Emigdi Subirats i Sebastià

Estel Julià va nàixer a València el 1962. És poeta i escriptora. Té un màster en Estudios Hispánicos Avanzados per la Universitat de València que ha desenvolupat la seua carrera literària, paral·lela i transversalment, en l’àrea de la investigació literària i les noves tecnologies.

* En el període 2006/2009, va impulsar des del Taller de poesía en valenciano de la Universitat Politècnica de València els projectes: Poliversos I (2007), Poliversos II (2008), i el projecte cultural Quinzena de les Arts – que integrava els subprojectes FormAccions i Quatre Llengües. Quatre literatures -. Va ser destacada la seua labor com a comissària de l’exposició FormAccions (2009).[cal citació]
* Ha fet crítica literària en la premsa local de Mislata (València), i col·laborat en revistes virtuals i mitjans de comunicació. En la seva faceta artística també ha dut a terme performances.
* El 2010 va fer l’edició virtual de Poesia contra la barbàrie, llibre-documental com a resultat final del recital simultani que amb el mateix nom va coordinar a València el 2009.
* Com a traductora, el 2010 va editar el volum Un temps lliure / Aisialdi Bat / Un tempo lliure / Un temps lliure, de Juan Marquès ( 2011); i el 2011 va col·laborar en l’edició i coordinació del volum A la lluna de les llengües / Hizkuntzen Argipean / A la lluna dels llengües, [Associació d’Escriptors d’Euskadi (AEE/EIE) – Universitat d’Alacant, eds.].
* En català ha publicat els treballs d’investigació en art, Dietari visual d’Enric Alfons. una proposta pictòrica per contextualitzar algunes poètiques de l’Àfrica i l’Orient (2012), i La imatge traduïda (2014) volum resultant de l’experiència curatorial duta a terme el mateix any en l’exposició sota el mateix títol a la Sala Aifos de la Universitat d’Alacant, dins les activitats del V Seminari Internacional d’Estudis Transversals.

Poesia
(2013): Mar d’estels. (2014): Anadna. (2015): Zapatos imposibles

BREU ANTOLOGIA POÈTICA
Flor desconeguda

Bifurcada, ferida, tremolosa,
com treta d’un quadre
pintada del natural
va aparèixer gairebé imperceptible als ulls.
Amagada, petita, molt nena,
va niar en un lloc oblidat
en el cos de la mare.
I es va elevar, va voler tocar el cel,
el sostre de les fulles,
beure l’aigua inaccessible.
Però només va llepar el vent de la memòria
mentre els altres desconeixien
el secret de la seua llengua.
Com abandonada
va ser descobrir-la
en un petit buit de la terra.

Seré vida

Em vestiré d’heura
germinaré en tu
naufragaré en els teus camps
sense que te n’adones, de la lleu brisa.
M’embolicaré en el teu ventre,
per tu, seré primavera d’algues
i blat verd.
I quan la tardor m’arribe
m’anunciaré amb la lluna,
vela gruixuda
en un mar del firmament,
i ens naixerà la vida.

El vent, aquesta nit ha portat la tinta del passat

Recordes aquell bany, nus a la platja?

Llegat de la lluna que fa anys
es va esvair darrere un fanal de boira.
Algunes nits il·luminava la cambra,
ressuscitava les estrofes de la mar.

En la capçalera del teu llit
en un àlbum tot roman
està ple de llum, de sol i escuma.

El preu del pas del temps,
els peus dins l’aigua,
i dos noms escrits
amb la tinta del passat.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!