Emigdi Subirats i Sebastià

Teresa Bosch i Vilardell va néixer el 1971 a l’Armentera, a l’Alt Empordà, però ha viscut la major part de la meva vida a Castelló d’Empúries i a Barcelona. Té una formació científica i ha treballat el sector del medi ambient i la gestió de la recerca. Això sí, sempre l’ha acompanyada aquesta dèria per la poesia i la literatura en general.

* Va començar publicant un conte a Relats en Català.
* Compta amb un bloc propi (http://paraulesimots.blogspot.com).
* Entremig hi ha la participació en algunes obres col·lectives (Poems&blogs Poetes a la xarxa, 2010); alguns premis literaris (Jocs Florals de les Corts 2011, Primer premi de poesia i poema d’una pàgina; Grau Miró de Tanka 2009, Segon Premi; Grau Miró de Tanka 2008, Tercer Premi).
* El 2011 va publicar el seu primer llibre de poemes.

BREU ANTOLOGIA POÈTICA
Terra
De seguida vaig aprendre que l’esforç
no mena necessàriament a l’èxit.
Tot i així, continuo aixecant l’aixada
i cavo i planto les llavors
als clots que puc.
Si la terra és pobra, l’adobo.
Si fa fred, construeixo un hivernacle.
Si hi ha sequera, m’enfilo a dalt d’una escala
i furgo a dins del cel per atrapar els pocs núvols
que s’hi amaguen i els espremo.
A vegades penso que no podré resistir més temps
sense veure créixer plantes.
Llavors m’adono que tinc les ungles brutes
i la cara mig cremada,
i em vénen unes ganes boges de plorar.
Caic i deixo anar l’aixada.
Però és debades.
Sé de sobres que d’aquí poc em tornaré a alçar,
confiadament,
com si m’hi anés la vida.
Què podria fer sinó?

Feina de formigues
El dia comença a la Nacional II
amb una llarga corrua de formigues.
Aquestes formigues-cotxe que segons els científics
sobreviurien a totes les catàstrofes.
Les matineres.
Les disciplinades.
Les sensates.
Les formigues que avancen impertorbables als canvis de temps i a les misèries,
encara que posin les notícies de la ràdio.
Encara que, fins i tot, a vegades escoltin música
i la música els provoqui una estranya sensació de benestar
a les antenes.
Una rere l’altra,
estoicament,
sense dir res,
amb la seva gran motxilla de lona
plena de greuges i esperances,
les formigues continuen el viatge.

Mentrestant, a dalt d’un arbre,
una òliba solitària aixeca el vol.
Es fa clar.
El sol il·lumina el bosc i els diferents verds – Déu meu, n’hi ha tants!
esclaten.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!