Avui Josep Sort, independentista català i professor d’Història i Política a la Universitat, treu foc pels caixals i amb raó. Després Claudi Romeu ens exposa una de les seves opinions, segona part d’un altre article "dinamita" publicat fa dos dies al "Finestral" Secció diària de la Gaceta Digital "El Nord" de Catalunya Acció.
———–
Amb vosaltres: Josep Sort
—-
DESPOLITITZA QUE DESPOLITITZARÀS! O quan els dinosaures al.lucinen mandarines
El vicepresident Carod acaba d’afirmar que cal despolititzar la llengua. Amb aquesta genial proposta, pretén ser més original que ningú. Déu ser l’únic polític en el món que considera que la llengua no és una qüestió política. Mare de déu senyor. També demostra que és un mal polític. On s’és vist que un advocat, o, encara més, un jutge, digui que cal desjudicialitzar res. Qui és l’inútil que es vol fotre pedres a la teulada? No veus que si despolititzes res, el que estàs fent tu és perdre poder, influència?
A veure si ens entenem. Els estats són cada cop més aparells culturals, on el component lingüístic és un element que remarca la diversitat considerada com quelcom posititu. Vull dir que els estats avui en dia estan renunciant a moltes competències de tall econòmic, militar, de justícia, etc., però en cap cas renuncien a les competències culturals, i dins de les culturals, a les lingüístiques.
Si això és tan clar, com pot ser que hi hagi un il.luminat que prediqui despolititzar la llengua catalana? Doncs, senzillament, perquè és una patata calenta que li fa nosa. Perquè no sap o no vol gestionar-la. Perquè no consulta amb el seu company de partit, Bernat Joan, si cal despolititzar la llengua? En Joan és l’autor d’un llibre clau: " Les normalitzacions reeixides" (Oikos Tau, 1996). Precisament, les tesis que s’hi defensen són tot el contrari de les que propugna l’il.luminat vicepresident.
En el fons del fons, el genial polític està cansat, rebentat i sap que ell tampoc pujarà al Montblanc, i opta per una mena de Let it be casolà.
Propugnar la despolitització de la llengua, és deixar-la a mans del mercat, de les dinàmiques socials. És com propugnar la desjudicalització dels conflictes socials. És un retorn a l’edat de pedra. És la renúncia a establir unes fites, uns objectius a assolir: és, en definitiva, pujolejar.
És acceptar acríticament la realitat social, i renunciar a transformar-la per tal que sigui quelcom millor del que vam rebre. És la política de l’acomodació, de la rendició més o menys maquillada.
Carod, tu despolititza? que nosaltres polititzarem, xato.
Autor: Josep Sort
————-
Avui Claudi Romeu s’ha descuidat una part de la medicina, només ens relata els símptomes de la nostra malaltia. Ens convé més medicina, més! Ens convé Estat Català i trencar, trencar, trencar d’una punyetera vegada!
Llegiu-ne la primera part, explosiva a:
http://www.catalunyaaccio.org/elnord/elfinestral/elfinestral.html
del dia 18 de desembre de 2006 i la segona part aquí mateix:
OPINIONS (9)
Som un país ocupat! (2ª part)
El Quixot, escrit molt possiblement pel valencià Miquel Servent, il·lustre membre d?aquesta gran família valenciana del que no s?en coneix l?original escrit en català, perquè? És quasi segur i ara s?està investigant molt seriosament per algun historiador català, el perquè no s?ha trobat enlloc el text original de l?exitós ?Quijote?.
El més probable és que els castellans el van fer esfumar. Sabedors dels seu gran èxit, immediat a la primera edició, tan a Anglaterra, com a França, Portugal, etc…se?l van apropiar i en van fer desaparèixer la versió original catalana. Segurament és pel què ara s?en diu ?El Quijote? i el nom de l?autor apareix com a ?Miguel de Cervantes?.
La gran novel·la, és més que probable que resulti ser una paròdia constant i una hàbil burla dels llibres de cavalleria castellano-espanyols i la seva obsessiva i ridícula ?Hidalguia?. S?entén perfectament que un català, se n?enfotés amb fina ironia i en una de les millors proses que mai s?hagin escrit. (Pendents de les importants investigacions de Jordi Bilbeny i el seu equip)
I si ens mostrem negligents, pot ser que un dia, l?altre també gran novel·lista valencià, Joanot Martorell autor del magnífic Tirant lo Blanc, acabi titulant-se ?Juanito de Moratalaz? o ?Juan Martínez? i la seva novel·la ?Echando el Blanco? o ?Echando leches?, frase prou habitual en aquest personal. Com és natural en els espanyols, mai fan esment d?aquest altre gran novel·lista i la seva indiscutible importància. Si l?haguessin pogut convertir al ?castellano?, ja l?haurien coronat de gran prestigi i la més exitosa promoció.
Recordem que qui fa un elogi extraordinari d?aquesta exemplar novel·la de Joanot Martorell, és precisament l?autor del Quixot, qualificant-lo del millor llibre de cavalleria escrit fins a aquell moment. Recordem també que el mateix personatge del Quixot, a l?únic lloc que li desapareixien tots els mals i la seva misteriosa bogeria, era a Barcelona o València!?
És quan entra en terres castellanes que veu molins de vent que li semblen gegants, etc. el seu grotesc ?Sancho Panza?, sí que és manxec i/o castellà. Aquí es pot trobar el missatge subliminar de fons d?aquesta obra. Completament oposada n?és la lectura que en propugnen els espanyols, interpretant el text d?acord als seus interessos i obviant aquestes significatives paròdies.
Són els mateixos que tenen la barra d?acceptar el nom de ?Colombo? de nacionalitat genovesa, pel del Colom català, simplement perquè volen destruir, com sigui, un prestigi d?aquesta magnitud per Catalunya, a més d?adjudicar-se?l. O de promoure la sortida del primer viatge de Colom des de ?Palos de Moguer?, o qualsevol altre ?Palos?, quan en realitat es va produir des de Pals de l?Empordà i tantes coses més…
Prou que volien que un dels més grans violoncel·listes del món, Pau Casals, per a ells ?Pablo Casals? retornés a Catalunya, perdó ?Ejpaña? després del seu exili voluntari mentre el totalitarisme espanyol de Franco fos present. Va ser després de les contundents manifestacions del nostre músic, al Congrés Nord-americà davant del President John F. Kennedy, que no han volgut saber res més d?ell ni l?anomenen mai més.
I tants i tants altres exemples que es poden constatar en la pròpia història fins al mateix present. No ho oblidem mai i siguem-ne plenament conscients. Ells continuen impulsant aquesta desnaturalització constant de la nostra identitat, condicionant la nostra presència al món com a catalans, sempre desvirtuant-la i maquillant-la amb una brutal espanyolització sense límits.
En el mateix camp de l?esport és prou manifest. Com que no poden desvirtuar la preponderància d?esportistes catalans, no s?obliden mai d?anomenar-los ?el atleta, tenista i gimnasta español?, perquè no poden sofrir la catalanitat de cap manera. Els crea una urticària rabiosa i furoncolosa que se?ls menja, els destrossa i els corromp de viu en viu la seva visceralitat!
Sí, som un país ocupat!… no cal insistir-hi més! Nosaltres tenim la paraula, nosaltres tenim la responsabilitat que tot continuï així, com ells volen per sempre més… aquesta és la nostra maleïda realitat actual… fins quan?
Claudi Romeu, abril 2006
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!