Emigdi Subirats i Sebastià

Fa unes setmanes vam haver de lamentar el traspàs als 74 anys de Ricard Salvat, fill de Tortosa i un dels grans dramaturgs catalans de les darreres dècades. Sembla que l’art escènic català i ebrenc  està de pega amb la mort  de l’actriu roquetenca Mercè Lleixà ahir divendres 1r de maig. Durant la 3a fira del llibre Joan Cid i Mulet homenatjàvem Manuel Pérez Bonfill, el qual va ser justament el professor de teatre de la Mercè Lleixà i una persona que va influir notablement en la seua vocació artística. El darrer cop que la vaig veure actuar va ser a l’obra Fatma al teatre-auditori Felip Pedrell de Tortosa, en el marc del festival Entrecultures, que dirigia  precisament Ricard Salvat. Vaig escriure un article que es va publicar al setmanari Mes Ebre el 2 de desembre de 2005, ja que em va impresionar la seua brillant interpretació. L’he volgut recuperar i incorporar al bloc com a xicotet homenatge personal a una de les grans actrius ebrenques contemporànies que ens ha deixat amb una edat molt jove, només 49.

MERCÈ LLEIXÀ I FATMA
L’actriu roquetenca Mercè Lleixà ens va tocar la fibra sensible a tots, veritablement, amb la seua formidable interpretació del personatge Fatma, durant una de les darreres sessions del Festival de Teatre Entrecultures (la gran iniciativa de l’històric dramaturg Ricard Salvat i de l’anterior regidor de Cultura de Tortosa, Lluís Martin Santos). Sens dubte, que ens hem de congratular tots els amants del teatre i de la cultura en general del fet que es tracta d’una actriu ebrenca de primer nivell, que ja s’ha guanyat un bon nom dintre del panorama escènic del nostre país. La Lleixà va emocionar l’auditori amb la seua enorme capacitat interpretativa, el seu impecable “savoir faire” en la posada en escena, i amb la innata qualitat de saber fer creïble un personatge de ficció, que ràpidament ha passat a formar part de les nostres heroïnes personals que ens ajuden a enfocar una visió de la vida més planera i humanitzada. La seua pròpia llàgrima final n’era un testimoni. No cal  dir que es formà una unió de molts sentiments que ens feien identificar amb el personatge i amb aquella que li donava vida, el millor que li pot passar a una artista dalt d’un escenari.
La carrera professional de la Mercè Lleixà la podem seguir cada dia a la televisió catalana, en un d’aquells colobrots de la sobretaula que tantíssima audiència tenen i que li han donat bona fama i renom popular. En canvi, al teatre, un art extremadament popular d’antany però de minories en l’actualitat, és on ens la retrobem amb la seua capacitat artística culminant. És en l’indret on la trobem més còmoda i plenament sabedora que està fent quelcom important per a la societat.
Fatma, d’altra banda, és una memorable obra de la producció pròpia de l’Entrecultures, la qual esdevé una portaveu imprescindible en l’enfocament de la dura problemàtica de la societat musulmana que segueix els criteris de la religió: on la dona es veu condemnada a ser reclosa a casa, a ser un subjecte passiu del seu destí, i a no poder gaudir mai de la seua sexualitat segrestada. Fatma ens retrata la duresa del segrest de l’ànima femenina, pel fet que la protagonista es troba reclosa en un terrat de la cada de fer feines amb la bugada com a única companya, quan justament és l’únic moment del mes en què la protagonista pot parlar amb llibertat i senti-se totalment lliure. Ens transmet una crítica ferotge a la manera d’entendre les relacions humanes d’una societat, la de l’Islam, que en molts aspectes ha quedat enquilosada en un passat del qual no en vol eixir. D’aquesta manera es converteix en una intolerable presó per a moltes dones que dia  a dia es veuen engolides pels homes i que sofreixen tota mena de vexacions físqiques i psíquiques. La Fatma, com a exemple, ens recorda una citació importantíssima del Corà, el llibre sagrat, que es refereix que en un futur les dones només haurien de témer en el seu obligat viatge a La Merca la presència dels llops (allò que la mare naturalesa imposa), la Fatma en canvi respon que l’omnipresent presència del mascle és allò que únicament tem. Un missatge de reflexió que ens hauria de fer adonar de la injustícia proclamada contra la dona, pel fet que el fonamentalisme religiós atempta contra la dignitat humana en ple segle XXI.
Si la Fatma ens dóna un missatge, que a la vegada ens consterna i ens fa revel·lar, la Mercè Lleixà ens en dóna un altre: la idea que l’art pot i ha de servir per comunicar i per denunciar injustícies, i que el teatre d’idees és molt necessari en una societat com la nostra la qual és governada per les campanyes publicitàries fastuoses i pels grans mitjans de comunicació. El teatre és un art, la Mercè Lleixà una grandíssima professional i un agent de cultura de primera línia, mentre que a la televisió, i malauradament, hem de suportar tothora programes de contingut escombreria, i declaracions polítiques calumnioses i xenòfobes amb menuts personatges enlairats a profetes integristes com Acebes, Zaplana, Ibara, Guerra o Bono.
Ens quedem amb la interpretació humanitzada de la Fatma, que reincarna una pletòrica Mercè Lleixà, que ja és la nostra ambaixadora televisiva ebrenca actual a la resta dels Països Catlans. Benvinguts i benvingudes aquesta mena d’ambaixadors/es del nostre territori.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!