|
Diari Avui. Ara fa unes mesos
em vaig assabentar, a través del seu blog, que l’escriptor de Xàtiva Toni
Cucarella havia decidit aturar la seua activitat literària pública. No sols ha
decidit tancar el dietari a Internet sinó que ha renunciat a l’exercici
professional de l’escriptura. He deixat passar el temps, per veure si hi havia
alguna reflexió, més enllà de les puntuals lamentacions innòcues, sobre les
raons profundes que poden justificar una decisió com aquesta. Amb l’excepció
d’un excel·lent article del poeta alcoià Manuel Rodríguez Castelló al Levante,
en què es referia a L’afer Cucarella com una nova oportunitat per
estimular un "vell debat que faríem mal d’estalviar-nos una vegada més", poca
cosa més he pogut llegir. I de quin vell debat es tracta? Doncs de preguntar-nos
sobre les raons de l’escassa recepció dels escriptors valencians a Catalunya,
sobre l’augment de la fragmentació del mercat literari intern, sobre la
constatació que, amb dades objectives a la mà (ressenyes, valoració, tractament
mediàtic) el món literari català percep que la literatura feta per valencians és
d’un nivell inferior (regional, en definitiva) o pitjor encara, que no la sent
com una cosa del tot pròpia, ni atractiva.
Cucarella afegeix un altre motiu: l’hostilitat sistemàtica amb
què les institucions valencianes tracten la cultura en llengua pròpia. No vull,
però, dir res sobre aquest aspecte, que mereix tot un altre article, ja que
sovint es converteix en la coartada ideal per defugir el tema central: el
provincianisme del món literari català. No m’estic referint només a les
dificultats que tenen les editorials valencianes per tal de fer arribar els seus
llibres a tot el territori, sinó que, en molts casos, malgrat que alguns
d’aquests autors puguen publicar en editorials potents de Barcelona, tenen
serioses dificultats per fer-se un forat entre el gremi i entre el públic, si
exceptuem les quotes per tots conegudes. No és només una qüestió de distància
física, de manca de contacte entre el centre i la perifèria, sinó de la
progressiva obertura d’un esvoranc mental que, molt em temo, no és casual.
Aquesta distància és propiciada per dos raons de pes: la
progressiva valencianització de la societat catalana i la independència creativa
dels escriptors valencians. Des de la meua posició de valencià que viu a
Barcelona, he pogut constatar un creixement de la concepció regionalista de la
cultura catalana. Cada vegada més s’imposa la teoria que s’ha d’evitar
intervenir en els problemes dels valencians, per evitar donar arguments a
l’anticatalanisme. Aquestes qüestions polítiques exògenes a la cultura han anat
contaminant la percepció que es té dels escriptors valencians, fins al punt de
considerar-los aliens a la literatura pròpia. Tinc la percepció que el lector de
carrer no considera tan seu un escriptor de Xàtiva com un del Maresme, un d’Elx
com un de Girona. I aquest fet és el caldo de cultiu que explica que gairebé cap
mitjà català haja considerat com una notícia prou remarcable que algú com
Cucarella deixe d’escriure. Pensa que és un tema propi de valencians, de poc
d’interès per als seus lectors.
S’ha d’afegir un segon element d’anàlisi. Podem afirmar,
malgrat les dificultats polítiques, que avui en dia la producció literària en
català al País Valencià és, en qualitat i en quantitat, la millor de la
història, tret de l’època clàssica: hi ha excel·lents poetes, narradors,
assagistes i autors teatrals. Com que bona part d’aquests escriptors han bastit
la seua obra al marge dels models estètics imposats des de Barcelona, tenen una
relació amb la modernitat literària força diferent que la dels seus col·legues
del nord. Per exemple, en el cas de la poesia, el pes del noucentisme és ínfim,
fet que s’explicaria pel contrapès que suposa Estellés però també perquè el
model de llengua imposat és aliè i inassumible per la majoria de valencians:
arbitrari i artificiós. I aquest sortir-se’n del guió establert sobre com ha de
ser la poesia catalana ens fa incòmodes i, alhora, prescindibles.
No hi ha, del Sénia cap amunt, voluntat clara de dir, als
valencians, quin paper hem de jugar en això de la "cultura catalana". Pareix que
només servim per sumar a l’hora de fer el recompte total dels catalanoparlants,
per rescatar les obres clàssiques de l’època medieval i treure pit de tradició
literària i, de tant en tant, per comptar amb algú de nosaltres i calmar
consciències. En el fons som una molèstia. Una molèstia, això és obvi, per a la
dreta espanyola que ens governa. Una molèstia, també, per als qui volen
simplificar la realitat. Sí, els valencians afegim complexitat (com els balears)
a la cultura catalana. I la manera més fàcil de resoldre el problema és no
plantejar-se’l. Evitar el debat, una vegada més. Però hi som, escrivim,
utilitzem el català com a matèria primera, i, amb la nostra simple existència,
posem en qüestió una visió reductiva i regional, a la valenciana, de la cultura.
És per això que ens heu de dir què voleu que fem els valencians: callar i deixar
de molestar per sempre més o afegir, a la cultura catalana, complexitat, riquesa
i pluralitat.
Joan-Elies Adell · Poeta i professor de teoria de la
literatura a la UOC
|