Emigdi Subirats i Sebastià

Lletres ebrenques

7 de març de 2021
0 comentaris

Poetes catalanes (288): Clàudia Viladrich

Clàudia Viladrich va nàixer a Barcelona el 1975. Viu al Guinardó, però passa els estius a Manresa, d’on és originària la seua mare.
* Va titular el seu primer poemari Pel forat del pany, “en referència a mi, que sóc la Clau”. I la clau musical ha estat en els títols de tots els seus llibres posteriors: Clau de fa, Si fa sol, Conta’m un cant (un recull de contes que homenatja la música), i també en el darrer Instants en clau de sí, que és el segon en el qual incideix en la prosa poètica.
* Aquest cinquè llibre és un recull de vivències. “No m’agrada estar a Barcelona a l’estiu, quan tinc temps lliure. Per a mi, Manresa significa tenir un espai per desconnectar i la llibertat”.
* A l’apartat Espurnes de vida, hi ha relats com Sol de mitjanit, que parla del correfoc de la festa major manresana; o Per poder alçar els barrets dient que hem guanyat, que va difondre ja en el seu moment “com una crida a la pau” arran del desenllaç del ball del correfoc del 2012 amb la irrupció dels Mossos d’Esquadra.

BREU ANTOLOGIA POÈTICA
Qüestió de nassos

Avui he sortit al carrer i m’he fixat en la inusual quantitat de gent que es palpa el nas.

No és com quan tens mocs que fas una hàbil maniobra descongestionadora.
No és com quan et pica que fas una bona gratada.
És com si el palpessin, per assegurar que segueix allà on era fa cinc minuts.

Són nassos freds i dolços, nevats i glaçats,
esquimals de petons juganers i trapelles que ballen l’hivern,
treuen el nas i,
de reüll,
fan pessigolles al nou any.

Són nassos que parlem amb codi Morse.
Punt-Ratlla-Ratlla-Punt.

Són nassos que parlen amb signes de puntuació,
amb punts suspensius que es multipliquen de nit,
amb dos punts que van de la mà,
amb punts i seguit per continuar jugant quan fa fred,
amb punts i a part per celebrar un nou any.

Nassos de pallasso,
nassos dolços com la mel,
nassos que surten quan hi ha tempesta,
nassos que deixen empremta.
De menta.

Poema de confinament primaveral
Rumiava, persistent i constant,
si entrar a la nevera i participar a l’orgia que munten les pomes i els plàtans,
mentre les taronges, grosses i lluents, s’ho miren amb els grills ben oberts i,
les mandarines, rodolen juganeres i espien,
perquè encara són petites, i no els és permesa l’entrada a l’estanteria d’adults.

Espero que cap agent de l’autoritat em pregunti pel meu rumb,
perquè m’hi manquen, cremosament i desfeta,
les preuades figues,
que m’ esperen,
frisant,
a la parada més humida del mercat, recent collides de l’hort.

Nova York, Nova York
El pati central del Recinte Modernista
de l’Hospital de Sant Pau
s’embriagà d’un perfum especial,
savi, entranyable,
propi d’un primer diumenge d’octubre,
quan el Senyor Francesc,
amb el mateix deix de silenci
que el seu jardí,
s’atansà, decidit, i digué:

-Ballem ?

Sorpresa, vaig compartir la serenitat i memòries
de més de tres quarts de segle.
La felicitat del record i la melancolia
dels amants tocats d’amor.
Amb pocs moviments,
tan sols els justos i suficients,
em féu giravoltar.

-I ara mirant el cel.
-I ara mirant a terra.

No ho dubtava.

-I com m’agrada, Nova York, Nova York !

Es féu un silenci.

D’aquells que fan viure cada engruna
d’un sol de tardor,
d’un sol que treu el cap
com les fulles seques
que comencen a caure
per deixar sortir les noves.

Nova York, Nova York.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!