Emigdi Subirats i Sebastià

Ricard Creus i Marzo va nàixer a Poblenou, Barcelona, el 1928. És un veterà escriptor. Estudià a la facultat de Belles Arts, on es va fer amic del futur escultor Josep Maria Subirachs, també fill del barri del Poblenou, i inicià una carrera artística com a pintor, que abandonà molt aviat per la literatura. S’ha dedicat a les arts plàstiques com a professor d’art i és coautor de diversos assaigs sobre art i pedagogia de l’art.

* Dedicat inicialment a la prosa narrativa, es va donar a conèixer com a poeta pel fet que els primers llibres publicats eren de poesia: Cendra amb foc (1975), Poemes de l’altra veu i de la meva (1976), 36 poemes a partir del 36 (1978) i Si em dónes l’adéu no et prenc pel mot (1979).
* El 1983 es publica l’obra en prosa Mutacions i fins al 1985 no va veure la llum un dels seus primers treballs narratius, la Trilogia dels hereus, que apareix en dos volums: L’ocell (1985), que obté el premi Andròmina de narrativa i Temps imposat, amb les novel·les Les trampes i La runa (1986).
* El 1987 guanya el premi Sant Jordi amb la novel·la Posicions i el 1991 obté el premi Rosa Leveroni de poesia per la seua obra Retornar a Itàlia.
* Es publiquen dos llibres més de poemes: Jo amb mi i altres poemes (1994), i M’estimo el cos (1997) i una novel·la: Vol Barcelona-Mèxic (2000).
* El 2006 Edicions Proa publica el volum Cada dia un dia. Obra poètica 1968-2003 que conté l’obra completa ordenada segons la data de creació; també hi incorpora poemes inèdits i una mostra dels poemes més recents.
* El 1986 es publiquen per Edicions-62, Col·lecció El Galliner nº 91, les obres de teatre Entre aigua i anís” i “Jo vinc d’un altre temps. L’obra “Entre aigua i anís” va ser estrenada a Badalona, el 13 de desembre de 1986 per Arrels, grup de teatre. * És autor de la cantata Cantijoc per a cor infantil, narradors i orquestra, que va ser interpretada, amb música de Josep Pons, a la XXV Trobada de Corals Infantils de Catalunya organitzada pel SCIC el 1992. També té publicades diverses obres de literatura infantil i juvenil, una de les quals, Una pedra per corona (1979), va ser la primera obra en prosa que va publicar.
* Ha col·laborat en publicacions periòdiques com Cavall Fort, Avui, Reduccions i Tele/eXpres.

Poesia
* Cendra amb foc ( 1975). Poemes de l’altra veu i de la meva (1976). 36 poemes a partir del 36 (1978. Reeditat el 2004 ). Si em dónes l’adéu no et prenc pel mot (1979). Retornar a Itàlia (1992). Jo amb mi i altres poemes (1994). M’estimo el cos ( 1997). Cada dia un dia. Obra poètica 1968-2003. (2006). Ahir d’amor i avui encara (2010).
* Novel·les
* Mutacions (1983). L’ocell (1985). Temps imposat ( 1986). Posicions (1988). Vol Barcelona-Mèxic ( 2000).

Sofia Chiaraviglio. Circolarità (CCG Edicions, Girona 2005)
* Premis literaris obtinguts: Premi Andròmina de narrativa. Premis Octubre 1985: L’ocell
Premi Sant Jordi de novel·la 1987: Posicions Premis Literaris de Cadaqués-Rosa Leveroni de poesia 1991: Retornar a Itàlia

