 463 (II) – post 461 (I)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!