Emigdi Subirats i Sebastià

Carolina Ibac Verdaguer va nàixer a Esplugues de Llobregat el 1975. És diplomada en Ciències Empresarials i actualment treballa com a docent de secundària en un institut públic.

*Al gener del 2010 va publicar SOMNI TURQUESA, el msu primer poemari. Aquest és el primer d’una col·lecció anomenada Turquesa que esdevé al mateix temps que el transcurs del blog. El segon poemari, TURQUESA EN SOMNI, de la col·lecció es va publicar a la revetlla de Sant Joan del 2010 a Bubok, just a l’hora bruixa.
* El seu segon llibre, TU ETS LA TEVA ESTRELLA, ha estat un projecte interactiu amb alumnes adolescents, de la mà de l’Antònia Lladonet, filòloga catalana i professora de secundària, d’un Institut públic de Mallorca que va culminar amb la publicació del llibre el juny del 2010 a Bubok.
* Ha col·laborat una antologia poètica bilingüe, Xarnegos – Charnegos, editada per Sial Ediciones.
* També ha col·laborat en una antologia poètica en castellà, Sonrisas del Sáhara editada per Parnass, publicat el Juliol del 2010.

BREU ANTOLOGIA POÈTICA

Mel agredolça
Si la mel es fongués entre els meus dits,
quan a cada petó t’acariciés fins l’infinit,
podria alleujar la teva amargor estesa
per un cor que ha patit la cruesa.

Ets l’equilibri agredolç,
un punt d’encontre,
entre la lluna i el sol,
entre tu i jo.

Estimar-te és fàcil,
amb tu res és estàtic,
els dies desapareixen
quan les nits amaneixen.

I quan em miro en el teu mirall,
trobo un jo que no he vist mai,
un ésser sensible i dolç,
que regalima cada racó,
del teu sensual i bell cos.

Res més gran que tu,
l’univers només és fum.

Tu seràs
qui caminarà al meu costat.

L’ampolla és buida
El sòl és molt fred.
L’asfalt està estès.
Sense sortida, el carrer.
De cartró, la meva pell.
Caminen frenètics rius de gent.
I la meva calma retardada
és la solitud del present.

Fa olor a fems
la metròpolis candent.
L’ampolla és buida a terra.
Ja no és cap consol de penes.
Sense cap calor a les venes,
ensumo tristor d’incomprensió.

I s’atura el meu temps,
mentre les passes alienes
no són més que pressa al vent,
que quasi em trepitgen,
que ni em miren,
que m’obliden,
abans de retenir-me,
en el pensament.
Sóc una vergonya per ells.
I elles em temen.
I tremolen, també.

Rodo mons,
als suburbis del perill.
En casetes del diner
m’esguardo de la pluja,
fins que em tornen a fer fora.
I el meu cansament em plora,
per no poder tenir un espai,
que em deixi per fi descansar,
que em pertanyi indefinidament.
Només tinc una casa imaginària
I les meves coses marejades,
dins un carro dels grans magatzems,
amb una roda que no va bé.

El món és aquesta roda.

Cerquem els límits
Cerquem els límits,
un cop trobats els dominis.
No més enllà dels reals,
siguin els que siguin.

Les fraccions rebutgen el zero
dins el denominador, penso.
Les arrels volen ser positives.
Calculem quan no ho són,
tot i ser infinites.

Un idioma paral·lel,
que segueix la línea,
que anomenem funció,
amb diferents graus,
enganxats a incògnites,
amb error allà on rau.
I les formes són diverses
Asimptòtiques,
Verticals,
Horitzontals,
Rectes i paràboles.
De salt a salt,
un número es perd,
desapareix.

Cerquem els límits,
a cada moment de la nostra vida.
Caminem sobre la línia,
tot i que de vegades saltem
a un buit
no definit.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!