"l’ordre de les coses, diu el sociòleg Pierre Bourdieu, «no és un ordre natural contra el qual no es pot fer res, sinó que és una construcció mental" (Quim Gibert)
Per això l’encerta de ple n’Ibarretxe qua diu als bascos que depèn d’ells, que serà el que ells vulguin!
Bona nota en prenem la gent de Catalunya Acció i per això ens hem determinat a alliberar Catalunya i farem, fem, tot el possible per a precipitar la construcció d’un estat propi.
Un estat propi és l’única eina capaç de defensar la llengua d’un poble i promouren el coneixemement, la parla i tot tipus de polítiques proteccionistes
És molt trist veure com un home de parla catalana traeix i abandona un dels trets fonamentals de la seva ànima, i més quan aquest home per la seva posició privilegiada podria ajudar decididament a salvar i garantir la perdurabilitat d’una de les 6000 llengües del món en perill, en aquest cas la que havia sigut la seva llengua. Perquè les llengües només es poden defensar i protegir parlant-les a la seva terra.
Per aquesta argumentació m’ha servit el necessari escrit d’en Quim Gibert que us adjunto:
Què en treus de guanyar-ho tot si perds l’ànima?
A la Franja de Ponent els socialistes van repetir per activa i per passiva que impulsarien la cooficialitat del català. Ara que han fet un nou estatut d’Aragó, però, el català n’ha quedat exclòs
QUIM GIBERT. Psicòleg
Cap a finals dels anys 40, el Partit Comunista Francès recomanava als líders independentistes de les colònies d’ultramar que més que lluitar per la seva sobirania, el que calia era esmerçar esforços plegats en bé del comunisme. Perquè un cop els comunistes francesos prenguessin possessió del govern de França, el tema colonial seria molt més fàcil de resoldre. Feliçment, entre els colonitzats ningú es va prendre seriosament la consigna.
A la Franja de Ponent, en canvi, gran part de la gent sensible a la llengua va creure en la paraula socialista. Potser va ser per no desmoralitzar-se o perquè no poder-se fiar de la classe política és molt dur. I és que tant des de l’oposició com en el govern de Saragossa, els socialistes van repetir per activa i per passiva que impulsarien la cooficialitat del català. Arran d’aquesta promesa, molts franjatins es van arrenglerar al seu costat. Però tot ha estat en va. Ara que han fet un nou estatut d’Aragó, el català n’ha quedat exclòs havent-hi Marcel·lí Iglesias de president. Per acabar-ho d’adobar, Iglesias ha qualificat el text estatutari de respectuós: «no està envoltat de polèmiques identitàries» (El Periódico, 4-10-06). Per ordres expresses de José Luis Rodríguez Zapatero, calia que alguna comunitat autònoma aconseguís el consens amb el PP a l’hora d’aprovar els nous estatuts promoguts pel PSOE. A fi i efecte de tenir contents els populars i, de retruc, Zapatero, el socialista Iglesias ha hagut de demostrar, entre altres coses, que era suficientment anticatalà. Des de la deshonestedat i el vassallatge potser Iglesias, al llarg de la seva carrera política, continuï assolint altres èxits d’aquesta mena sacrificant la nostra llengua. «Què en treus de guanyar-ho tot si perds l’ànima?», es pregunta un oficial de l’exèrcit nord-americà, especialitzat en afers indis, a la pel·lícula Gerónimo. I és que Iglesias és fill de Bonansa, un poblet catalanoparlant de la Ribagorça. És a dir, el que hagués pogut ser el president ideal per a la reactivació del català en aquests verals, ha segellat un estatut que continuarà tolerant la diglòssia de la seva pròpia llengua materna i la de tants altres franjatins. A mitjan segle XIX l’existència d’esclaus era un fenomen d’allò més normal i corrent als Estats Units. Així ho relata l’escriptor nord-americà Mark Twain (1835-1910): «quan jo era nen en edat d’anar a l’escola, no tenia cap aversió a l’esclavitud. No era conscient que hi hagués res de dolent. Ningú no l’atacava: els diaris no escrivien res en contra; la trona local ens ensenyava que Déu l’aprovava» (dins el llibre De Robinson Crusoe a Peter Pan).
Les tesis abolicionistes, però, van acabar triomfant pocs anys després. Els trenta anys de democràcia espanyola han aconseguit que la gent de la Franja, en la seva majoria, contemplin com un absurd dignificar el català. En el monolingüisme oficial castellà, pràcticament ningú hi veu res de dolent. El cèsar Iglesias passarà, però les tesis favorables a l’oficialitat del català acabaran reeixint. I és que l’article 2 de la Declaració dels Drets Humans apunta que el de llengua és inalienable.
La història és d’aquelles matèries que no és poden programar. Perquè l’ordre de les coses, diu el sociòleg Pierre Bourdieu, «no és un ordre natural contra el qual no es pot fer res, sinó que és una construcció mental, una visió del món».
QUIM GIBERT. Psicòleg
——————————————————–
Nota del blocaire: La frase "Què en treus de guanyar-ho tot si perds l’ànima?" els Evangelis escrits fa uns 2000 anys la posaren en boca de Jesucrist.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!