Emigdi Subirats i Sebastià

Ahir vam fer història! Sabíem que en faríem, perquè la resposta ciutadana era palpable. Vam superar amb escreix les expectatives més optimistes. Al matí, ja sentia l’excitació de la jornada. A més, a casa celebrem el 19è aniversari de noces. Un dinar ràpid ens portà a fer el tallar gelat al nostre bar de capçalera, que a les 14 hores va quedar completament buit. Soldevila vam coordinar el grup de Campredó. Senzillament ens ha desbordat l’assistència. Més de 300 campredonencs i campredonenques ens dirigírem al tram 67 a Camarles. A part, un munt de xiquets i xiquetes ens acompanyaven igualment. La mena de processó de cotxes que va sortir de Campredó era veritablement impressionant. La imatge de tants cotxes un darrere de l’altre excitava l’ànim. Vam agafar el camí paral·lel a l’autopìsta fins al cementiri de Camarles. Allí muntàrem unes tendes amb begudes i material independentista, i vam anar coordinant el nombrós grup. Vam sentir el so de la gralla, el tabal i el sac de gemecs; vam ballar a ritme de jotes; els més menuts van pintar murals. Vam conversar amb tothom! Converses il·lusionades d’un dia que recordaríem per sempre més.
La carretera va anar omplint-se fins a nivells insospitats. Al nostre tram vam doblar cadena!!! Literalment, doblar!!! L’ambient viscut serà dels que recordarem de per vida. Milers de fotos seran el testimoni del dia més excitant dels que es fan i es desfan.
Vam tornar a casa més que satisfets. El cansament del rostre no evitava un somriure còmplice de tothom. Vaig llegir nombrosos diaris estrangers per internet. En italià, en francès, en alemany, en portuguès o en anglès… el missatge era el mateix. Catalunya havia llençat un missatge al món. Ara bé, en espanyol el missatge era diferent. Però la tergiversació espanyolista m’importa un rave. Només els llegeixo per gaudir de veure com ments obtusses mantenen l’ideal de no deixar parlar el poble. A Europa, unànimement, van veure la jornada de manera radicalment distinta a la retrògrada Espanya de sempre.
Però l’important va ser la gent, l’entusiasme, els crits, la marea groga, les estelades… la il·lusió de tenir la independència a tocar.
La resposta campredonenca va ser al·lucinant. La resposta catalana va ser la d’un poble que s’aixeca dels genolls. Aviat podrem entonar l’Adéu Espanya, fins mai!!!