BREU ANTOLOGIA POÈTICA
Ricard Creus i Marzo. 36 poemes a partir del 36
JO ERA UN NEN
Jo era un nen, ben poca cosa,
i ja havia vist plorar els grans,
havia vist robar de gana,
havia vist fugir la gent
per camins que no sabien on portaven,
havia vist la gent bruta per força,
caminar sense esma, abandonar el llit,
la dona, els fills i tantes altres coses,
i tot es feia davant meu,
sense pudor i cap vergonya,
perquè jo era un nen, ben poca cosa,
i jo ja havia vist que fer l’amor no era pecat
i que era el pa i l’amor de cada dia,
una carícia amb el cos quan
ja eren ben inútils totes les paraules;
jo era un nen i sabia de llençols rebregats
on cada taca era el senyal d’un bes,
d’un adéu forçat, d’un clos estripat,
i jo era un nen, ben poca cosa
per contenir tot un món esquinçat
debatent-se de vida i d’amor i
amb les marxes forçades i,
un instant, la mà del meu pare
feia de pinta entre els meus cabells,
sobre el cap d’un nen, ben poca cosa,
el fruit del seu món que perillava
entre enderrocs, bales i fam;
2
el cap d’un nen, ben poca cosa.
OCELLS ENGABIATS
Quan va acabar la guerra
vaig veure engabiar
tota classe d’ocells de bosc
El pare de l’Assumpció quan va tornar del front
no es movia del bosc o d’enfilat a les golfes
engabiat entre els ocells engabiats,
caderneres, verdums, pinsans, tudons, guatlles,
tórtores, tot allò que es deixava atrapar,
per una cosa o altra, acabada la guerra, tots vam quedar engabiats
OFEGAR EL FOC
Ofegar el foc no és tan simple.
Ells van voler ofegar el foc,
aquells que el mouen altres lleis,
el van cledar amb un mur espès
fent quatre parets planes,
li van clavar rajolins de vidre,
el van batre amb branques verdes,
el van emmordassar amb saques xopes,
l’obligaren a cobrir-se amb aquell escut antic
com una gran trapa historiada de ferro colat.
Van fins i tot gosar ofegar el foc amb foc,
tan perillós com és remoure cendra viva,
perquè a l’home li costa d’entregar la vida en vida,
per això quan ell aparenta el foc mort només està somort
i quan obre la boca se li escapen furioses les guspires.
3
Com sempre van voler ofegar el foc del poble i com sempre
es van ficar simplement de peus enmig de brases que tard o d’hora branden.
ENS VAN PROHIBIR LA PARAULA
Ens van prohibir la paraula,
ni tan sols podíem dir:
-Bon dia tingui!
I amb les paraules van seguir els llibres
i fins ben grans
no vam poder
tornar a llegir com cal.
Se’ns va prohibir
cridar la mare,
dir pa, dir son, dir fam
i tantes altres paraules usades cada dia,
locucions que en un altre idioma
no et sembla que vulguin dir el mateix,
sempre et fan estrany i et sonen a traducció
d’allò que normalment diem a casa,
perquè les paraules quan s’han mamat d’un pit
ja no són un simple mot
sinó un fet, una carícia
una mirada o un bes
i en lligar-nos la llengua
va ser com si ens lliguessin de mans
però en silenci
vam continuar escrivint
i de la paraula escrita en van néixer nous llibres
rebrots d’aquells que no van poder matar
perquè prohibir és com arranar la bardissa:
les paraules es revolten i creixen més tendres
i enramen brancatges nous de paraules fortament arrelades
4
COMIAT
Jo voldria que els meus versos
avancessin com les ones de la mar,
perquè el meu poble abans no era així,
la mateixa gent de sempre
ens el van deixar ben sec
i jo voldria fer-me ona
per tornar-lo a amorosir;
el meu poble és fet de terra
i pel seu temps hi floreixen les olives
i cada dia a l’aire prim del matí
s’afegeix olors de pa tendre de les fleques
i encara ara hi ha pobles que senten fortament a brisa
i fins i tot al camp
espontàniament creix la ravenissa
herba que no estima ningú
però que quan és de la groga
fa solcs daurats dividint rius de roselles
perquè la terra és la terra
I no hi ha llei d’home prou forta que la pugui fer canviar.
Jo voldria ser aigua
d’aquesta nostra mar mediterrània
fer-me núvol, pluja, riu,
per desfer-me en versos
i ona a ona
avançar cap el meu poble
i assaonar de nou
les llavors que encara estan entre la terra.
Jo voldria que ho fessin els meus teus versos

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!