Emigdi Subirats i Sebastià

Montserrat Aloy i Roca va nàixer a Tàrrega el 1967. Es llicencià en Filologia Anglesa a la Universitat de Lleida. Viu a l’Urgell, comarca on troba la matèria primera per crear els seus poemes. Reconeix influències d’altres comarques, especialment la Noguera, la Selva i la Conca de Barberà.

* Ha col·laborat en revistes i publicacions locals, com Culturàlia, Xercavins, Nova Tàrrega i Transparències.
* Conrea altres gèneres literaris, com el relat curt, el teatre i l’article d’opinió.
* Ha publicat el llibre de poemes Gàbies de vidre i pols ( 2002), amb il·lustracions de Glòria Coma. És coneguda a les xarxes pel seu blog Cantireta, que ella defineix a la capçalera com: Bloc segarrenco-urgellenc i poètic, eròtico-irònico-literari-musical, ple de fang, que marca un abans i un després en la vostra percepció dels blocs en català.
* El 2017 va publicar La boira incessant”, amb el fotògraf de Gandia, David Marí. És un llibre de prosa poètica eròtica.

BREU ANTOLOGIA POÈTICA

PARAULOTES

No sé parlar, avui.
Ho he intentat vegades,
i allò que s’ha dit era
la resposta premeditada,
el ressò del diner i
tot plegat, res. Bon dia.
M’ha quedat el regust
del monòleg inconnex, sincer,
disculpant-me per la grolleria
d’aquesta masturbació verbal
que sempre mantinc, a les fosques.
No sé parlar, i ningú no me n’ensenya.
Escombro paraulotes del carrer.
Veus? I jo volent escriure poemes.

FEM RAFTING AL LLIT

De nou en nou i sense saber-ne,
llisquem sobre pedres rodones
i fem-nos petons
a frec de rem, per sobre l’escuma,
com si en els ponts per on passarem
a sota hi haguessin marors senceres.
Parapents i barrancs, i sobretot cordes,
que ens lliguin a tot, i tot ens sigui igual
sense vent i sense llum, com prehistòrics.
Deixem-nos d’armilles, passem pels corrents
i per les escletxes més amples, i llencem-nos
de cap a les corbes més nues.
Ràfting al llit. D’1 a 2.

PRINCIPI DE COTXE

Rovellons en eixos
quasi equilibrats,
a la cuina es flaira el centre
de la casa en pinassa,
parlen els homes i els nens.

LES AVELLANES

El món comença al claustre,
amb la tortuga que jo ensinistrava
a ser pacient i a menjar herba.

Sembla que el meu jo té
un punt concèntric i sens fi,
on tot es fa significat i paraula.

I si necessito més ulls que ara
per a entendre que Déu existeix,
és per la religió de la bellesa.

Només sé pelegrinar a la fe.
I encara que hi torni,
tindré rosers punxant-me.

El sol surt al cementiri
i es pon a l’altar major.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!