Emigdi Subirats i Sebastià

Laia Noguera i Clofent va nàixer a Calella el 1983. És filòloga, poeta i músic.

*Cursà a Calella l’ensenyament primari i el secundari i hi inicià la seva formació musical. Entre el 2001 i el 2005 estudià a la Facultat de Filologia de la Universitat de Barcelona i hi obtingué el títol de llicenciada en Filologia catalana amb premi extraordinari de llicenciatura.
* Durant aquest període universitari preparà els seus primers poemaris complets i rebé el primer premi literari de relleu, l’Amadeu Oller del 2002 per L’oscultor, que a més li permeté publicar el primer llibre de poesia.
* D’aleshores ençà la producció poètica ha continuat amb altres llibres i guardons, juntament amb altres activitats artístiques i professionals en el camp de la filologia, com ara la codirecció amb Esteve Plantada de l’edició catalana de la revista digital Barcelona Review.
* L’obra poètica editada de Laia Noguera inclou els poemaris L’oscultor (premi Amadeu Oller 2002, ex aequo, publicat el 2002), Fuga evasió (Premi Recull de poesia 2003, publicat el 2004), la plaqueta Incendi (Cafè Central, 2005), No et puc dir res (premi Martí Dot 2006, publicat el 2007), Els llops (La Garúa, 2009; escrit conjuntament amb Esteve Plantada i Joan Duran) i Triomf (premi Miquel de Palol 2009).
* També ha publicat, entre d’altres, a les antologies Singulars d’un plural (Festival de Poesia de Girona, 2004), Joves poetes catalans (2004), Los versos de los acróbatas (2005), Solstici d’estiu (2006), Bellesa ferotge (2006), Eròtiques i despentinades (2008) i De l’Atles a Formentor (2008).
* Pel que fa a producció dramatúrgica, ha preparat, juntament amb Albert Mestres, una versió teatral de Disputa de l’ase, d’Anselm Turmeda, i el llibre de poesia i teatre Ah! (2013).
* Ha estat guitarra solista del grup de thrash metal Red for more.
* Ha traduït del basc Kirmen Uribe, Miren Agur Meabe, Leire Bilbao i Itxaro Borda; de l’italià, Teresa di Cosimo i Luigi Manzi; del gallec, Xavier Rodríguez Baixeras, i de l’occità, Aurélia Lassaque.

Obra publicada
* L’oscultor 2002. Fuga evasió. Pagès Editors, 2004. Incendi 2005. No et puc dir res 2007. Els llops (amb Esteve Plantada i Joan Duran) 2009. Triomf 2009. L’U (amb fotografies de Fiona Morrison) 2010. Parets 2011. Caure 2011. Rius soterrats 2011. Ah! 2013.Caída precedido de Triumfo (versió castellana de
Triomf i Caure) 2015. Qué extraña ventana 2016. Amor total 2016.De rerum natura (amb Maria Espeus). 2019.L’intrús 2020.

Premis literaris
* Amadeu Oller de poesia, 2002: L’oscultor (ex aequo) Recull, 2003: Fuga evasió Martí Dot, 2006: No et puc dir res. Miquel de Palol, 2009: Triomf. XLIX Ausiàs March de Gandia, 2011: Caure. IV Concurs de Poesia Narcís Lunes i Boloix 2019

BREU ANTOLOGIA POÈTICA

Les cases són baixes
Les cases són baixes, de pedra,
hi ha persones que esperen
que arribi algú o alguna cosa.
Jo camino i els miro.
No em veuen.
Després atravesso els camps,
oliveres, orenetes, i canto
pel verd que se m’acosta.
Ja hi sóc.
No recordo com em deia
abans de començar.

Excursió
Quan pastava fang,
tu em parlaves del castell de bastonets de les orelles.
Tot fregint espàrrecs,
me’n cantaves les excel·lències
i jo ja en notava l’olor de cotó
i em bullia la sang.
Ara que em recupero del part de la pantera
i m’he enfilat —exhausta— fins al merlet més enlairat,
m’he enganxat amb la cera inevitable
i he maleït mil vegades el teu nom,
esperança.

No et puc dir res
No et puc dir res
que ja no sàpigues.

La llum tot just ateny
el llindar imprecís de les ombres
que projecta el teu gest.
El penya-segat no pot cloure’s
sobre el mar sense perdre
la natura de fre del vent.

Puc dir-te
si la sal s’ha vessat
sobre les estovalles
o si hi ha imprès
un tros de llavi
al cantó de la copa.

I de què et serviria?

Tot es desmembra.
El vidre del got és un prisma
que allibera els fragments de sol
que s’han escapolit de les cortines.

Tot es desmembra.
El món es desmantella en l’entreacte
dels nostres petits gestos amb les mans.

Tot es desmembra.
El temps t’esquiva
i el sol es deixa fondre
en els llindars
de les ombres que se t’escapen
com tu de tu mateix.

No et puc dir res.
Nosaltres no parlem
el mateix idioma:
per molt que te m’acosti, no hi seràs.

Què ho fa, que tu i jo siguem diferents?
Què ho fa, que tu i jo siguem diferents?
I que el meu rostre canviï cada dia?
Que cada segon tingui un color tan estrany,
que cada objecte tingui una música concreta,
que cada mica de pols, cada petita, minúscula partícula
de pèl o de pols, siguin irrepetibles?
Què ho fa, que els àtoms siguin immensament buits
i a nosaltres la matèria ens sembli sòlida?
Que els records no siguin més que pensaments presents,
que els projectes no siguin més que pensament presents,
i tanmateix creguem en un temps lineal?
Què ho fa, que visquem com si no haguéssim de morir?
I com si fóssim sols a l’univers?

Fèrtil
Al bosc on hi ha la deu, tot és silenci.
Camina la poeta amb les mans buides,
pitjant amb gratitud la terra fèrtil.
Poeta són els arbres. Poeta són les ombres
i el sol que broda l’aire. Camina la poeta.
S’hi perd i s’hi retroba. Somia certitud.
I s’atansa a la deu, la deu que és mare.
Pren l’aigua amb les mans buides,
rebent amb gratitud la parla fèrtil.
I el gran silenci.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!