Emigdi Subirats i Sebastià

Sebastià Alzamora i Martín va nàixer a Llucmajor el 1972. És poeta, assagista, novel·lista, periodista i crític literari, membre numerari de l’Institut d’Estudis Catalans. És llicenciat en Filologia Catalana per la Universitat de les Illes Balears.

* Entre 2000 i 2003 va ser delegat del llibre de la Generalitat, va treballar a l’editorial Destino dirigint la secció de llibres en català i va ser director literari de l’editorial Moll. A la segona meitat de la dècada del 2000 dirigí la revista Cultura del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.
* És col·laborador habitual en revistes i diaris, com ara Serra d’Or, Lluc, El Mirall, El Temps, Avui, Diari de Balears, Diario de Mallorca i Ara.
* El juliol del 2020 fou nomenat membre numerari de l’Institut d’Estudis Catalans adscrit a la Secció Filològica.
* La seua obra ha estat traduïda al castellà, italià, francès, portuguès, hebreu i eslovè.
* Ha estat guardonat amb el Salvador Espriu per a poetes joves per Rafel (1994), Bartomeu Rosselló-Pòrcel dels Premis 31 de desembre de l’Obra Cultural Balear (1996), Documenta de narrativa (1999), Ciutat de Palma per Sara i Jeremies (2002), Jocs Florals de Barcelona per El benestar (2003), Josep Pla de narrativa per La pell i la princesa (2005), Carles Riba de poesia per La part visible (2008), Sant Jordi, per Crim de sang (2011), Crítica Serra d’Or de poesia, per La Netedat (2019).

Obra poètica

* Rafel (1994), Apoteosi del cercle (1997), Mula morta (2001), El benestar (2003), La part visible (2009), La netedat (2018).

Narrativa
* L’extinció (1999), Sara i Jeremies (2002), La pell i la princesa (2005), Nit de l’ànima (2007), Miracle a Llucmajor (2010), Crim de sang (2012), Dos amics de vint anys (2013), La Malcontenta (2015), Reis del món (2020).

BREU ANTOLOGIA POÈTICA

RETORN A LA TERRA
No com un arbre, sinó com un home
allargaré el meu cos damunt el teu:
serà una festa com d’illa i de platja,
i també una escomesa de soldats
en campanya per mites llargament
enemics. Una glòria, una ràbia,
el Fill que expira, la carn i la carn.
No com un arbre, no com una idea:
diluirem el sol entre fils mixtes
de saliva, ens farem actors de certa
màscara doble que és fang i concepte,
compondrem una figura barroca
i un paisatge nascut de cendra i boira,
amb paviments de vena i horitzons
de pit i prisma. Sonen corns i trompes,
i ara el Fill ja tremola en el Calvari,
i nosaltres miram l’eclipsi, i tot
es fa carn: finalment el verb s’ha fet
carn també, i ara penja damunt nostre,
precís i extrem, amb putnes de batec
i grava. L’ull badat a l’ull de tu,
puc veure l’Occident que impreca un Pare.
De tot el mapa, en resta sols un home:
com un home, només i justament
com un home, el meu cos, els nostres cossos.

DEL LLIBRE MULA MORTA
Per què tremoles quan dius que m’estimes?
Per les trenta monedes?
Tremoles com qui viure?
O bé fremeixes pel costum del mal?

L’amor existeix, i és fort, i brilla,
i desafia el pes del cos,
el pes del vespre, el pes exagerat
dels anys que ens resten encara per viure.

L’amor existeix, però s’allunya
de la gent com nosaltres, amor meu.

PREPARACIÓ PER AL POEMA

Em vaig rentar la cara al safareig
que hi havia al corral de cals teus pares:
herbes molles i molsa a tot arreu.
Tots dos hauríem volgut tenir un riu
al davant, una força cabalosa,
ingovernable, que ens estalviés
els adjectius i, sobretot, les minses
excuses per deixar de ser qui fórem.

La identitat és una qüestió
que tendeix a cobrir-se de lleganyes.

TÓRTORA

Quan érem nins, el meu cosí Rafel
duia una tórtora damunt l’espatlla.
Anava amunt i avall, el meu cosí,
amb la tórtora esplugant-li els cabells,
i tots, cal confessar-ho, l’envejàvem.
Era grisa i d’ull viu, el coll esvelt,
amb un collar molt prim de ploma negra.
L’ocell acompanyava els nostres jocs,
i ell mateix era una bella jugueta.
Ens disparàvem grava del carrer
amb tiradors fets amb colls de botelles
de llet i globus de plàstic, sovint
robats d’una lenta papereria.
Botàvem dins els horts per agafar
magranes, figues o nespres, segons
el temps, i transformàvem bicicletes
en naus espacials.
I ella, la tórtora,
ens mirava tranquil·la i curritxava
de tant en tant, amb un cantet suau.
Ens agradava quan prenia el vol
i tornava després damunt l’espatlla
del meu cosí Rafel, que era un al·lot
ros, de somriure fàcil.
Són records,
ara que som a la meitat de tot
i no sabem on va volar la tórtora.

MARINA SUBURBIAL

Volava el cap de ma companya
pel cel dels crematoris d’Alemanya,
amor, el món s’ensorra davant nostre
i des d’aquest balcó tan sols veiem
Una llenca de mar llisa i pastosa.

Tenim el coit solemne, l’abraçada
monumental i voraç dels amants
que hauria estat millor que no es trobessin,
amargs vestits de noces, aliances
presumptuoses d’europeus obscens.

De mica en mica ens anem ennegrint.
La nostra mort estava escrita als mapes?
Accepta el mar que ens queda, i tanca els ulls.

MARINA EN CALMA

El faroner, que surt exhaust de l’úter,
encén la torre, il·lumina la cala
i giravolta el caparrot del far.

El faroner dins el llim primigeni
s’unta amb salmorra i amb alga estantissa,
i rep content la pluja de novembre.

El faroner amb la seva faronera
mengen taronges, escampen llavors
i emeten llums que esqueixen les foscúries.

I anit han descobert un nou planeta.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!