QUÈ EN TREUS DE GUANYAR-HO TOT SI PERDS L´ÀNIMA ?
Cap a finals dels anys 40, el Partit Comunista Francès recomanava als líders independentistes de les colònies d?ultramar que més que lluitar per la seva sobirania, el que calia era esmerçar esforços plegats en bé del comunisme. Perquè un cop els comunistes francesos prenguessin possessió del govern de França, el tema colonial seria molt més fàcil de resoldre. Feliçment, entre els colonitzats ningú es va prendre seriosament la consigna.
A la Franja de Ponent, en canvi, gran part de la gent sensible a la llengua va creure en la paraula socialista. Potser va ser per no desmoralitzar-se o perquè no poder-se fiar de la classe política és molt dur. I és que tant des de l?oposició com en el govern de Saragossa, els socialistes van repetir per activa i per passiva que impulsarien la cooficialitat el català. Arran d’aquesta promesa, molts franjatins es van arrenglarar al seu costat. Però tot ha estat en va. Ara que han fet un nou estatut d’Aragó, el català n?ha quedat exclòs havent-hi Marcelino Iglesias de president. Per acabar-ho d’adobar Iglesias ha qualificat el text estatutari de respectuós: «no està envoltat de polèmiques identitàries» (El Periódico, 4-10-06).
Per ordres expresses de José Luis Rodríguez Zapatero, calia que alguna comunitat autònoma aconseguís el consens amb el PP a l’hora d’aprovar els nous estatuts promoguts pel PSOE. A fi i efecte de tenir contents els populars i, de retruc, Zapatero, el socialista Iglesias ha hagut de demostrar, entre altres coses, que era suficientment anticatalà. Des de la deshonestedat i el vassallatge potser Iglesias, al llarg de la seva carrera política, continuï assolint altres èxits d’aquesta mena sacrificant la nostra llengua. «Què en treus de guanyar-ho tot si perds l’ànima?», es pregunta un oficial de l’exèrcit nord-americà, especialitzat en afers indis, a la pel·lícula Geronimo. I és que Iglesias és fill de Bonansa, un poblet catalanoparlant de la Ribagorça. És a dir, el que hagués pogut ser el president ideal per a la reactivació del català en aquests verals, ha segellat un estatut que continuarà tolerant la diglòssia de la seva pròpia llengua materna i la de tants altres franjatins.
A mitjan segle XIX l’existència d’esclaus era un fenomen d’allò més normal i corrent als Estats Units. Així ho relata l’escriptor nord-americà Mark Twain (1835-1910): «quan jo era nen en edat d’anar a l’escola, no tenia cap aversió a l’esclavitud. No era conscient que hi hagués res de dolent. Ningú no l’atacava: els diaris no escrivien res en contra; la trona local ens ensenyava que Déu l’aprovava» (dins el llibre De Robinson Crusoe a Peter Pan). Les tesis abolicionistes, però, van acabar triomfant pocs anys després. Els trenta anys de democràcia espanyola han aconseguit que la gent de la Franja, en la seva majoria, contemplin com un absurd dignificar el català. En el monolingüisme oficial castellà, pràcticament ningú hi veu res de dolent. El cèsar Iglesias passarà, però les tesis favorables a l’oficialitat del català acabaran reeixint. I és que l’article 2 de la Declaració dels Drets Humans apunta que el de llengua és inalienable.
La història és d’aquelles matèries que no és poden programar. Perquè l’ordre de les coses, diu el sociòleg Pierre Bourdieu, «no és un ordre natural contra el qual no es pot fer res, sinó és una construcció mental, una visió del món».
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!