OPINIONS (3)
El primer principi que cal potenciar sense més dilació, és que els catalans no som ni espanyols ni francesos. Agradi o no, som catalans i ja queda tot dit. Individualment ningú és ell i un altre a la vegada. La individualitat és un condicionant natural inamovible. Col·lectivament es produeix exactament igual a partir que un grup qualla com a col·lectiu, coincidint amb un perfil homogeni i amb unes característiques comuns i plenament definitòries, com són, una història, uns costums, unes institucions, unes lleis, una llengua, unes carac-terístiques geogràfiques, sociològiques, una visió del món, una concepció de futur, etc… factors que acaben configurant la identitat nacional col·lectiva i projectable. Els catalans fa molts anys que hem superat aquest estadi i n?hem d?exigir el més absolut respecte.
Una altra cosa és com cada ú entengui la seva identitat, que pot ser el resultat de múltiples factors, d?índole cultural, de procedència, d?educació, del lloc de naixement i un posterior desplaçament a un altre territori… i també, no ho oblidem, de possibles manipulacions demolidores, portades a terme per diversos interessos, amb la intenció de deformar o inclús trencar i esborrar unes realitats naturals, que determinats grups vulguin esmenar, imposant arbitràriament altres conductes o concepcions, amb motivacions divergents, siguin d?ordre polític, econòmic, de poder, culturals, etc…
El que sí cal respectar escrupolosament és el sentiment amb què cada persona viu la seva pròpia realitat. La llibertat individual ha d?estar rigorosament i en tot moment garantida pel que respecta a la identitat personal i única.
Ara bé, les divergències identitàries explícitament reconegudes entre el col·lectiu i l?individu, s?han de salvar curosament per evitar la possibilitat de conflicte, amb el més pulcre respecte mutu. El col·lectiu ha de tolerar la identitat del sentiment individual diferenciat i la persona que no comparteix el sentiment del col·lectiu ha d?acceptar, respectar i fins i tot esforçar-se en participar, dels sentiments i les lleis de la comunitat receptora que l?admet.
Com a síntesi, els ciutadans de Salses a Guardamar i de Fraga fins a Maó, amb el nom que ens identifiqui a tots, hem d?afirmar-nos com a tals davant del món i així n?hem de ser acceptats. En aquest camp no existeixen segons cognoms. Fora suplantacions com: català-espanyol, català-francès, etc… completament errònies per destructives, injustes, i inacceptables per malinten-cionades.
Encara ara, després de prop de tre-cents anys de la desfeta que ha capgirat la nostra història i tota la trajectòria nacional catalana, actualment en mans dels mateixos genocides espanyols i francesos, som a temps de tòrcer novament el nostre destí cap a una regenerada Sobirania i perpetuar la Catalunya que tots desitgem.
Sí, i mil vegades sí, hem de potenciar i reconstruir el país. Perquè? (que diria la Mònica Terribas) Doncs senzillament perquè no estem morts! Catalunya està viva, encara que degudament anestesiada pels nostres enemics. No s?anestesia un cadàver. S?enestesia un cos viu per a poder-lo manipular convenientment, en aquest cas per a sotmetre?l als interessos dels enemics.
Qui està greument anestesiada és la nostra identitat nacional.
Els diccionaris identifiquen el concepte anestèsia amb una insensibilització produïda per mitjans artificials sobre un cos viu. Com dic més amunt, no s?anetesia un cos sense vida.
Els dos conceptes que ens han de mantenir en la continuada lluita restauradora del nostre país, són aquest dos: el primer és que Catalunya, malgrat ser un país sota els efectes de la insensibilització, està plenament dotat perquè no ha deixat de ser un país viu i per tan completament apte per a desvetllar-se i lluitar enèrgicament pel restabliment de la nostra llibertat i sobirania, que és el segon concepte a no oblidar.
És el trencaclosques del got mig ple o mig buit. Si considerem que el vas està mig ple, el camí a recórrer es fa més fàcil i més proper l?objectiu a assolir.
A mida que anem autodespertant-nos de l?artificial anestèsia, hem omplir-nos de la joia de viure i ens hem d?entusiasmar fins a enamorar-nos de l?objectiu de llibertat que significa retrobar-nos de nou amb la Sobirania que ens ofereix la pàgina, encara en blanc, i continuar escrivint la història de l?endemà de l?11 de setembre del 1714.
És l?homenatge a tots aquells catalans, que essent plenament coneixedors del risc davant d?espanyols i francesos, van resistir heroicament, lliurant la seva vida que avui ens manté encara vius.
Claudi Romeu, agost 2006
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!